Hi ha, doncs, un conjunt de temes i problemes que tenen a veure amb les identitats, i molt especialment amb la problemàtica identitària de la ciutadania del País Valencià, la qual majoritàriament se sent espanyola. El llibre intenta encetar un debat que puga servir per definir una renovació i actualització del valencianisme al moment històric. Hi ha, doncs, interpretació de la realitat en tant que país, hi ha anàlisi del que ha estat la base del valencianisme, el qual al parer de l’autor ja no ens serveix, basat en els elements ètnics, que correspondria al que es va formar als anys seixanta. Es fa un balanç del valencianisme cívic que succeí a l’anterior representat per la Unitat del Poble Valencia i el Bloc Nacionalista. El resultat ha conduït a ubicar el moviment valencianista a l’espai “esquerra-regeneració democràtica” en el qual Compromís, força majoritària del valencianisme, s’ha situat adequadament, però, allò que ens cal seria una estratègia renovada.
La qüestió de fons està en facilitar el canvi de la identitat espanyolista a una identitat valenciana, un trànsit o canvi identitari. Com fer-ho? Com fer compatible la identitat espanyola majoritària al país amb el creixent de la valenciana? En resposta a aquestos interrogants deu haver-hi una mena de nou valencianisme, una estratègia basada en les identitats líquides, en la valencianitat líquida “ que no caiguera en l’exigència d’una fidelitat absoluta i que oferira a l’individu la possibilitat de triar, segons el moment o el context, quina identitat li resulta més útil o més còmoda”. Es tracta, segons l’autor, d’una praxis que està ja practicant-se, i que jo qualificaria d’un tant ambigua.
Al meu parer, el llibre obri debat o debats, element positiu en un moment en el qual no tenim encara instruments disponibles, puix es viu el dia a dia i l’immediat. Cal parlar d’estratègia, sense oblidar la tàctica, la primera apunta a un horitzó d’objectius a assolir a termini mitjà o llarg, ja que la tàctica es situaria en les mediacions a curt termini. En aquest punt, Mezquida situa tot al mateix sac, no diferenciant objectius de calat i instruments, estratègia i tàctica. El debat de les identitats i l’espai del valencianisme s’ha manifestat des del anys seixanta, al Partit Socialista Valencià en concreta davant com actuar contra el franquisme, al PSPV en fer política realista, a la UPV en un debat entre el sector que feia del nacionalisme el nucli ideològic central i aquells que defensàvem fer país en el camp de l’esquerra. No podem, però, oblidar que va haver-hi una tercera via que es desmarcava del valencianisme fusterià i que es va anar diluint. Al capdavall, estarem davant d’una quarta via?
