El fet que Javier de Lucas escriga en el català del País Valencià és una molt bona notícia, inclús, malgrat aqueixa certa “eixutesa” defensiva i ‘formalitat’ disfressada de llenguatge jurídic, perquè quan passe de la fase negacionista, si vol i li abelleix, potser hauria de dir alguna cosa sobre la necessitat que, jurídicament, els valencians, catalans i balears, superen el desgavell administrativista autonòmic per garantir la unitat i la diversitat de la llengua i cultura catalana, amenaçada per un totalitarisme espanyolista terrorífic que només cerca, obsessivament, impedir la federació o confederació dels països de parla catalana i fragmentar la llengua i cultura catalana, amb LAPAOS, ‘idioma valenciano’, balear, mallorquín, menorquín, ibicenco, formenterenco… Seria convenient, pel seu prestigi, que en mitjans com “Las Provincias” o “El Levante-EMV”, inclús des de la Veu del PV, que no és ‘una sola veu’ sinó diverses i plurals, tot i que a la Veu del PV esdevindria una obvietat reiterativa, que, des de la seua “objectivitat”, com a ‘valencià’ d’origen murcià o com a murcià que si vol pot esdevenir del tot o parcialment valencià o una mescla de murcià-valencià o el que vulga, tan valencià com vulga o puga… malgrat les seues limitacions com a filòleg, però, amb la seua expertesa com a jurista, seria meravellós que explicara les evidències lingüístiques i jurídiques sobre la unitat de la llengua catalana qüestionada per indocumentats, aprofitats i cínics, que instrumentalitzen la ignorància i l’opressió de segles i de les distintes denominacions posades a la llengua catalana als diferents Estatuts, des del totalitarisme espanyolista provincià, per a voler inventar-se, des del secessionisme lingüístic, llengües creades ‘ex nihilo’. ‘Divide et impera’. ¿No és totalitarisme que la Constitució ‘espanyola’ en compte de defensar la integritat de la llengua i cultura catalana, cerque desfer-la, dividir-la i fragmentar-la? Impedeixen que els països de parla catalana puguen federar-se o confederar-se, mentre segreguen la mateixa llengua en territoris i departaments separats, no és aquest un ignominiós totalitarisme del nacionalisme d’estat, absolutament rebutjable fabricat per un essencialisme espanyol monolingüe que pretén asfixiar les altres llengües i cultures fins a l’extermini?
Fa prou anys, a proposta del malaguanyat amic, Manuel Ibáñez, regidor republicà i d’esquerres de l’Ajuntament de València, vaig presentar Javier de Lucas a la Universitat de la Nau en una conferència sobre els drets dels immigrants, crítiques al racisme i a la llei d’estrangeria, en una Europa que tanca les portes als drets dels immigrants, i ho vaig fer molt devanit perquè considere que Javier de Lucas és, junt a Ernest Garcia, un dels millors professors universitaris que he tingut als cursos de doctorat de filosofia i sociologia i m’he llegit els seus llibres amb molt de gust i moltes coincidències pel que fa al reconeixement dels drets dels migrants i l’hem tingut en debats sobre el racisme, l’antimilitarisme, l’objecció de consciència, la insubmissió, sovint coincidint i d’altres discrepant, sempre amb altura intel·lectual i intel·ligència. Després de la seua conferència a la Nau, interessantíssima, marxàrem a sopar pel centre de València, jo sabia que Javier escrivia, a més d’en espanyol, en francés i en anglés i –amicalment- li vaig dir, era a finals del segle XX o principi del segle XXI, com era que, escrivint, hàbilment, amb diverses llengües, no escrivia també en ‘valencià’. Em va indicar que havia escrit alguns articles a la revista Saó i en alguna revista universitària, cosa que em va plaure molt, com em plau que escriga a la Veu, tot i que en moltes qüestions dissentim i discrepem.
