‘Al Vent’ era una revista modesta, feta en ciclostil en blanc i negre, eixiren disset números, i a les seues pàgines col·laboràrem gent prou diversa des del punt de vista, tant ideològic com territorial, i remarque aquest detall perquè des de demòcratacristians fins a marxistes publicaríem articles , amb un punt o nexe compartit: la lluita per les llibertats i per les reivindicacions culturals i d’autogovern des de la perspectiva de la unitat de la llengua catalana. Tinc a les mans un llibre que recupera per a la memòria la revista Al Vent i del programa de ràdio que la va succeir ‘Nosaltres els Valencians’, editat per la Universitat Jaume I, i del qual són autors el ja esmentat Sánchez Pantoja i Vicent Pitarch, aquest darrer impulsor dels programes de ràdio citats.
El llibre ens dóna les dades dels subscriptors que tingué Al Vent , en total 751, repartits per totes les comarques valencianes (580), el Principat (125), les Illes (21) i ja en inferiors números Castellà, Euskal Herria, La Rioja, Aragó, Galícia, Astúries i Andalusia. Hem de reparar que estem parlant d’una publicació que tenia com a objecte la reflexió sobre la problemàtica valenciana, feta enmig d’aquella dictadura i dels silencis imposats, així i tot, no era un paper clandestí, perquè tots els articles estaven signats pels seus autors, però era un paper que xocava amb la censura i el Règim, això explica el seu inevitable final, igual que li passà a Diàleg. No recorde detalls, però sí que tinc clar que quan em vaig dirigir a Sánchez Pantoja per col·laborar-hi vaig ser acollit sense cap reserva, elegint els temes sense cap tipus de condicionant als meus papers, que van estar quatre. Ara a la vista de les altres signatures que he vist reflectides al llibre que s’ha publicat, he de concloure que tothom va tindre les portes obertes, això sí, des del compromís de fer país i apostar per la democràcia.
No està de més doncs, recordar aquella veu que des de Castelló es va sumar a la represa del valencianisme democràtic i progressista, conformant un moviment que s’aniria generant a molts pobles i comarques en aquella dècada i sense el qual, malgrat tot, la realitat plural del valencianisme no existiria. No es tracta de contar “batalletes”, però sí de tindre clar d’on venim, com diu la cançò “d’un silenci” que hem anat trencant vàries generacions, i que de segur que caldria continuar fent en noves situacions i conjuntures.
