No solc escriure de la meua roba interior, però la veritat és que mai m’he posat uns calçotets. Dic açò a propòsit de la primera vegada que en una reunió formal vaig sentir un president de la Generalitat dir l’expressió a “calzón quitado”. Va ser a l’aleshores Eduardo Zaplana qui la va pronunciar en perfecte castellà fent una declaració d’intencions arran de les seues pretensions privatitzadores de RTVV. Calia dir-li-ho tot a la cara perquè a través dels mitjans anàvem disparant dards sense treva per preparar l’artilleria pesant. Expressions tals com les cartes damunt de la taula o la veritat per davant són més comuns que la dels calçons posats o llevats en l’argot polític.
D’aquella reunió, em queda la impressió d’un Zaplana escortat per una banda que li feia les palmes, que li reien totes les ocurrències vingueren o no al cas. Encara que Eduardo li diguera a Genoveva que no menjara més perquè estava posant-se com una foca, tota la banda reia la gràcia. Gràcies a un costat, les espases estaven en alt, i per la nostra part no hi havia lloc per a cap ximpleria, tebieses o reconsideracions. El rebuig a la privatització per part de La Unió de Periodistes, va ser clar en els arguments i tampoc hi havia dubte de qui dirigia l’orquestra i qui complint el deure de fer sonar la flauta, bufava sense desafinar. També que els aspectes de caràcter laborals eren i són competència dels sindicats i en aquest sentit el reconeixement al Comité d’Empresa que ha treballat de valent, és majoritari. Convé advertir que els sindicats USO i CSIF van donar el seu beneplàcit a l’arbitrari primer ERO, els dos que mai no van qüestionar ni les polítiques de personal, ni les de gestió, ni les informatives de l’empresa durant els vint anys de govern popular.
Sense intenció de repartir butlles papals, tot fa pensar que si els sindicats hagueren sabut de les conseqüències per al futur tal vegada no hagueren signat l’ERO d’extinció i que si ho van fer va ser de bona fe i amb el convenciment que era la millor i la mateixa bona fe se pressuposa que va tenir el sindicat CGT que ho va recórrer. Una divergència latent en els itineraris sindicals i en part encara per resoldre. D’aquests laberints legals no conec tot el seu abast. Sí que conec el laberint del tracte vexatori del PP, que l’hem patit de forma explícita una part molt significativa de la plantilla i això ningú ho pot negar ni jurant damunt de tots els llibres sagrats del planeta. Fins i tot els que ara li tiren més llenya al bombo, vull pensar que ho fan en afany de posar la creu i ratlla a la història. De la llei de la jungla ja hem tingut bona ració, preferisc el ranxo en pau a aquest ambient hostil que s’està avivant.
Generalitzar pot ser simplista i fins i tot pot amagar que hi ha excepcions, i més quan parlem d’un univers tan divers com els dels sindicats o dels treballadors de RTVV. Tan simplista com assegurar que els anomenats professionals de la vella guàrdia eren el paradigma de la bones pràctiques, immaculats en les seues responsabilitats i accions i cridats a ocupar als altars del periodisme valencià i la resta uns incompetents. Qui s’atrevisca a asseverar alguna cosa així, a més del maniqueisme implícit falta deliberadament a l’esdevingut. Per açò, la motivació d’aquest article és posar les coses al lloc des d’una posició i perspectiva de qui va entrar en l’edifici de Burjassot quan les instal·lacions estaven en obres, la mateixa periodista que va signar sense cap altra alternativa l’acomiadament el passat 24 de juny, fa ara dos mesos i uns dies. Sense espai per cap victimisme, és clar que ens han acomiadat i que no queda ni l’apuntador -excepte documentació- que ens han liquidat, indemnitzat i que estem a l’atur com cada dia ho viuen centenars de treballadors al País Valencià i que ací l’autèntica desgràcia és que estem davant un fet insòlit a la Unió Europea per la manera desastrosa de com s’ha tancat el mitjà públic de comunicació.