En aquell sopar, jo encara era membre d’Els Verds del País Valencià, Javier em va dir que empatitzava amb les preocupacions ecològiques, però que li semblava que tal líder dels verds era ‘massa’ nacionalista, es referia a massa ‘nacionalista (valencià o català’!), però jo sabia que aquell líder, que coneixia bé, en públic i en privat, era massa ‘nacionalista espanyol’. En aquest cas, tot és qüestió de gustos estètics i de perspectives nacionalitàries, també a Santiago Carrillo, que es considerava, sense complexes, “un español hasta las cachas”, l’Ernest Garcia (Gustau Muñoz, els germans Codonyer…) li semblava ‘massa nacionalista” valencià o català, i massa poc espanyol(s)… És molt difícil tenir una exquisida neutralitat en afers de disputes nacionalitàries, que solen ser molt acarnissades i tot i que es negue, al meu parer, “l’emocionalitat” o la intel·ligència emocional formada, cultivada, empatitzada i volguda juga un paper important en sentir-se part d’un país o d’un país o d’un estat, o no… ¿Com ens hem de sentir part de l’estat espanyol, catalans, balears o valencians, com jo mateix, si observem que no se’ns permet expressar-nos en la nostra llengua als parlaments espanyols ni als europeus perquè els partits hegemònics espanyols, totalitàriament, ho bloquegen, ni als mitjans de comunicació, públics o privats ens deixen dir ni mu en català, com si encara estiguérem en la dictadura feixista de Franco? Si en aquestes circumstàncies, alguna valenciana gent, catalanoparlant, se sent ‘espanyola’, no és una imbecilitat profunda producte d’una formació de l’esperit ‘nacional-espanyola’ que envaeix, colonitza i s’apodera fins a abduir-la del tot i extirpar qualsevol resta de valencià, català o balear que voldrien que esdevinguera un residu fòssil? Si Javier de Lucas observara que al parlament valencià obliguen a tots els diputats a expressar-se, només i en exclusiva, en valencià i no permeteren que parlaren en murcià, castellà o andalús, difícilment podria sentir-se valencià, segurament ni s’haguera molestat en aprendre a escriure’l correctament… Perquè nosaltres, no hem obligat mai a parlar en una llengua o a cantar alguna cançó adoctrinant la gent, han sigut els espanyols els qui ens han inculcat el “Montañas nevadas”, “el caralsol”, el “paraofrendar” o l’himne espanyol… No es pot dir que la Muixeranga s’haja imposat a cap persona, al contrari, des de les institucions ‘valencianes’ s’ha fet tot el possible per eradicar-la i esborrar qualsevol petjada. Per eliminar-la del tot… Seria molt injust dir, posem per cas, que Santa Maria de Iquique és una cantata que els xilens d’esquerres volen imposar als altres ‘emocionalment’; o dir que els sahrauís i palestins volen imposar la independència, totalitàriament, als marroquins i israelites.
Em sembla una sort llegir-lo i no qüestione la llibertat i el dret de Javier de Lucas per a tenir les ‘emocionalitats’ que considere convenient, cadascú és “amo” i propietari de les seues ‘emocions’, sovint inculcades en la formació ‘sentimental’ durant la infantesa i després apareixen en forma de bloqueig, eixutesa jurídica o reiterades negativitats… I que no patisca Javier que, pel que jo sé, ningú li farà cantar la Muixeranga ni li exigirà que s’emocione quan la toquen, en dolçaina i tabalet, però tampoc podrà ningú impedir ningú que d’altres s’emocionen com consideren convenient, sentint la