Quan algú pensa en la Nova Cançó, en funció de les vivències que ha tingut i, com no, de la seua cronologia, pot pensar que és un fenomen del passat, o que pot estar present en el moment actual i, fins i tot, es pot pensar que és un moviment amb un cert futur. És una qüestió de noms, a més.
Com s’arreplega en el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, parlar de cançó protesta significa referir-se a un “moviment musical sorgit al començament de la dècada dels seixanta del segle XX que, a través de les lletres de les cançons, mostra la seua disconformitat amb l’autoritat, les formes de vida o les idees establides”. Tot i que la Nova Cançó no fou sols cançó protesta, és en un moment de protesta, d’anar contra el règim establit per la força quan sorgix. Més concretament, el Vocabulari de la Música de la mateixa institució ens facilita una definició més precisa referida en concret a la Nova Cançó en dir que es tracta d’un “moviment artístic i cultural restaurador de les expressions populars musicals en els àmbits valencià i català, sorgit al començament dels anys seixanta del segle XX”. Els qui tinguérem l’oportunitat de seguir, més o menys de prop, el naixement i el desenvolupament del fenomen poguérem contemplar que es tractava d’un esdeveniment molt important des de tots els punts de vista.
Fins a finals dels anys cinquanta del segle XX, l’única manifestació que es tenia de música en llengua pròpia era la que s’esdevenia de les cançons tradicionals. Seria a finals de la dècada dels cinquantes quan la cosa començà a canviar. És el moment del que podríem anomenar com a prehistòria de la Nova Cançó en la nostra llengua. La censura no permetia ni que s’anunciara una actuació o un enregistrament en la llengua pròpia. És per això que es van anunciar els dos primers discos de música en català com indiquem a continuació, és a dir, en castellà: Hermanas Serrano: Cantan en catalán los éxitos internacionales, José Guardiola: Canta en catalán los éxitos internacionales. Era l’any 1958. Apareixen els dos epés que es consideren els primers de música moderna en català. Ja veus! Eren uns altres temps.
Per eixes dades de finals de la dècada dels seixanta, Miquel Porter i Josep Maria Espinàs mostraven la seua preocupació pel tema. Mentrestant, la revista en català Germinabit, precedent de Serra d’Or, apuntava la possibilitat de fer noves cançons i escrites en català. Això influiria en el nom que faria història (Nova Cançó). era un moment en què la situació començava a canviar: finalitzava el període d’autarquia econòmica, l’estat franquista va ser admés en les Nacions Unides, es va crear Edigsa (1961), es va fundar Òmnium Cultural, va eixir el primer llibre d’Edicions 62, precisament d’un jove Joan Fuster (Nosaltres, els valencians). Era també un moment en què es produïren els primers concerts dels Setze Jutges (1961), que tanta transcendència tindria. Els Setze Jutges, nascuts en l’any 1961 es van completar amb el nombre que els donaria fama el 1967. Per orde cronològic van formar part d’Els Setze Jutges: Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, els tres inicials, Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, Maria Amnèlia Pederrol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach, estos dos últims ja el 1967. Així i tot, uns altres cantants i grups que feien música en la llengua pròpia actuaren per tot arreu dels territoris que compartim la mateixa llengua, i de vegades ho feien amb alguns components dels Setze Jutges, tot compartint escenari.
Ovidi Montllor
D’una banda es cantaven cançons adaptades de Brassens, Jacques Brel i d’altres, que eren en francés, mentre que també es duien als escenaris cançons tradicionals autòctones i unes altres de folk anglosaxó, a partir de les cançons de cantants famosos internacionalment com ara Joan Baez, Pete Seeger, Bob Dylan… En terres valencianes sorgiren cantants que d’una manera molt digna feien cançons en valencià. Fou el cas de Raimon, Ovidi Montllor, Araceli Banyuls, Enric Ortega, Maties Segura, Lluís Miquel i els 4 Z, així com diferents grups de folk que aparegueren pertot arreu (grup de València folk, Grup de folk d’Alberic…).
Per a alguns autors, l’any 1969, després del bilingüisme de Joan Manuel Serrat, que optà per cantar tant en català com en castellà, apareix una crisi de la Nova Cançó, que és indicat per periodistes de l’època com al final de la Nova Cançó i l’aparició de la Cançó. No és per tothom compartida esta postura, ja que els anys setanta del segle XX està considerada com la dècada de la professionalització dels cantants valencians, catalans i balears en llengua pròpia. És el moment en què naix i es consolida Al Tall, autèntic revulsiu en la cançó en valencià, reapareix Lluís Miquel, i triomfen diversos cantautors, com ara Paco Muñoz, Rafa Xambó. També apareix en escena Carraixet i molts altres noms que farien la llista ben llarga.