El PSPV-PSOE i Compromís -el bipartit al govern- que han fet de la reobertura prioritat en la campanya electoral han assegurat després que volen posar remei obviant l’existència de qualsevol extreballador i apegant una tireta a un malalt obert en canal. En l’abans i en el després del tancament està la condició de les persones, que són els professionals, cal atendre-les i fer-ho amb humanitat, encara que siga una miqueta. Les persones som alguna cosa més que els aparells electrònics, que els ordinadors, els trípodes, càmeres o mobles que ara s’amuntonen al centre de producció de programes amb quatre pams de pols. Els aparells no tenen sentiments, ni ploren ni riuen, ni pateixen ni gaudeixen, molts dels que els hem fet servir, sí. I també mantenim la memòria intacta.
Apel·le al respecte als bons professionals a l’hora que defense un model radiotelevisió pública lliure de tota perversió manipuladora. Un model compromés i identificat amb el poble valencià, amb la llengua, la cultura, la societat i que siga espill fidel de la realitat i dels referents i mai més la cova d’Ali Babà. Però lluny aconseguir-ho, l’engendre que el govern valencià ha anunciat que vol ficar en marxa per al 9 d’octubre no sembla la millor opció i no només perquè amb sentit comú ho recomane el Síndic de Podem, Antonio Montiel, sinó perquè a més en política les presses sempre són per als lladres. Tot per no voler carregar amb bona part d’una tropa que en el seu moment va accedir a un lloc de treball per obra i gràcia del mandatari de torn i que després van fer els desgavells que tots sabem que van fer. És inevitable pensar-ho i ningú ho vol verbalitzar, no seria políticament correcte i les demandes judicials plourien del cel com una pedregada. Mentre ens col·loquen a tots barrejats al mateix sac com penitència per una condemna eterna. Al Palau de la Generalitat sembla que s’han perdut els costums i que això dels calçotets llevats, el “peluco” i el jacuzzi ja no s’estila.
Quan en 1989 es van convocar les primeres proves de selecció per configurar la plantilla que anava a encetar el projecte, la majoria dels que les vam superar deixàvem arrere altres treballs. Ho férem encoratjats i carregats d’il·lusió per poder participar del nou repte i férem un pas endavant. La llengua, se suposava que havia de tenir un paper important, després ja se sap, les exigències de l’empresa van ser les mínimes. De la Vall d’Albaida aprovaren tres periodistes, també Remei Blasco, que treballava al setmanari El Temps i Iolanda Ibarra fins aquell estiu redactora al centre territorial de TVE ‘Aitana’. Tal va ser l’expectació que la revista comarcal Crònica ens va dedicar la portada i un ample reportatge en pàgines interiors. El nostre ús i coneixement del valencià i la preparació com periodistes/redactores eren irreprotxables. En aquell tribunal que va fer la selecció estaven representats tots dels grups que configuraven el primer Consell d’Administració i també dels sindicats majoritaris, de fet CCOO va cedir el seu lloc a la Unió de Periodistes del País Valencià.
Aquestes últimes setmanes, s’ha escrit molt sobre RTVV i des d’òptiques diverses i inclús enfrontades. Les crítiques són necessàries, urgents, moltes carregades de raó, saludables i d’altres nocives sobre una ferida que per desgràcia no ha cicatritzat. S’ha obert com una mena de veda i toca disparar al cor i al cap dels extreballadors de RTVV per expiar totes les culpes i mals del passat. Però poc es parla d’exigir responsabilitats als grans autors materials i intel·lectuals del saqueig i dels directius que ells mateixos van designar per fer de la ràdio i televisió una agència de col·locació i un altaveu de propaganda popular. Els Zaplana, Olivas, Camps i Fabra continuen xuclant del pot, amb privilegis, sense donar un pal a l’aigua i rient-se d’aquest embolic, mal parit i pitjor resolt. Per no parlar de les genoveves, de les loles johnsons, dels jarabes, dels pedritos i de la seua colla d’acòlits, que entre ells parlaven en castellà com si així purgaren els pecats de tan magna desfeta. Alguns d’aquests acòlits han trobat recanvi a l’endoll a l’ombra del nou govern.