Cantata de Santa Maria de Iquique, El Cant dels Segadors, El Cant dels Ocells o la Muixeranga, sense esperar que cap Estatut d’Autonomia o la Constitució (dels països de parla catalana, d’Espanya o França) ens la legitime per a poder sentir les emocions que ens vinguen de gust, reconegudes oficialment o no. Seria un pecat de supèrbia pensar que si en un mitjà com la Veu del PV, la Muixeranga, perseguida fins al límit del totalitarisme per totes les forces espanyolistes i profundament antivalencianes i anticatalanes, per a eradicar-la del tot, és comparada amb un excrement o una correguda de bous, la gent d’aquest mitjà l’aplaudisca, com seria pecar d’orgull i d’ingenuïtat que en una mitjà com “Las Provincias” algú que escriguera un article contra la senyera coronada, o contra el “Para ofrendar” o fera una defensa ferma dels Països Catalans, dient que això dels departaments provincials de Del Burgo, és una proposta feta per a dividir el País Valencià, i esperara que se l’aplaudira incondicionalment i amb unanimitat…
Em sembla prou ‘esperable’ que Javier de Lucas, des de la ‘defensa’ de la Constitució espanyola i la legalitat espanyola vigent, ‘sospite’ que això de “poble valencià” pot ser un artefacte totalitari que cal analitzar i qüestionar perquè segons Ferrajoli, si un poble no té una constitució al darrere esdevé totalitari, tot i que una “Constitució” com l’espanyola, que fa servir allò de “poble espanyol” a la castellana, sense reconèixer els altres pobles, no deixa de ser totalitari perquè l’avale una Constitució espanyolista i anticatalanista, que nega la pluralitat, el reconeixement de drets, llibertats i de ciutadania dels diversos pobles, llengües i cultures que hi ha a l’estat espanyol; obstinada en negar la realitat diversa reiteradament, de manera obsessiva i sistemàtica, l’estat només les anomena com “les altres llengües” i afirma, amb sarcasme i burla, que els donarà una “protecció especial” i hem pogut comprovar que aquest ‘tractament especial’ és ubicar aquestes llengües en les cambres de gas per a exterminar-les, de manera totalitària, posem per cas la llei Wert i les sentències del TC contra Catalunya i el català o el tancament de RTVV. No podem dir ‘poble valencià, català o balear’ perquè encara no tenim constitució pròpia ni estat, però són la metròpoli i les lleis espanyoles i anticatalanes les que ens impedeixen tenir-la perquè ens mantenen en l’opressió d’una ‘subestatalitat’ sentida com a opressió colonialista brutal; ¿per què serà totalitarisme que el poble valencià o català s’afirme com a tal, si el poble ‘quebequés’ o ‘escocés’ també ho fan sense que el món s’enfonse, en “fiat justicia pereat mundi”? ¿És que no hi ha al llarg de la història entitats ‘subestatals’ que han esdevingut estat propi malgrat l’oposició de l’estat opressor i llurs juristes més reputats? ¿Per què ha de ser considerat essencialisme i totalitarisme, que molta gent dels Països Catalans tinga les mateixes aspiracions que la ciutadania espanyola, francesa o portuguesa? Si aquest estat que ens domina i oprimeix, no ens reconeix el dret a tenir drets ni a expressar-nos en la nostra llengua ni reproduir-la en l’avenir, sinó amb moltíssimes dificultats, sempre a la vora de l’extinció? Per què hem de renunciar a tenir un estat propi que faça més viable la nostra reproducció cultural com a ‘poble(s)’, valencià, català i balear?
