Amb tot allò d’En Marea i les confluències a les altres nacions sense Estat, s’ha qüestionat molt el paper d’aquestes opcions polítiques per la participació i implicació del partit de Pablo Iglesias. L’aposta «plurinacional» de la formació morada s’ha vist en molts casos com una oportunitat per al nacionalisme d’esquerres, i en altres com una profunda amenaça per la possible desactivació del moviment aborigen. En una recent entrevista al setmanari El Temps, el dirigent d’Anova i històric líder del nacionalisme gallec Xosé Manuel Beiras, afirmava que Podemos assumia la pluralitat al programa «per raons d’oportunitat política». Tanmateix, els caps pensants d’aquesta formació reconeixien que no seria possible una alternativa a l’esquerra del PSOE sense una clara aposta per l’enfocament plurinacional.
Tot i això, observem com els matisos han sigut i són importants al si de les organitzacions i les confluències. El cas català és el més paradigmàtic. En Comú Podem −formada per Iniciativa, Esquerra Unida i Alternativa, Equo, Podem i Barcelona en Comú− camina en via pròpia. Aquest espai que anomenen col·loquialment «comuns», busca la concreció d’un projecte propi: reformular la confluència per articular una nova formació política d’àmbit català capaç de disputar la Generalitat a ERC i als nous convergents. A En Marea, el camí sembla que és similar malgrat les reticències mútues entre els sectors més independents de la formació −lligats a candidatures municipalistes− i el Podem Gallec.
Pel que fa al País Basc, el terreny de joc és diferent i Podem ha optat per la confrontació amb l’esquerra abertzale disputant-se l’espectre polític del sobiranisme d’esquerres. Amb la tria com a cap de llista a la lehendakaritza de Pilar Zabala, Podem empeny amb força per fer-li el sorpasso a Bildu.
Al País Valencià, la confluència valenciana només ha sigut un pacte electoral, allò que abans que estigués de moda el terme «confluència» se’n deia coalició. Compromís i Podem juguen en espais diferents. Complementaris, en podríem dir. Però diferents. I encara que a les dues últimes eleccions estatals s’hi ha buscat la màxima unitat entre els actors polítics valencians, és conegut que es tracta d’un pacte amb data de caducitat. Per als valencians és important aquesta diferenciació i així hem d’entendre els moviments al Congrés pel grup parlamentari propi i l’eixida de Compromís al grup mixt. Els partits de l’esquerra valenciana no busquen construir un nou projecte a curt termini, ja que són formacions amb tradicions i cultures polítiques diferents. Encara així, cal participar-hi i trobar els màxims punts possibles d’unitat d’acció perquè, malgrat l’òbvia competència electoral, és necessària la col·laboració mútua per avançar en els reptes que té el País. Cal mantenir l’autonomia, però no és tolerable quedar-se fora. Al BNG els està passant factura. Veurem diumenge.
