En els darrers 30 anys, la ciència s’ha posat al servei de l’individu per tal garantir-li, sobretot, bona salut (o, simplement, una vida més llarga, que no sempre és el mateix). Però, en la terra promesa també gaudim d’entreteniment continu, comunicació amb la resta de llumenetes del caseller, àpats no massa tòxics processats a 14.000 km i, veges tu quines coses, roba barata que cosirien menors d’edat al sud-est asiàtic. Ha ocorregut, és un fet.
Amb tot, l’oferta actual de tallers diversos de creixement personal té dimensions enciclopèdiques. Símptoma o no de la fallida de l’Homo Sapiens Sapiens en la recerca de la calma interna, és un fet constatat el fenomen de les teràpies complementàries, la medicina oriental, l’espiritualitat a la carta i els nous corrents psicològics que busquen garantir una vida llarga i plena. D’una banda, ha quedat enrere l’omnipotència del metge (de la del mestre no en parlaré hui, que tinc els nivells de dopamina justets). El ciutadà-pacient ja no delega la vigilància de la salut física i mental solament en un individu que ha estudiat per a tal efecte, sinó que ara, més aïna, ”pren part”. S’involucra en els seus processos curatius i preventius. En el fons, tots som un poquet fills de ”Más vale prevenir” i de Ramón Sánchez-Ocaña. Fa poc, una amiga metgessa que surfeja en el maremagnum de la sanitat pública actual, em deia que cada vegada més es troba pacients que fan de coach-adjunts del metge i que, sense un pèl de maldat, provocació ni gosadia, li suggereixen al metge, per a la malaltia que pateixen, possibles diagnòstics i tractaments obtinguts en un escorcoll fet en les fèrtils planúries del pare Google. Prenem part de tal manera, que de vegades sabem més que el mestre i el metge. La informació que apareix en fonts dubtoses d’Internet, en aquest sentit, ha esdevingut l’espasa curta i ampla pels incauts, l’autoflagelació dels hipocondríacs i el vademècum conductual per a pares novençans preocupats per arrancar els nadons de les urpes de les bactèries. Tot s’esterilitza. Paraula de Déu. Tot i que no considere que prendre part siga dolent (ja hi ha hagut massa anys que no se’ns ha consultat gairebé res), desautoritzar per defecte l’especialista en un tema que tenim davant (enginyera, llaurador vell o cirurgiana) és, sovint, un esport. Ara, però, amb la sensació d’haver salvat la pell, tot seguit, el nostre sapiens al quadrat continua dormint malament, patint per fer-se vell, injectant-se els llavis i els pòmuls per estafar l’espill de casa i fent-se preguntes existencials que ni Carrefour ni Zara li respondran.
L’antídot per a aquest desfici humà és divers. Després d’haver deïficat la tecnologia sota l’engany del màrqueting, hem vist que el caramel que ens han oferit les companyies telefòniques et dóna unes hores de satisfacció només. Tres xuplits, i s’acaba el gust. Com el SUGUS. També hi ha l’esport. Però això són unes altres calces, més eficients. Més enllà dels allaus de matriculacions que reben els gimnasos al Setembre i al Gener, és sorprenent (i gratificant) veure l’augment de persones que opten per l’esport barat i sostenible. Running, li diuen ara. Comprar-se un bon calçat i anar a córrer per parcs, carreteres secundàries, camins o muntanyes. Fantàstic. Les dosis de benestar estan assegurades en la majoria dels esports.
D’altra banda, en aquesta carrera per calmar eixe neguit constant que s’instal·la a sol de ventre, trobarem, si som d’eixos, una oferta espiritual amplíssima. Qui no prega és perquè no vol. De fet, no hi ha culte que no tinga la seua plataforma virtual de difusió i captació. El proselitisme religiós s’adapta i se sofistica en aquesta època de cables, llums i individualisme. Així, en totes les ciutats valencianes de més de cinquanta mil ànimes hi tenen la seu la major part de les subdivisions religioses majoritàries i escoles filosòfiques: metodistes, testimonis de Jehovà, mormons, sufis, seguidors de Tich Nach Hanh i adeptes a la Cienciologia.
Al capdavall, és curiós d’observar que aquest fracàs de la indústria mundial per garantir la pau mental obliga l’ésser humà a protegir-se i a retornar a les fórmules més antigues d’assossec. Protegir-se, perquè l’ús d’aquells smartphones que s’auguraven com a l’antídot infalible per a l’avorriment i el tedi s’ha convertit, per a molta gent, en una addicció comparable a la nicotina. Hi ha qui respon ‘whatsaps’ a mitjan nit com qui s’alça a fumar perquè no s’adorm. En aquest sentit, la difusió de les pràctiques meditatives (zen, transpersonal, vipassana, etc) i el ioga han suposat una petita salvació per a molts. Fins i tot està entrant a les escoles. I encara més: hi ha iniciatives que duen aquestes tècniques antigues de control de la ment i el cos a les presons, amb uns resultats formidables. “Seure i ser amb allò que realment som”, com li agrada dir al monjo zen Taizen Costa i Oro, responsable de l’ermita zen Ten Ryu Jî, a Llardecans (Lleida). Parar de fugir i comtemplar, uns minuts. Per contra, la cara fosca d’aquesta reacció antimatrerialista l’encarna eixe nou esoterisme 2.0 que busca trobar respostes en registres akàshics, vidències africanes i canalitzadors com els de l’escola Kryon. Els àngels de la guarda se sofistiquen, creen escoles i cobren a través de domiciliació bancària.
Fet i fet, les persones, vistes des d’un helicòpter o un campanar, per exemple, som taques negres que se les enduria un matí de tramuntana. Essent conscients d’aquesta impermanència, viuríem millor (que no sempre vol dir viure més temps) si no actuàrem mai de manera inconscient i irresponsable quan ens relacionem, comprem, mengem, votem, o gaudim. Al final, l’abraçada d’una germana, el temps de qualitat que li dediquem a la família i a nosaltres mateixos o la conversa afectuosa amb un amic amat t’arreglen, subtilment, eixa setmana que donaves per perduda. I la meravellosa música del silenci, tan car darrerament: això no té preu.