Al meu parer, el totalitarisme que se li adjudica a l’efecte, cal atribuir-li’l a la causa, és a dir, el que és totalitari és una tradició espanyola profundament antidemocràtica, de nul reconeixement dels drets i de les llibertats dels altres no castellans o acastellanats, de manca de respecte a la diversitat i al pluralisme, això és el que fa que esdevinga totalitari dir “poble valencià, català i balear”, perquè des de l’estat espanyol ho veuen com una amenaça ‘totalitària’ que qüestiona el totalitarisme monolingüe, monocultural i mononacional espanyol. El totalitarisme radical rau en l’essencialisme propi del nacionalisme espanyol, la resta només són “aficionats” que s’han de defensar, en legítima defensa, tracta de defensar-se, quasi “instintivament” i de la manera al més “intel·ligent” possible, davant de l’extermini programat i executat, jurídicament, estructuralment i quotidianament, per l’artefacte artificial de l’estat i les seues sucursals provincianes que es nodreixen de la barbàrie, com explicava Toni Mollà, a proposit dels crits de “fill de puta” del Mestalla a Oleguer per ser català, per parlar la mateixa llengua que els valencians, per ser independentista o per subvencionar a l’Escola Valenciana. No és això totalitarisme, barbàrie i mal radical, que diria Hannah Arendt, procipiats per l’estat? No hem d’agraïr aquests insults perquè ens mostren el camí de la independència d’una manera més clara que les sendes obscurantistes que veia Heidegger en els seus passejos per la selva negra acompanyat de Carl Schmitt que sembla haver dissenyat la Constitució espanyola que es declara enemic a mort de la catalànica gent amb mofa, befa, burla i escarni? No són millors referències intel·lectuals, les de Kimlicka de la multiculturalitat i Simone Weil de l’arrelament que va més enllà del reconeixement dels drets merament invidivuals, per a reconèixer els drets de les comunitats indígenes o minories culturals amb drets per a arrelar-se i reproduir la seua llengua i les seues formes de vida? Si després de més de 40 anys de viure al País Valencià, una persona no s’arrela, radicalment i amb tots els sentits, és perquè no vol o perquè l’espanyolisme de l’ambient ‘valencià’ el dificulta seriosament. Perquè els mites i les “realitats” del “xarneguisme” o el “xurrisme”, en una gran part, són invents de l’espanyolisme provincià, per a dividir, fragmentar, bloquejar i dificultar l’adaptació social com a valencià del tot de la gent que arriba d’altres parts del món, amb sentències del tipus: si t’integres del tot, si esdevens valencià o català, trairàs els teus orígens (espanyols, andalusos o murcians…). Mai he dit a cap persona ‘xarnega’ o ‘xurra’ i si ho he oït dir alguna vegada, molt poques, sovint dit ‘de broma’, ho he reprovat del tot.
Em sembla que Javier pot considerar que la posada en marxa de RTVV ‘no’ és una prioritat política davant de la crisi econòmica, tot i que amb crisi econòmica totes les comunitats autònomes castellanes, tenen RTV estatals, autonòmiques i locals, sense que tinguen cap altra llengua distinta a la de l’estat i mentre a les TV estatals i privades els permeten expressar-se en la seua pròpia llengua, el castellà, sense cap problema i en canvi, als altres, no ens deixen expressar-nos en català, (èuscar o gallec) i a sobre, en el nostre cas valencià, ens tallen les emissions en català que venien de Catalunya perquè volen ofegar i que no es reproduïsca el català al País Valencià. El que m’agradaria és que, si és possible, es deixara la fase inicial negativista i es passara a una fase propositiva i constructiva del tipus, “potser és massa car posar en marxa RTVV, però, seria urgent estendre les emissions de les televisions en català de Catalunya a tot el País Valencià”, perquè com diria Habermas no es propi d’un estat democràtic impedir i boicotejar la reproducció lingüística d’una societat valenciana que s’expressa en català i potser podria crear-se una televisió redimensionada que abarcara tots els territoris de parla catalana, valenciana i balear per eixir del llarg túnel de la dictadura i dels intents de genocidi lingüístic contra els Països Catalans que s’han reproduït i perpetuat des del franquisme fins a hui dia. Una proposta així seria molt més barata, comprensible, garantiria la reproducció del valencià i la unitat i la diversitat de la llengua i cultura catalanes.
Em sembla molt bé que Javier diga que, ‘formalment’ no és pot dir “una veu valenciana” als parlaments espanyols, on no ens deixen expressar-nos en la nostra llengua i cultura pròpia, perquè, segons ell, “totes” les veus que s’escullen són valencianes “de facto”. No obstant açò, a la gent que tenim algun interès pel destí de la llengua, la cultura i el País Valencià, sí que sabem distingir (“el valor del precio”, Machado) en continguts i valors, qui realment està per a servir la gent del País Valencià i qui està al servei, obscenament, d’una casta econòmica i financera, de la metròpoli de Madrid i les seues sucursals provincianes, que tracten per tots els mitjans que no hi haja ‘cap veu’ valenciana ni als parlaments espanyols, ni als europeus i si pogueren fins i tot al parlament valencià suprimirien que hi haguera cap valenciana veu. De fet, per això posaren el 5% de barrera per poder entrar al parlament valencià.
