Les velles estructures governamentals cada vegada estan més corrompudes, així com desacreditades les persones o partits que les ocupen i que diuen representar-nos. A ningú a dia de hui se li escapa el sentiment generalitzat que hi ha al carrer de desencant, frustració, impotència, indignació o ràbia en el millor dels casos. Aquest descontent social al meu parer, és justament el factor clau. Mentre les velles estructures del règim de la transició es tambalegen per la seua aluminosis congènita, cap massa social crítica ha estat capaç de donar-li el colp definitiu i canalitzar aquest descontent social. Les noves formacions polítiques que des de fa uns anys estan sorgint, naixen en part, amb la intenció de canalitzar-lo, tant des de la dreta (Upyd, Vox…) com des de l’esquerra (CUP, Podemos…). Recollir aquell esperit aglutinador del 15M, que amb totes les seues carències, va suposar un moviment de masses extremadament heterogeni i sense precedents recents. ¿Quants partits somien amb abanderar-se com el partit del 15M?. Amb tot, estem davant del principi del fi d’un règim caduc, ineficient i impotent. Un sistema de partits fet per a dos grans opcions, que a dia de hui es mostren més febles que mai. Els grans partits fills de la transició, PP i PSOE, continuen sent els més votats és cert, però també és cert que a cada cita electoral perden milers de vots i que l’escletxa que els separa dels ciutadans també és cada vegada més gran. Ací al País Valencià tenim una bona mostra. No nasqueren per ser eterns i ha començat el principi del seu final.
La forma en que es canalitza aquest descontent dels ciutadans i ciutadanes per tant, serà fonamental als propers anys. Bona mostra d’això és l’Europa polaritzada que ens deixa les últimes eleccions, lluny de les majories “clàssiques”. Mentre a Grècia guanya la nova coalició d’esquerra transformadora Syriza, que ensorra al tradicional partit de l’esquerra grega PASOK (el PSOE d’allà), a França el partit d’extrema dreta de Le Pen es converteix en la força més votada amb un 25’4% dels vots Allò més preocupant és que el cas de França no és l’únic i a països com Àustria, Grècia, Croàcia o Dinamarca els partits xenòfobs i racistes, guanyen terreny canalitzant el descontent cap a l’odi a l’estranger o el diferent. No els podem deixar passar. Ací també en tenim mostres de com aquestos partits tracten de fer-se un lloc i captar la indignació de la gent, i exemples tenim bastants, com el repartiment de menjar sols per a espanyols que organitzava fa unes setmanes España 2000 o les paperetes amb simbologia feixista que tots varem poder veure als col·legis electorals a les passades eleccions europees.
Arriben nous temps de fer política, per als partits i per als ciutadans, i sembla que els que millor lectura facen d’aquest canvi, seran els protagonistes de les transformacions polítiques del futur. Tenim el deure tant partits, organitzacions, com ciutadans d’esquerra de refer el futur que ens estan furtant i de decidir ben bé, a qui confiem la nostra indignació. Feina de tots i totes serà canalitzar la nostra ràbia i impotència actual, cap a la transformació social i política sòlida i no quedar-nos simplement en el: “molt mal està tot”.
