Això diu que era un 9 d’octubre

Hi hagué un temps, no massa lluny, que en els nostres pobles se celebrava amb tota mena d’alegria i reconeixement el dia 12 d’octubre. Es deia “El día de la Hispanidad”. Això era per allò que es comentava que eixe dia, però del 1492, els Reis Catòlics havien propiciat el descobriment d’Amèrica per part de Cristóbal Colón. L’1 d’abril i el 18 de juliol eren unes altres dades molt representatives en el calendari “nacional”. Això del 9 d’octubre passava pràcticament desapercebut. Tan sols els acusats com a “nostàlgics”, i principalment en la ciutat de València, feien un reconeixement i recordaven el 9 d’octubre. Lo Rat Penat, El Centre de Cultura Valenciana i poques institucions més tenien a bé cada any recordar l’efemèride més important per al poble valencià.

Vingué la democràcia i les institucions locals i autonòmiques volgueren recordar la conquista cristiana de l’antic Regne de València allà per l’any 1238. Començaren a organitzar-se diversos actes institucionals i es va declarar com a la festa de la “Comunitat Valenciana”. Això va anar estenent-se per tots els pobles del nostre territori. I a poc a poc el gran públic anà coneixent el motiu de la celebració. Fins i tot, la gent més conservadora deia allò de “té sentit celebrar el 9 d’octubre i no el 25 d’abril, ja que el 25 d’abril el que havia hagut era una derrota”. Poca gent coneixia que, en realitat, el 9 d’octubre tan sols va ser l’entrada triomfal de Jaume I i la seua gent en la ciutat de València, ja que en realitat la ciutat havia caigut a mans del rei la vespra de Sant Miquel, això és, el 28 de setembre del mateix any. Però, clar, als reis i als seus hòmens els agradava fer una representació teatral de la seua victòria, amb tota classe de celebracions i festes. La part positiva era que hi havia un dia que podia servir per a augmentar el sentiment com a poble: el 9 d’octubre.

Recuperar eixe dia simbòlic per a la memòria col·lectiva no és mala cosa. Això no significa que tot el que feren els cristians que baixaren de Catalunya, d’Aragó i d’uns altres indrets estiguera ben fet. Ni de bon tros. Com sol ocórrer quan es conquista, per a alguns “reconquista”, un territori, s’anul·la gran part de la seua cultura, de les seues tradicions, de la seua llengua, de la seua arquitectura… Poques mesquites hi ha en peu en el nostre país de les moltes que els àrabs construïren en multitud de pobles valencians. Poques restes queden de l’algaravia o llengua que parlaven els àrabs. En fi. Així fou la cosa i no d’una altra manera.

Però tornem al moment actual. És un bon moment per a dignificar la cultura, la llengua pròpia del poble valencià. És un moment per a reclamar una millor vertebració del país. És un bon moment perquè des dels diversos municipis i des de les institucions autonòmiques es transmeta un missatge d’unitat del poble valencià, i ¿Com no?, de reivindicació d’una millora en tots els sentits de la situació dels valencians i de les valencianes. No s’ha de tindre, en cap moment por del terme reivindicació. Per a conformitats i submissions no cal celebrar cap festa. Ja en tenim prou, dia a dia, amb el nostre baix sentiment col·lectiu com a poble. És un bon moment per a renunciar a postures d’autoodi que en res ens han beneficiat tradicionalment. La festa del 9 d’octubre és una bona excusa per a refermar-nos en els nostres senyes d’identitat, sobretot en la principal: la llengua pròpia dels valencians i de les valencianes. I això per a tothom, per a l’ús de tots i de totes, per a entendre i compartir eixe patrimoni immaterial que, afortunadament, tenim en la nostra terra i que, en realitat, desajustos i disfuncions, per no dir atacs permanents, és motiu d’enveja.

A hores d’ara és difícil fer una llista dels actes institucionals que pertot arreu s’estan programant. És bona cosa que es facen i millor que puga participar tota la gent. Però perquè el ciutadà capte la importància que té eixa efemèride per a la totalitat del nostre microcosmos, caldrà que totes les persones, i en especial aquelles que ocupen càrrecs institucionals o orgànics s’ho creguen i siguen capaces de transmetre en positiu els avantatges que això té per als valencians. Alguns recordem amb gran enyorança aquella gran manifestació del poble valencià de l’any 1977. Es tenia clar que calia reivindicar i transmetre missatges en positiu, que sumaren voluntats, en definitiva. Ara caldria repetir la jugada. I també caldria que des de les diverses forces polítiques representades en l’arc parlamentari valencià, això és, en les Corts Valencianes, hi hagueren unes mínimes idees compartides en este sentit. Quan es parla de la necessitat de reclamar a Madrid el deute històric, ara és el moment de reivindicar-ho de manera activa i col·lectiva, no vaja a ser que de nou la gent perceba dels nostres polítics una actitud permanent de manca d’unitat, o el que és pitjor, que donem la raó a tots els qui pensen que el poder polític valencià és inexistent en Madrid. I el quue encara és molt pitjor, tampoc s’albira massa en la pròpia València, on sembla que el poder forani, l’espanyolisme, domina el terreny que és nostre. Això és molt greu, sí, però eixe és l’escenari que, de vegades, sembla que es presenta al nostre davant.

Celebrar per celebrar i fer-ho d’una manera folklòrica, en el sentit més estricte del terme, poc convé i no ens porta al port que ens ha de portar. El 9 d’octubre és i ha de ser un dia de refermament de la nostra identitat. En eixe sentit ha d’arribar a qualsevol racó del País Valencià, per menut i allunyat del cap i casal que estiga. Ha de ser una autèntica Diada que arribe a tothom, a la qual qualsevol es puga aproximar amb l’autèntic orgull de ser valencià i de voler progressar, tot i trobar-nos en uns moments difícils. Aprofitem el dia. No el deixem perdre. Tots tenim, ens trobem on ens trobem, la nostra responsabilitat individual i col·lectiva. Tot no han de ser bones paraules per a un dia descafeïnat. D’això caldrà fugir. És un bon dia perquè se senta clarament i en valencià la Veu del poble. Avant i endavant.