Al meu parer, és una ignomínia que el PP, amb finançament il·legal, després de tants casos de corrupció i saqueig de les arques públiques valencianes, d’espoliació continuada i de nul·la inversió al corredor mediterrani, es presente com “la voz ‘más valenciana’ del universo”, i normalment no es critica des de l’espanyolisme, encara que hauria de ser una crítica elemental perquè és tenir una barra descomunal, amb frau delictiu per guanyar les eleccions i dictar el seu espanyolisme totalitari que busca exterminar llengua, cultura i la ‘nació’ valenciana, balear o catalana. No obstant açò, ara resulta que nosaltres els valencians, ‘per essència’ o “ADN”, som totalitaris i “ells” són l’exquisidesa i l’excel·lència encarnada; és també un escarni, totalitari, que el PP-PSOE es presenten a veure qui té la bandera més llarga o és més espanyol, a la castellana i a l’anticatalana, que l’altre, però açò no sol ser criticat de totalitarisme, sinó vist amb complaença per la major part de la “intel·lectualitat” espanyola, però que Compromís vulga tenir “una veu valenciana” a Madrid (atenció, igual com deia Lizondo! I ningú el va acusar de totalitari quan tenia tots els nombres de la rifa), pot ser indici de totalitarisme ferotge.
El problema ‘gros’, al meu parer, és que siga només Compromís els qui vulguen ‘representar’ els interessos del País Valencià i que el PP, el PSOE, Ciudadanos i inclús Podemos siguen tan profundament espanyolistes i ‘antivalencians’, que no reconeguen cap d’ells, ni tan sols Compromís, el dret de la gent del País Valencià a decidir el seu futur, a construir-lo al marge d’un artefacte constitucional totalitari que ens duu a l’extermini radical des del no reconeixement de drets i llibertats de ciutadania valenciana o catalana al mateix nivell que tenen garantits els espanyols o castellans. Si reconeguem el dret a l’autodeterminació per als ‘sahrauís’, ‘palestins’, ‘quebequesos’ o ‘escocesos’, etc., per què no li ho reconeguem a la catalana, balear o valenciana gent? ¿Per què hi ha gent que s’obri a la francofonia, a la Commonwealth o a la comunitat iberoamericana, però en canvi, a l’hora d’obrir-se a la catalanofonia, des del País Valencià, les Illes o Catalunya, té tantíssims prejudicis i dificultats que s’expressen en forma de bloquejos emocionals, dificultats de pertinença o boicots a tot allò que es propose per a ser valencià o català, mitjans de comunicació inclosos, perquè si aquests tenen un estat propi poden esdevenir tan ‘totalitaris’ com els espanyols que tenen “pueblo” i “estado”?
M’agradaria que el prestigi intel·lectual de Javier de Lucas, José Luis Villacañas, el de Joan Romero ‘et alii’, que han vingut de fora i han esdevingut valencians, si han volgut o volen ser-ho, amb la seua informació privilegiada, d’haver viscut entre dos cultures, servira perquè des de l’estat espanyol es reconeguera el dret a l’autodeterminació, perquè es feren propostes des de Madrid i exigències democràtiques, des del País Valencià, de reconeixement de la diversitat lingüística, cultural i ‘nacional’ (catalana o valenciana), de manera semblant a com es fan al Canadà o a la Gran Bretanya, permetent referèndums sobre el dret a decidir del Quebec o d’Escòcia, i no que els seus escrits serviren o pogueren ser l’excusa per a continuar amb el ‘totalitarisme’ espanyolista de sempre, sovint mitjançant fórmules “federals” tramposes que reprodueixen el supremacisme espanyol a la manera castellana i anticatalana o antivalenciana.
