Tractarem, però, de no deixar-nos condicionar per tant de soroll i reflexionar a grans trets sobre el DNV, obra ja referent de la lexicografia catalana des de l’ àmbit estrictament valencià i adreçada principalment a catalanoparlants valencians:
En primer lloc, faríem bé de reconéixer errors importants que s’haurien d’haver evitat en un diccionari amb l’etiqueta de ‘normatiu’, com l’entrada pròpia de variants col·loquials del tipus ‘llançol’ , ‘ganivet o ‘llògica’, formacions anòmales de les primitives ‘llençol’, ‘ganivet’ i ‘lògica’ o l’acceptació innecessària de paraules com ara ‘arraïl’o ‘agravi’, quan el valencià modern ha assimilat perfectament les actuals i majoritàries ‘arrel’ i ‘greuge’. També erra el diccionari en la falta de previsió que comporta el tractament igualitari del doblet del tipus ‘artiste/artista’, una variabilitat en vies d’extinció i que no presenta cap aportació significativa. En la sèrie de reculls innecessaris, el cas més absurd que he trobat és el de l’entrada de la preposició ‘ab’, forma arcaica caiguda en desús sense cap trellat de veure’s reflectida en un manual normatiu del segle XXI.
En síntesi, una autoritat lingüística ha de rectificar els usos anòmals de les paraules i potenciar l’evolució natural del llenguatge, premisses que no complixen els exemples citats, probablement –i també desgraciadament- a causa d’interferències ideològiques en la seua realització.
En el sentit contrari l’aparició del DNV resulta, en algunes de les seues aportacions, una alenada d’autoestima important per al parlant valencià i un instrument que pot ser molt eficaç contra els prejudicis. Alguns exemples d’estes aportacions positives són la potenciació de variants genuïnes i nostrades que mai hauríem d’haver arraconat, com per exemple la paraula ‘faena’ respecte a l’artificiosa ‘feina’, o la preferència per altres formes valencianes i alhora més fidels a l’etimologia de la llengua comuna (criteri que no té en compte el DIEC2) en paraules com ‘traure’(respecte a ‘treure’), ‘nadar’ (respecte a ‘nedar’), ‘llançar’ (respecte a ‘llençar’) o ‘redó’ (respecte a ‘rodó). Seguint esta línia genuïna, el DNV també “adapta” mots naturals valencians que no apareixen al DIEC2 com ‘albergina’, preferent respecte a ‘albergínia’, o ‘empastre’, preferent respecte a ‘emplastre’. Altres buits que ompli el DNV, en este cas quant a vocabulari genuí que no gaudia d’”oficialitat”, són el recull de paraules ben vives i populars com ara el verb ‘encalar’ (una pilota en un balcó, per exemple) l’adjectiu ‘pagat/ada’ en sentit de satisfacció (el xiquet està molt pagat amb el regal) o el també adjectiu, d’origen aragonés, ‘templat/ada’ en sentit d’atractiu físicament (quines xiques tan templades!) Per cert, que a partir d’ara també podrem usar normativament l’accentuació pròpia valenciana amb ‘e’ tancada en gentilicis com ‘aragonés’, ‘francés’, ‘portugués’, etc i la resta de paraules amb les mateixes característiques fonètiques (‘interés’, ‘promés’; conéixer, paréixer…) en convivència amb les formes pròpies de la pronúncia oriental (‘aragonès’, ‘interès’, ‘conèixer’…)
Una altra cosa que podrem fer els valencians per fi amb el beneplàcit normatiu és ‘tocar’ per telèfon, de forma intransitiva (quan arribes toca’m) com hem fet tota la vida sense violar cap norma essencial de la llengua i sense imitar ningú. També tota la vida hem usat nombroses locucions i frases fetes que el diccionari de l’acadèmia arreplega fidelment: “ a mos redó”, “torna-li la trompa al xic”, “ser com la delicada de Gandia”, ”per a cagar-se i no torcar-se…”. A més, amb l’encertat afany d’aplegar a tots els usos i contextos, hi trobem reflectits tota mena de vocabularis, on hi apareixen beures ja tradicionals com el ‘gintònic’ i el ‘barrejat’ , o el dels aficionats al futbol, que ja tenen els seus ‘xotos’, ‘granotes’ i ‘culers’, entre d’altres.
El millor que pot fer un diccionari normatiu després d’aplicar el rigor filològic pertinent, és servir com a reflex a la seua societat, encoratjar-la i donar-li seguretat. Un diccionari no millorarà els usos socials del valencià, però pot aconseguir identificar la seua gent, independentment del seu origen i condició. Clar que el DNV és millorable, com també ho és el DIEC,o qualsevol diccionari del món, però és el nostre diccionari (com també ho és el DIEC) i com a tal l’hem de valorar. Llarga vida, doncs, a un nou instrument lexicogràfic que ha de sumar i fer-nos sentir partícips i pagats de parlar com parlem i ser com som, amb tot el que queda per fer i, com no, per avançar.
