Aquest poema el signaven els membres de la foguera de Belando – Pérez Galdós. Era la primera edició de les Fogueres de Sant Joan, la festa alacantina. Els versos duien com a títol «Unió Regional» i no cal dir que volien servir per eliminar la històrica rivalitat entre Alacant i València. El poema era publicat al número 273 del mític setmanari alacantí El Tio Cuc l’any 1928, data que explica la gramàtica prenormativa. Aquest mitjà imprès era un dels més influents en aquella Alacant de la dictadura primorriverista, posteriorment republicana i que finalment s’enfonsà en la misèria de la Guerra Civil. El Tio Cuc, amb la destacada figura de l’il·lustre Enric Valor, apostà per la valencianització d’Alacant, ciutat eternament immersa en un procés de castellanització que connectava amb l’antagonisme envers València ciutat. Contra aquest procés es varen posicionar alguns personatges com l’escriptor de Castalla, que més endavant perdrien la guerra i veurien, tristament, com la seua Alacant es convertia en tot allò que ells sempre tractaren d’evitar.
La castellanització d’Alacant forma part de l’essència de la ciutat. Alacant és, resumidament, la capital del País Valencià més vinculada a Castella. Mentre es configurava el Regne de València allà pel segle XIII, Alacant va formar part des d’un primer moment de l’antic Regne de Castella, gràcies al Tractat d’Almizra, signat el mes de març de 1244. Acordat per Jaume I i pel llavors futur rei de Castella, Alfonso X –nom del qual correspon a una de les principals avingudes d’Alacant– el tractat fixava la divisió de fronteres que delimitaven els dos regnes. Les localitats de la Vila Joiosa, Xixona i Tibi serien les últimes, al sud, en formar part dels dominis de Jaume I. Alacant quedava dins de Castella, amb altres nuclis com Petrer, Busot, Elx o Oriola. Seixanta anys després, Alacant esdevindria definitivament valenciana. Al mes d’agost de l’any 1304, la Sentència de Torrellas acabava amb les disputes entre els regnes de Castella i Aragó per fer-se amb el domini dels territoris del sud valencià. No és moment d’aprofundir en aquestes qüestions històriques, si bé detalls com aquests poden explicar el perquè d’un sentiment local prou arrelat. Des del primer moment de la mal anomenada ‘reconquesta’, Alacant fou castellana i això, al llarg de la història, ha format part del seu patrimoni psíquic i polític.
Passaven els segles i Alacant sempre es va debatre entre dues identitats. Una, minoritària i silenciada fins no fa molt, que lluitava per mantenir eixa essència singular autòctona que mirava més cap al nord proper. I una altra, majoritària, de perfil castellà, que renega del valencianisme i també, és clar, de la llengua. L’exemple més clar el trobem en el provincialisme, impulsat –sobretot– durant la dictadura franquista per part de la burgesia local i de les autoritats polítiques. Pretenien que Alacant mirara més cap a Albacete, Almeria i Múrcia que no pas cap a València, en termes econòmics. Però l’objectiu semblava ser un altre: esborrar la identitat autòctona de la ciutat i llevar-se d’enmig un problema que pretenien arrancar de soca rel. L’Alacant dels nostres avis i d’uns avantpassats no tan llunyans que fins la dictadura mai empraren el castellà per parlar entre ells, seria substituïda per l’altra Alacant que han anat construint: l’Alacant de sol i platja. L’Alacant –només– turística. L’Alacant castellana. Llibres com Alacant a part, de José Vicente Mateo; Alacant a sarpades, de Marià Sánchez Soler; o Alacant: la llengua interrompuda, de Brauli Montoya, expliquen molt bé aquests processos polítics i lingüístics. També ho explica, amb un extraordinari estudi intern, el documental El valencià a Alacant: una història amagada, produït pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans.
Aquell projecte provincialista no es va fer oficial, el que no vol dir que el seu fons intencional, la desvalencianització d’Alacant, desapareguera de les ments dels governants de la ciutat. I així, després d’una dictadura basada en el nacionalisme espanyol, Alacant va viure fins fa pocs mesos en una democràcia governada a llarg termini primer pel PSOE i després del PP. Mai no apostaren, ni molt menys, pel valencianisme a la nostra ciutat.