Mentre es veuen fantasmes i llicències totalitàries per l’expressió de “poble valencià”, ¿no s’observa el totalitarisme jurídic, teòric o pràctic, d’un nacionalisme espanyol profundament intransigent i al·lèrgic respecte a la diversitat i al reconeixement dels altres, de les altres llengües, cultures i nacions sense estat? ¿Com és possible que mentre lleis totalitàries com la de Wert intente imposar l’espanyol a totes les comunitats autònomes amb llengua i cultura pròpia, diferenciada del castellà, des de les comunitats monolingües castellanes, no es propose conèixer les altres llengües de l’estat, si més no, com a opció a l’escola? És normal i no és totalitari, que a l’estat espanyol, a les universitats de la zona monolingüe, hi haja menys departaments de català que a Alemanya? No és totalitarisme que es censuren les TV en català al País Valencià i se’ns deixe sense cap mitjà en la nostra pròpia llengua? No és totalitari que no es visibilitze el català a cap mitjà de comunicació espanyol que paguem també els catalanoparlants? ¿No és totalitarisme que, des de Madrid, s’impedisca la federació o confederació de les comunitats amb la mateixa llengua i cultura, que estan les unes al costat de les altres, compartint ‘bioregió’ europea del mediterrani, però en canvi les comunitats castellanes inclús poden fer el salt de l’oceà a les amèriques amb tots els pressupostos i recursos de l’estat que recapten sobretot de l’espoliació dels països de parla catalana? No serà que es veuen les ‘palletes’ en els ulls dels altres però no les grans bigues mestres en els propis?
En parlar de ‘totalitarismes’ i ‘essencialismes’, com deia Joan Fuster, els espanyols o castellans sempre ens guanyen per gran golejada (“Un Imperio donde nunca se pone el sol”) i, afortunadament, no els arribem en això, de l’imperialisme, ni a la sola de la sabata, com arriba a reconèixer Ferran Archilés a un assaig molt crític amb Fuster, tot i que al remat admet que més que una identitat amarga Fuster el que defensava era el dret a la diversitat i a la diferència enmig d’una Espanya uniforme que ens voldria exterminar del tot perquè rebutja el pluralisme i el respecte a l’altre. Ho deia Fuster això en “Contra Unamuno i els altres”, recordem que Ortega y Gasset advertia, si fa no fa, que “solo las cabezas castellanas pueden regir los destinos de España” i Unamuno als anys trenta venia a impartir doctrina i catecisme espanyolista a l’Ateneu de València, com si fóra Nebrija, contra “las lenguas vernáculas” (d’esclaus!) que calia abandonar i abraçar la llengua universal espanyola… amb grans aplaudiments, ‘emocionals’, dels valencians que anaven a escoltar-lo i els queia la bava i els eixia foc per les mans. Per desgràcia, això sembla invariable en la tradició espanyola i ‘valenciana’, des de les dictadures fins a les “democràcies”, passant per les “repúbliques” o les monarquies.
El jacobinisme banal impregna la tradició espanyola amb un totalitarisme i crueltat semblant a les corregudes de bous i al maltractament animal, no en va aquesta és la “fiesta nacional”; el que fan els estats europeus de la UE amb els immigrants, torejant-los, el no reconeixement de drets i llibertats merament humans, és exactament el mateix, canviant el que calga canviar, que fa l’estat espanyol amb les altres llengües, cultures i nacions que hi ha a l’estat espanyol, que no són reconegudes, si no cínicament i burlescament, ni tan sols al preàmbul de la reforma de l’Estatut de Catalunya es va permetre que es “reconeguera” a Catalunya com a ‘nació’ sentida així per la major part de la ciutadania de Catalunya, inclús la gent que s’ha incorporat venint de fora, com els de “Súmate”, perquè els catalans ‘no tenen dret a tenir drets’, inclús no es reconeix l’Estatut després de ser votat i aprovat per la ciutadania catalana en referèndum. Una presa absoluta de pèl, un “xoteo” permanent, amb banderilles i estocada. Per això, juristes tan prestigiosos, posem per cas, Javier Pérez Royo, Rubio Llorente, etc. i alguns més dels Països Catalans, consideren que això és una atrocitat i un ‘destarifo’, que si la ciutadania de Catalunya o de qualsevol altre territori de l’estat espanyol persisteix en les seues reivindicacions secessionistes, l’estat ha d’escoltar aquestes reivindicacions i admetre la necessitat d’un referèndum perquè aquesta ciutadania puga expressar-se lliurement i democràticament, a no ser que es pretenga continuar amb les “leyes fundamentales del movimiento” incrustades, solapades i empeltades en les declaracions ‘constitucionals’ prenyades de residus franquistes i sobretot en els hàbits i en les pràctiques habituals totalitàries i exterministes de l’estat espanyol i de les seues sucursals autonòmiques.