Es falta a la veritat de manera reincident per allò de fer servir el mateix sac. No és el mateix accedir al treball a través d’unes proves selectives atenent a la igualtat, mèrits i capacitació i parafrasejant Toni Mollà “els mèrits no són un privilegi”, com entrar prèvia vista al despatx de Vicente Sanz- cap de personal acusat per assajament sexual- i anar de cap a l’equip d’edició sense procés de selecció o borsa de treball. No és igual ser corretja de transmissió del poder, manipular, distorsionar i maltractar als mateixos companys, que fer el treball més modest però net i rigorós. No és el mateix impulsar un Comité de Redacció -creat en 1996- que dinamitar tot intent de pluralisme i transparència. Però és més fàcil posar tothom al mateix sac.
Els informes de Comité no hagueren sigut possibles sense l’audàcia dels professionals, pocs però bons. Açò ho saben en primera persona tots els que van ser representats al Consell d’Administració, consellers del PSPV-PSOE, de Compromís i d’Esquerra Unida. També que hi ha treballadors i treballadores que s’han deixat la pell en l’intent de pal·liar tanta mediocritat i que se l’han jugada a pesar de les amenaces dels caps que quasi sempre venien acompanyades de represàlies. Ara, toca que eixos representants polítics que han estat als successius consells d’administració parlen clar i alt i donen la cara, perquè són testimonis que no tots som iguals.
Sempre ens quedaran les hemeroteques, per breu que fora la notícia, els informes del Comité de Redacció, i el que és més important el valuós arxiu audiovisual de RTVV on estan depositades les proves més irrefutables. Almenys pel que als periodistes respecta, està la prova de qui ha manipulat i qui no ha manipulat, qui ha sigut professional i qui ha aplaudit els espantalls. Altres circumstàncies i fets no estan a l’arxiu, com ara quan el cap o la cap d’informatius cridava al despatx amb amenaces pròpies de la política i social. A Burjassot la Gestapo actuava i funcionava, les llistes de desafectes corrien pels despatxos. A calçotets llevats es poden dir moltes coses i fins i tot traure a relluir tot el que no es veia en pantalla.
Mai no poden ser igual els qui protestaren any rere any i els qui miraven cada vegada com si fórem bestioles en extinció, era política i les ordres dels comandaments, no moure un dit ni per res ni per ningú i prendre nota de tot. No són iguals els creien que s’havien salvat en el primer ERO que els treballadors que anaren al carrer amb un missatge de correu electrònic, sense cap explicació més. No són iguals els qui sabien de les barbaritats i de l’intercanvi de croms i callaven que els qui no van callar i una volta anul·lat l’ERO mai no van poder tornar. Alberto Fabra, el president que serà recordat per no acatar i no executar una sentència. el dia del tancament ens va posar a tots en el mateix sac sabent que tots no som igual i Roma no pagava traïdors. Tants favors concedits, tant pessebre alimentant cadells i a última hora per a sorpresa van i se’n passen tots a les files dels renegats mentre que en directe més d’un i una s’esquinçaven vestidures.
El que tire jo la tovallola, no vol dir que necessàriament ho facen Remei o Iolanda, per exemple. Elles i altres excel·lents professionals han escrit la història que molt poquet s’ha vist en la pantalla i que no s’ha escoltat a la ràdio, la història que ara molts callen. A calçotets llevats, i que no servisca de precedent parlar de la roba interior, clame respecte per a aquells treballadors i treballadores de RTVV que afortunadament i malgrat l’obstinació d’alguns en la igualtat, mai no vam ser ni mai vam voler ser iguals.
