Des de Chrysallis davant del suïcidi d’Alan es deia: «No hi ha paraules per acompanyar aquest dolor ni per expressar la indignació, frustració i vergonya davant unes administracions que mai arriben a temps, que van sempre darrere de les necessitats de la infància i l’adolescència transsexual. Des de Chrysallis seguirem lluitant perquè la societat ha de respectar les nostres filles i fills, però a l’Alan ja no li servirà».
Fins a mitjans d’aquest any la llei contra l’homofòbia, aprovada al parlament de Catalunya l’octubre del 2014- amb els vots en contra del PP i d’Unió en els punts clau-, va registrar, a través de l’Observatori Contra l’Homofòbia, 47 comunicacions de situacions discriminatòries, la majoria de les quals han acabat en denúncia. D’aquestes, vint són per discriminació amb els gais, vuit a transsexuals, set a lesbianes i una a bisexuals. Les 11 restants afecten tota la comunitat LGBTI. El mateix observatori va alertar a principis d’aquest any 2015 que les denúncies per casos d’homofòbia han augmentat quasi un 45% des del 2002 a Catalunya. A més, asseguren que només es denuncien un 16% de les discriminacions. Del total de denúncies registrades a l’informe “L’estat de l’homofòbia a Catalunya 2014”, la majoria són agressions, tant físiques com insults, assetjaments i situacions d’hostilitat. La resta de casos són d’odi i exaltació de l’homofòbia (14%), agressions per internet i mitjans de comunicació (8%), en serveis públics i administració (7%), en educació (5%) i en l’àmbit laboral (5%).
Els més maltractats continuen sent els gais, amb un 55% de casos, seguits per lesbianes (12%), transsexuals (10%) i bisexuals (2%), mentre que les agressions que afecten tot el col·lectiu LGBTI suposen el 21%. No sé quines dades hi ha al País Valencià, però qualsevol agressió està fora de lloc i no pot restar impune.
Diumenge per la nit isc de casa, passege per l’Albereda, creue el pont de Vivers, observe les tanques que “protegeixen” els vianants de la possible caiguda de sant Vicent, camine pel jardinet del costat del riu, vaig pel carrer Trinitaris i el carrer Salvador fins a la plaça de la Mare de Déu, toquen les huit quan arribe, hi ha unes tres-centes persones que envolten una catifa amb un llaç negre, algunes espelmes, gent formant un rectangle, al quart d’hora pregunte si llegiran un manifest i no saben donar-me raó i decidisc tornar-me’n a casa per a on he vingut; al carrer Trinitaris, just a la porta de la Facultat de Teologia, hi ha una pancarta de Taizé, on posa “benvinguts” en quasi vint llengües europees, però escrit amb la nostra llengua no hi ha cap benvingut. És a dir, no posa benvinguts; així demostra l’església valenciana la seua estima per la llengua pròpia, històrica i específica del País Valencià, que compartim amb les Illes, Andorra, Catalunya, la Franja i el Rosselló, tot i que els màxims jerarques eclesiàstics es reunesquen amb entitats secessionistes per a fragmentar i fer desaparèixer el valencià-català de València. Uns 15 milions d’habitants que habiten als territoris catalanoparlants no tenen dret que l’església valenciana, tret d’algunes honroses excepcions, els respecte, els ignora, els menysprea, els exclou, de manera que nosaltres, en defensa pròpia, excloem aquesta església del nostre món; nosaltres no som d’eixe món; el que diguen, no ens interessa.
Remembre fa 40 anys, el curs 1974-75, aní a Taizé, era la primera vegada que eixia fora de la Península Ibèrica, feia molt poc que a Portugal s’havia fet la revolució dels clavells, allà a França, anàrem a un poblet que hi havia, després de passar Valence, entre Lió i Ginebra, una mena de convent que havia servit de refugi als qui fugien dels nazis durant la II Guerra Mundial, amb una comunitat formada per gent de diferent color religiós (evangelistes, protestants, ortodoxes, catòlics), dirigida pel frare Roger, enmig idíl·lics prats verds i vaques pasturant l’herba; allà, a Taizé, per conversar ens agrupàvem per grups de llengües i cultures semblants, posem per cas, romàniques (catalànics, italians, francesos, espanyols, gallecs-portuguesos), era fàcil entendre’s, perquè cadascú parlava en la seua pròpia llengua i després es traduïa a la resta perquè ho entengueren tots; era el “mètode Taizé”, d’inclusivitat: ningú havia de restar al marge, sense entendre, però cadascú havia de tenir llibertat per expressar-se en la seua llengua pròpia, tinguera o no tinguera un estat al darrere. Potser, en aquests 40 anys, en compte d’anar avant, hem anat enrere en acció comunicativa, en compte de progressar en consideració i respecte a la diversitat lingüística, cultural i nacional, sembla que hem ‘involucionat’ en imposar-se el monolingüisme de les llengües hegemòniques amb estat i imperi al darrere, l’anglés, el francés o l’espanyol, excloent la resta de llengües, sobretot si no tenen estat propi, com passa amb el maltractament que feia el PP contra el valencià-català i li dóna l’església valenciana a la nostra llengua en excloure el mot “benvingut” almenys en les pancartes i cartells que jo he vist; no n’he vist cap escrit dels de Taizé on hi haguera un sol mot en el valencià o català del País Valencià. Com si no existírem.
Mentre caminava pel carrer Trinitaris, tornant a casa, pensava en les marginacions, en les exclusions, ens les formes d’assetjament, en les pressions socials, en els suïcidis, en l’extermini i en les religions o institucions socials que en compte de defensar els drets humans, socials, personals i lingüístics de la ciutadania valenciana, afavoreixen al màxim les discriminacions de la gent que no té la mateixa llengua, el mateix sexe o gènere, les mateixes creences que el “sentit comú” dominant que s’imposa violentament, per la força d’una dominació que mata, exclou i extermina el que és ‘diferent’, ‘rar’, ‘estrany’… Perquè hi ha una gran mancança en no respectar la diversitat que forma la vida. Recordava la conversa recent d’un company de tertúlia al qual una directora d’un col·legi privat a València, escolapi, li havia preguntat pel cas d’un infant transsexual que volia vestir-se i pentinar-se, anomenar-se com una xiqueta. Aquest company li havia recomanat a la directora que canviara l’infant d’escola perquè considerava que fóra més fàcil per al seu canvi d’identitat fer-ho en un altre ambient que no el conegueren abans. En canvi, altres pensàvem que potser ho hauria de decidir el mateix infant i els seus pares i l’escola respectar i acompanyar-lo en el procés de canvi de gènere; potser li resultava, a un infant de sis o set anys, més favorable fer el canvi en un medi familiaritzar i que el coneixien i l’estimaven que en un medi desconegut.
El que ens hem de preguntar és si les administracions, els mestres, l’escola i la societat valenciana està preparada per acollir i acompanyar durant el procés educatiu els infants que no segueixen els discursos “hegemònics”, masclistes, patriarcals, homofòbics, transfòbics, que encara s’apuntalen amb violència física, amb insults, agressions i discriminacions del tot inacceptables que s’han d’incloure al codi penal i amb una voluntat política i educativa per eradicar aquest tipus de violència i terrorisme social que duu al suïcidi i a l’extermini dels diferents; com si no tingueren cabuda en aquest món cruel i irrespectuós. Aquest suïcidi s’hauria d’investigar i sancionar els culpables; perquè, molts sovint, darrere d’un suïcidi -per afers d’assetjament- hi ha responsabilitats escolars o socials que no haurien de restar impunes.
Membre de la Plataforma Pel Dret a Decidir