Les ‘propostes’ de Javier de Lucas, sobre la ‘no’ prioritat de la posada en marxa de RTVV, sobre la ‘no’ existència d’una veu valenciana a Madrid o sobre que això d’“el poble valencià” ‘no’ està gens clar perquè és molt perillós, etc. estan presents en tots els mitjans de comunicació espanyols que, invariablement, sempre diuen el mateix o ni tan sols ho diuen, ho eludeixen des del menyspreu més absolut i una prepotència fatxenda, des del ‘no reconeixement’ total, si més no Javier de Lucas, ens “reconeix” una mica, tot i que siga des de la impugnació… El que és “original” i sorprenent, és llegir-ho escrit en valencià culte i observar que es tracta de ‘persuadir’ i convèncer el sector del valencianisme polític que resta al País Valencià, sovint encara a les catacumbes i a la marginalitat política, després d’anys i anys de totalitarisme espanyolista insuportable del govern absolutista i antidemocràtic del PP, que tot això de tenir un mitjà en català, una veu ‘valenciana’ a Madrid o un ‘poble valencià’, pot ser molt perniciós, perillós i dolentíssim perquè és senyal o indici greu de totalitarisme i d’essencialisme, mentre els totalitarismes reals del nacionalisme supremacista de l’estat espanyol, en aquest cas, a penes s’analitzen i es critiquen… solen tenir butlla, si més no en el conflicte entre l’estat i les nacions sense estat.
I, al meu parer, això és com ‘responsabilitzar’ els immigrants i acusar-los de ‘totalitaris’, de ‘delinqüents’, de ‘mafiosos’ o de bandits, malfactors i assaltadors de camins (els tres darrers insults dits pels presidents del Congrés espanyol, Bono, Marín…, quan algun diputat català ha tractat d’expressar-se en la nostra llengua) per venir a Europa, sense analitzar ni criticar les causes reals de la migració i la necessitat de reconeixement dels drets humans i de les diverses identitats en dansa al món mundial, tant per als immigrants com per als catalans, balears o valencians, considerats pels estats com a mònades individuals a integrar que només tenen drets de ciutadania (espanyola) si renuncien a la seua identitat ‘original’ col·lectiva (com a immigrants o com a valenciano-catalans) i s’assimilen com a ciutadans castellans o espanyols del tot, expressant-se sempre en espanyol (o en anglés o francés a les conferències internacionals) i amputant i castrant el seu ‘origen’ estructurat lingüísticament i culturalment, és a dir, en aquest cas, la seua catalanitat, balearitat o valencianitat (basquitat o galleguitat). Qualsevol dia, se’ns explicarà, amb música de fons de l’himne espanyol ben alt i estanquera gegantina ocupant tota la pantalla, la nul·la inversió de l’estat al corredor mediterrani per allunyar i separar el País Valencià de Catalunya i d’Europa, i buscar-nos la ruïna econòmica, social i cultural, i voldran que aplaudim amb les orelles i botem de joia… Com si fórem gossets ben ensinistrats. I si no ho fem així, se’ns acusarà de totalitaris i desagraïts, com ho són -sense dubte- els musulmans de França que no li riuen les gràcies als còmics de Charlie Hebdo.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.
