Mestre de mestres, Salvador ha sigut un dels màxims representants del valencianisme com a impulsor del valencià a l’ensenyament, i treballant la seua escriptura, en un ventall ampli de textos que recorren gèneres com la poesia, l’assaig i la narrativa. Com a científic de la llengua, és imprescindible destacar el seu paper en la redacció de les Normes ortogràfiques de 1932, les Normes de Castelló, normativa que va divulgar els posteriors anys a través de la publicació l’Estel.
Carles Salvador va ser un home de consens. Tots sabem les complicacions que ha tingut -i té malauradament- l’acceptació social de la unitat de la llengua en bona part de la societat valenciana. Salvador, que era un fabrià militant i ferm convençut d’aquesta, va treballar de valent en la redacció de les Normes, buscant l’acceptació popular que mereixien. Amb coratge i col·laboració amb altres importants personalitats de l’època -com Gaetà Huguet, Adolf Pizcueta o Manuel Sanchis Guarner-, aconseguiren la signatura de «particularistes» com el pare Lluís Fullana, tan reivindicat pels sectors secessionistes.
Si haguéssem de reduir el seu pensament polític, com explica el professor Vicent Simbor, la definició més adequada seria la d’un convençut liberal demòcrata-cristià. És a dir, individualista i d’una irrenunciable concepció cristiana. Molt crític des de ben jove amb les idees d’esquerra i el socialisme, la seua concepció demòcrata-cristiana el portava a buscar solucions a problemes socials i econòmics des d’una òptica religiosa, basada en la comprensió entre rics i pobres. Però va ser el seu convenciment republicà el que el portaren a oposar-se fermament a les forces monàrquiques i a defensar una organització federal de l’Estat. Precisament unes idees, que només defensava l’esquerra en aqueix moment. El món i les contradiccions.
Però Salvador no vivia per a la política, almenys per aquesta política tan magnificada pels mitjans basada en càrrecs, ocupacions i discussions. Com a valencià i ferm defensor d’un valencianisme amb majúscules, Carles Salvador es reivindicava com un «polític de l’idioma», com així explicava a l’antologia de la poesia valenciana de 1930: «Utilitzo la Poesia per l’íntim goig d’escriure la meua llengua. Si no ningú llixqués els meus poemes també els escriuria amb la mateixa fruïció d’ara. Els publico per exemplaritat propagandística, d’acció. Sóc un polític de l’idioma».
El 1949, des d’un recuperat Lo Rat Penat (quines coses, veges!), l’escriptor posà en marxà els cursos de valencià en els quals col·laboraven altres destacats lingüistes, com Enric Valor i Francesc Ferrer i Pastor. En plena resistència cultural, tots ells focalitzaran les forces en treballar el català des d’una visió valenciana, publicant gramàtiques, ortografies, diccionaris…amb ferma voluntat d’alfabetitzar a milers de valencians en la seua llengua. Salvador, s’alçà en defensa dels moviments de renovació pedagògica en llengua pròpia, amb un veu tan lúcida com reconeguda dins dels cercles intel·lectuals valencianistes, promovent campanyes cíviques i creant entitats per a l’assoliment d’una estructura cultural seriosa per al poble valencià.
Vint obres de narrativa, set obres teatrals, cinc assaigs, milacres i llibrets de falla. I amb això no hi ha prou: més de sis-centes col·laboracions aparegudes en una seixantena de publicacions periòdiques i d’actualitat dels Països Catalans. Alguna cosa han de tindre les valls del Gegant de Pedra per a tan esplendorosa obra, perquè, amb tot, Carles Salvador ens ha donat des d’un xicotet poble del Maestrat l’oportunitat del que, en definitiva, fa que estiguem tots al mateix vaixell: gaudir i estimar amb la nostra llengua. Gràcies, Carles.
