En els pobles i en les ciutats se seguia el ritual d’anar a les sales de cinema sempre que es podia. Principalment la gent que estudiava a València, per la vesprada, descobria el cine mundial. El dia 27 de gener de l’any 1964 naixia a València un setmanari informatiu d’espectacles que s’anomenava Turia. Amb les 20 pàgines del primer número es feia una relació de pel·lícules per ordre alfabètic, una relació de cines amb els seus programes, comentaris de les estrenes, notícies de cine, de música i de teatre, a més, clar està, d’unes pàgines reservades per a la publicitat. No s’imaginaven els fundadors de la cartellera Túria que s’anava a arribar tan lluny, ja que de manera interrompuda ha aplegat al que hui és, una importantíssima revista d’informació dels espectacles que s’exhibixen en les sales públiques de les terres de València. El seguiment dels passos que “la Túria” ha anat fent ens mostra una clara evolució no sols de les pel·lícules, obres de teatre i unes altres mostres de les arts escèniques i musicals, sinó del desenvolupament sociopolític de l’estat espanyol. Per posar un exemple, en l’època en què naix el setmanari hi havia l’obligació d’indicar la moralitat (imposició de la censura del règim). Per curiositat indiquem que era la següent classificació: 1=xiquets, 2=jóvens, 3=majors, 3-R=majors amb inconvenients, 4=perillosa. Esta indicació tenia el seu morbo, i això feia que la tendència fóra la contrària de la perseguida, ja que creixia l’interés entre els més jóvens per les pel·lícules 3-R i 4, ja que féiem més cas a esta classificació moralitzadora que a la valoració de la pròpia pel·lícula, que anava des de 0 (molt roïna) a 5 (obra mestra).
Què és el que ocorria amb el cine en els pobles? Les pel·lícules que es podien veure eren les que a la ciutat es contemplaven en les sales de reestrena. Així era la vida cinematogràfica, un fidel reflex del que passava en qualsevol àmbit, com ara el món religiós, el sector cultural, l’àmbit polític o el comercial. Madrid projectava les novetats a les províncies. Les capitals de província les assimilaven i alhora les reenviaven conscientment o inconscientment als pobles més grans i després als més menuts. Anar a València a un bon cinema era un privilegi de molt poca gent. Costava molts diners: el viatge, els desplaçaments per la capital, l’entrada al cinema, el berenar… Tot un capital. L’entrada a qualsevol sala d’un cinema d’estrena podia costar un diumenge (principal dia d’assistència) al voltant de les 30 pessetes. Això eren molts diners. Això era un extra que se’l permetia la gent en molt poques ocasions. Resultava molt més barat anar al cine del poble. Tot un ritual. Els adolescents anàvem, generalment els diumenges de vesprada, amb els diners suficients per a l’entrada (5 pessetes) i el paquet de pipes (1 pesseta). Així era la vida.
Molt han canviat les coses. En la capital queden molts poques sales de cinema d’estrena i tan sols una (D’Or) de reestrena, que subsistixen malgrat la boira que suposa la pujada de la vida i el 21% de l’IVA cultural. I en els pobles, pràcticament ja no queden sales de cinema, o si hi ha ja no es filmen pel·lícules a diari. A molt estirar, en algun cas es projecta cinematografia 7 o 8 vegades a l’any. La televisió, l’Internet i d’altres elements i espais comunicatius han ocupat la vida que en el seu moment situava el món de l’espectacle comunicatiu com a principal recurs en l’espai temporal del temps lliure dels ciutadans. Potser una reflexió conjunta dels polítics que tenen la responsabilitat de governar i de preocupar-se pel benestar del poble faça que es dissenye un autèntic pla de rehabilitació dels espais culturals que representen el cine, el teatre, la música, les arts plàstiques i d’altres expressions comunicatives i que passa necessàriament per fer més assequibles els preus que s’han de pagar en el món sotsmil·leurista a què hem arribat, i que, a més, haurà de contemplar un foment decidit de l’ús del valencià com a llengua de comunicació habitual i normal. Òbviament, això també haurà d’associar-se amb la defensa de l’audiovisual valencià i en valencià, on accions com el tancament de la ràdio i la televisió públiques valencianes i en valencià no fan més que sostraure a la ciutadania d’un gran potencial educatiu, formatiu i d’ocupació del temps lliure. Això diu que era… el cine.
