Quan… de vegades, afortunadament, encara tenim el privilegi de sotmetre’ns de manera voluntària, i ,potser, de manera inconscient o espontània a un “Interludi” de vida contemplativa, de viure poèticament _perquè ho necessitem_, i gaudir i somiar dins i davant la vida…fer-ne abstracció i evocar tot habitant la paleta de colors frondosa en perspectives i en aromes, un punt reixat amb un blau picassià equilibrista de ciutat i de voyer, d’arrel i d’estranger/a, que entreveu i balla entre la blonda de la realitat i el desig del paisatge que augura: un Interludi com del que ens parlava el poeta Joan Vinyoli: Quan de vegades entrem on la vida no es mou/ és bo desentranyar la soledat que limita amb l’obert…quan de vegades hi entrem, entrelluquem els clàssics i vivim el que no vàrem viure… conversem fins i tot amb ells i amb l’origen de les arrels, com si fórem motius d’una façana del barroc, còncaus nadem a contracorrent i naufraguem contemplatius o escèptics o bé atrapats … i si ens estiràrem i buscàrem ser plans o convexos la realitat bé que en seria una altra…
Arribem a una terrassa, escollim bona taula i ens hi asseiem, i prenem una cervesa, per exemple amb cos i sabor que impregnen, batec, paladar i mirada. Som al cafè de l’Abadia als peus del Micalet, dels xiprers i oliveres que engalanen la falda del cor del cap i casal, perquè ens abelleix i perquè malgrat la crisi, hui decidim de no visitar les parades del Mercat Central _tant com ens agradava abans d’exiliar-nos: sentir el valencià autèntic i polièdric dels i les venedores_ anar-hi per comprar i cuinar-nos, o bé optar per haver confiat amb la intuïció. Endevinar un menú senzill i econòmic, o descobrir la ciutat dels arrossos suculents de la Malva-Rosa, Cabanyal i Patacona, Pinedo, Nazaret, Russafa o el Palmar, com de les bones tapes del Carme, Benimaclet, i la Seu, estructurades de productes frescos i ben cuinats, aromes d’instants eterns. Menjar no mai com a casa, però si la casa ja no hi és, i volem sol·licitar-la, cal tastar ni que siga amb el record, als millors, accessibles per a la butxaca o més modestos restaurants, un arròs a banda al punt, un arròs melós o una bona paella valenciana…o una cuina tradicional, sana i creativa…i com més natural millor i si pot ser ecològica.
I ara veig un pimentó, el pimentó torrat amb saó d’oli d’oliva, amb el qual l’Estellés ens evocava tot devorant des del plaer de viure la vida i el seu ofici honest… i inherent a aquell, la fita transgredida i la sublim intersecció de l’espai hedonista i grumet comú: el gest i l’emoció real de la sensació gustativa de la boca aigua. Un pimentó sense transgènics com el vi que l’acompanyava, un vi de taula, sense remordiments ni capricis empresonats, si més no un alè que avui se celebra amb el glop de cervesa ben fresca i a la penombra, a pocs passos de la tomba del gran poeta Ausiàs March, per exemple amb cos i força sabor sense delit una Turia i augurant un canvi, sense deixar de banda la riquesa autèntica de fruits i talents, de vapors de la millor terreta del món…Perquè “Veles e vents a mon desig partir/ farem camins dubtosos per la mar” i “no hi havia a València dos amants com nosaltres…”, i “bullirà el mar com cassola al forn…” i en la ciutat a cau d’orella on el cos és immortal, ara que l’estiu balla…obrim el tap de l’aigüera i garbellem meravelles i realitats; car cadascú viu el món ací d’una manera, i, costa de vetllar pel bilingüisme, com contar la història tal i com ha estat de veritat. Mentre un grup d’amants de la llengua i apassionats/des pel deler de rescatar mots s’emmirallen i fan possible el projecte Rescatem paraules de l’Oblit, d’altres parlen del grup a facebook en el qual aprenen l’argot castellà modern: “donut” ara “dona”, iaia ara “mamita”…amb tot… I “deixant a part l’estil dels trobadors”… nosaltres seguim endavant, ara més que mai; perquè tenim clar que “no hi havia a València dues cames com les teues”… i “amants com nosaltres…en són parits ben pocs”… Mentre un ministre sap que som el segon país d’Europa precedits per Romania amb major percentatge de pobresa infantil…27%, digereix un suculent àpat: donar 6000 i tants euros als alumnes que en l’ensenyament privat necessiten estudiar en castellà…i … “farem camins dubtosos per la mar…”
Bon vent i barca nova