Per això, el 9 d’Octubre a Alacant es convertia en una festa obligada, en un dia d’aperitiu per a la corporació municipal, testimoniat per les corresponents fotografies del moment, que pretenien fer creure que celebraven alguna cosa. Canapès al castell de Santa Bàrbera, un ball regional al passeig de l’Esplanada o una paella al port patrocinada per Canal 9 eren els escenaris perfectes per celebrar les distintes edicions d’aquesta data. Per als polítics locals no significava més que una foto i per la majoria dels veïns i veïnes d’Alacant era un agraït dia de vacances. Mai no volgueren fer del 9 d’Octubre una festa amb significat. Els polítics devien entendre que no havien de celebrar aquesta data a la ciutat del «puto valenciano el que no bote», corejat pel públic durant la nit de la banyà, que posa punt i final a la festa local, copiada, per cert, de les falles valencianes. Ara, les coses han canviat. O es percep certa voluntat per canviar-les, almenys.
Perquè després de dècades de governs aliens a aquest sentiment, ara, els governants d’Alacant es mostren oberts a commemorar la festa. I ho fan amb el reconeixement a Miquel Grau, jove assassinat pel feixisme al centre d’Alacant quan penjava cartells que precisament animaven a celebrar el 9 d’Octubre a la nostra ciutat, l’any 1977. Si els cartells hagueren reivindicat alguna altra cosa, hui Miquel seria entre nosaltres. Han hagut de passar 38 anys per dur a terme un homenatge oficial a la figura de Miquel Grau. Durant aquest llarg període de buidor, entitats cíviques com el Casal Popular Tio Cuc han estat les úniques en treballar per mantenir la memòria de Miquel. I la identitat valenciana d’Alacant. I el 9 d’Octubre. I el 25 d’Abril. I la llengua. I d’altres dates i fets significatius. Però ara ja no són només aquestes entitats les que treballen per la memòria i per la identitat. Ara, part del govern de la ciutat es suma per reforçar aquestes commemoracions. I aquesta suma ha donat una transcendència inèdita als actes. Per això, s’ha d’agrair la tasca d’entitats cíviques com el Casal Popular Tio Cuc, tants anys treballant des de l’anonimat, sense més suport que el dels seus socis, amb una motivació totalment desinteressada. I amb l’únic objectiu de mantenir viva la memòria. Miquel Grau serà homenatjat amb una placa a la Plaça dels Cavalls, on va ser assassinat.
La processó cívica del Campello ja no serà l’únic acte del 9 d’Octubre celebrat seriosament a la nostra comarca de l’Alacantí. I sembla que el valencià, des de les institucions, no es reduirà només al «senyor pirotècnic» previ a la mascletà. És només un passet que no deixa de ser simbòlic, però els anhels el converteixen en un pas de gegant per als que sentim Alacant d’aquesta manera. I és, potser, el primer pas per capgirar la història. Perquè l’Alacant del provincialisme esdevinga, poquet a poquet, en l’Alacant d’Enric Valor. Perquè com ell mateix va dir, en un article també publicat al setmanari El Tio Cuc l’any 1933:
«Alacant deu establir nou contacte per a ésser amada per els pobles de la seua contrada, tornant-se aixís a maridar amb el País Valencià tot disposat a voler-la; i per a això es precís que l’honrat home de l’horta i de la muntanya trobe que Alacant es quelcom de lo seu: que es un tros gran del País Valencià com el seu poble es un tros xicotet. Precisa que se li parle amb la seua llengua i que s’el escolte sense cap somris desgavellat, aprenent amb atenció la puresa de la seua parla, sempre mes perfecta que la mixtificada de la gran ciutat. Aixís Alacant farà les paus amb els pobles que la volten, que estàn sempre disposats a voler-la amb el major amor, però no a que Alacant, tros de lo seu, vullga ésser una altra [sic]».
Alguns entenem que la nostra Alacant, trosset del nostre cor, és filla també d’aquells il·lustres com Enric Valor, José Coloma Pellicer, Adolf Blanch, Alfred Badenas i d’altres veïns presents en la nostra memòria, exemples de reivindicació autòctona, tant de temps marginada. Hui, alguns alacantins estem un poquet més satisfets. I esperem que aquest petit pas siga el primer d’un llarg camí que hem de fer correctament. Amb l’esforç comú.