Els anys huitanta es fa palés l’aparició d’una certa crisi de la Cançó, tot i que semble paradoxal. En un moment on es configuren les noves autonomies i s’obtenen elevades quotes d’autogovern tothom esperava que l’antiga Nova Cançó, reconvertida en la Cançó en català o en valencià, es produïx una certa crisi musical. Sembla que apareix una certa deixadesa, allò on tothom esperava més del que es va fer. No tot era negatiu, no obstant. És un moment on els periodistes i els escriptors, així com la ràdio i la televisió es fa ressò del fenomen. És just citar ací la preocupació per la cançó autòctona per part de programes de ràdio fets en valencià i que tenen molt present la Cançó. En terres valencianes és just recordar el programa Nosaltres els valencians, que du a terme des de terres castellonenques el professor Vicent Pitarch, així com l’impagable treball de Toni Mestre, director i presentador del programa De dalt a baix, així com també Discomoder, d’Enrique Ginés. Feren un bon paper, molt necessari. També fou positiu, i ho hem de reconéixer, que els protagonistes des del començament s’havien convertit en referents d’una generació de jóvens ansiosa de llibertat i de democràcia i que veien la cançó com una fita molt important en la vertebració del país.
Paco Muñoz
Lluís Miquel i Sabina
El jóvens dels anys noranta buscaven un altre tipus de música, i consegüentment es buscaren uns altres referents. És el moment de l’emergència de rock. És el moment del naixement de cantants i grups musicals que s’atrevixen a fer música en la nostra llengua. Apareixeran molts altres protagonistes, amb una línia contínua que arribarà fins els nostres dies. L’èxit obtingut per Obrint Pas, fidel representants de tota esta època, ens fa pensar que no tot està perdut, ni molt menys. Volem creure que la Cançó passa per un bon moment. Tot i que durant l’època d’existència de la ràdio i la televisió públiques en valencià no es va tindre un gran respecte per la cançó en valencià, hem de reconéixer que per la ràdio, el treball d’alguns periodistes com és el cas d’Amàlia Garrigós, va ser molt digne i mostrava una certa preocupació per la cançó en valencià. Els darrers quatre mesos d’existència de l’emissora Sí, ràdio, que programa 1/3 part de la música que emetia en valencià, és una bona mostra del que es podria haver fet. Alguna cadena privada, com ara InfoTV, ocupa l’espai que haguera d’haver ocupat una cadena de televisió pública si haguera actuat convenientment, de tal manera que queden en el record i en el patrimoni de dita cadena privada, més d’un centenar d’enregistraments d’actuacions de cantants i grups musicals. Esperem que vinga millor temps.
Andreu Valor
No seríem justos si no recordàrem la preocupació que han tinguts algunes institucions o organismes (Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana, Societat Coral el Micalet…), així com diaris i revistes que s’han atrevit, perquè sembla una heroïcitat, a donar a conéixer tot el que ocorria al voltant de la Cançó en valencià. El naixement l’any 2005 del Col·lectiu de Músics Ovidi Montllor és una bona cosa que, dóna a conéixer el present de la Cançó, fa història i, lògicament, fomenta i molt la xarxa de músics en valencià, que bona falta ens fa. Hem de reconéixer que també l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha mostrat una important preocupació per la música en valencià. Fets com la publicació del llibre La cançó en valencià, d’eixe gran estudiós que és Josep V. Frechina, la celebració el 2013 d’una jornada sobre el llenguatge de la ràdio, l’organització d’una jornada, el dia 23 de maig, d’una jornada dedicada exclusivament a la Nova Cançó, entre unes altres accions són no sols convenients, sinó necessàries en el nostre territori.
Pau Alabajos
Pep Gimeno “Botifarra”
Arribats a este punt podem preguntar-nos cap on va la Nova Cançó. I això és molt més que una pregunta retòrica. I això és alguna cosa més que reconéixer que hi ha vida, que hi ha cantants i grups, com ara Feli Ventura, Miquel Gil, Pau Alabajos, Bertomeu, La Gossa Sorda… i tants altres que ens donen motius per a pensar que la Cançó en valencià s’hi troba en un bon moment de salut.
Si parlem de futur, cal adonar-se de la gran importància, es vulga o no, de la cançó en llengua pròpia com un element forjador d’esperances col·lectives, que amb la seua missió de fer que el ciutadà gaudisca de la música pròxima, deixe pas també a la reflexió individual i grupal sobre la importància de la llengua com a element vertebrador del país, i com a tret d’identitat, tant per a ser escrita com per a ser parlada, i, òbviament, per a ser musicada i cantada. Crec, sincerament, que ens trobem en un moment on la Nova Cançó, on el seu esperit no ha deixat d’existir, pot significar un autèntic cant a l’esperança, l’esperança d’un millor futur per al nostre País, cosa que ens convé en un moment històric on el desencís i la desconfiança ens envolten amb molta freqüència. Els valencians i les valencianes haurem de ser conscient que parlar de la Cançó en valencià és alguna cosa més que un tòpic, molt més que una etiqueta. Nova Cançó significa música, llengua, literatura, presència social, millora de les relacions interpersonals i, sobretot, element necessari per a la vertebració política, econòmica i a tot nivell del nostre territori. Ja sabem que només amb la llengua no es vertebra el territori, però també és ben cert que sense la presència de la mateixa difícilment es poden tindre referències pròpies, comunes a un determinat grup de persones, senyes d’identitat que ens servisquen per a retrobar-nos a nosaltres mateixos.
