Deia Isaac Asimov que negar un fet era el més fàcil del món, però no per això deixava d’existir perquè responia com és lògic a una realitat concreta. Alguns -molts, massa-, els que neguen qualsevol evidència tot i tenir-la davant dels seus propis morros, de la mateixa manera que neguen la pluja quan sos cossos ja no poden estar més mullats, encara no s’han adonat del que ocorre enfront, miren deliberadament a un altre costat tot esperant que escampe o directament amenacen a tort i a dret, sense amagar-se’n, protegits per sacrosants i impermeables textos i tribunals polítics reblits de panxacontents. Ja se’n cansaran, diuen. Obvien dades i xifres ben significatives i sobretot menystenen una voluntat ferma, que no és altra que voler votar en llibertat, un acte tan democràtic com sa, propi de països civilitzats. Però el pitjor de tot és que no volen entendre-la, aquesta realitat, resultat d’un canvi de mentalitat gens casual. Personalitzen el problema –el órdago, en diuen ells, amb aquell registre tan tavernari– en un nom agut que ells, alegrement, fan pla, i erren de mig a mig: n’hi ha milions al darrere. Tot a la vida té unes causes. I unes conseqüències. Es vulguen veure o no. La vinyeta següent ho resumeix magistralment.
Aquesta setmana s’han conegut els fons previstos -després encara en són menys, els executats- destinats a inversions dins dels pressupostos generals de l’Estat. Més del mateix. No n’aprenen. La miopia política dels que allà lluny, al centre de la meseta, veuen la perifèria -no tota, certa només- com un ramat de vaques manses que cal munyir ben munyides, mentre callen, que a més dels retalls ja sabuts en pateixen també a les seues cues perquè no puguen ni aüixar-se les mosques, aquesta miopia més pròpia d’analfabets econòmics i tirans sense escrúpols que de governants responsables, aquesta falta global fins i tot d’alçada moral, dic, no fa sinó perpetuar misèries i atiar reivindicacions, n’augmenta els dissidents, engrosseix les files dels protestants i ajuda de manera notable els fabricants de pals i banderes tricolors, quatre si comptem el blanc de l’estrella. I és que la major i més productiva fàbrica d’indepes és a Madrid, amb operaris alimentats amb bocata calamares, que compren dècims a l’administració de Doña Manolita i ballen el chotís. Si en teniu cap dubte mireu les dades de 2014, que les d’enguany encara són pitjors. I per cert, valencians, expliqueu-los-ho als que encara ofrenen noves glòries…
I si n’érem pocs faltaven els millors, els alumnes avantatjats, els que no saben estar-se calladets. Alguns -molts, massa també- dels doctes representants de l’alt estament eclesiàstic, en altres no tan llunyans temps habituats a manar més encara i a dictar lleis i normes morals amb més profusió, a força de dècades de conviure feliços amb el nou ordre sorgit del resultat la Guerra Civil, ideòlegs d’aquell concepte tètric, fastigós i deplorable més conegut com a nacionalcatolicisme, han tornat a badar boca, sense saber que el seu gest era força prescindible. El llest de Cañizares, de professió cardenal i de vocació bocamoll, ha perbocat una idea elevada: la unidad de España es un bien moral que está por encima de la democracia y de la verdad. Amén Jesús. Tan esbalaït em vaig quedar que em va caldre tornar-ho a llegir. Sí, quan copseu el vertader abast del que s’hi diu entendreu més d’una cosa. Quina llàstima d’Espanya, del que podia haver estat i del producte en què l’han acabat convertint… Església -altes jerarquies, si més no- i democràcia, mots esdrúixols i accentuats però irreconciliables. Del tot. Observeu aquesta darrera vinyeta, ben colpidora, que combina imatge i text com poques. Brutal.
Salut i País, xiquets… i fins la setmana que ve!
