41. Aster, Ester, Vanessa… més que noms

Aster tripolium, Ester, Ištar, Vanessa, Jonathan Swift

Recordem el camí:

1. Una sèrie, “Nimfes i natura”, que tracta de tendir ponts entre ciències i lletres a través de les etnociències i fonamentalment de l’etnobotànica i la botànica cultural.

2. Un mite: el del déu Pan i la nimfa Syrinx.

3. Un quadre al·lusiu: el de Brueghel i Rubens.

4. Una planta que apareix al quadre: Aster tripolium, altrament dita A. longicaulis, A. pannonicus, Tripolium longicaule, T. pannonicum… En fitonímia popular catalanovalenciana, margarida de marjal, cabridella o àster suculent.

5. Unes papallones que se n’alimenten: Vanessa atalanta i V. carduii, i que en la sistemàtica entomològica s’inclouen, ¡ves per on! en la família nimfàlids [1], ¡unes nimfes!

6. I uns noms genèrics i específics –Vanessa i Atalanta– de referents mítics i històrics el coneixement dels quals contribuirà a entendre millor o a dotar d’un nou sentit allò que comentarem sobre les espècies.

Així que, tot i desviar-nos un poc del mite original, explorem eixos noms i un altres d’associats a eixes papallones.

I em fa la impressió que trobarem coses que no ens pensàvem, relacions curioses i potser estímuls per interessar-nos encara més per la botànica cultural, per l’etnobotànica i per les etnociències.

D’entrada, un nom, el de Vanessa, que no té cap “santa” en els santorals catòlic ni anglicà (que són els que tenen “sants”), ni cap dona amb eixe nom anterior al segle XVIII.

Però… com diria Jack “l’esbudellador”, anem per parts.

ESTER, L’ANTECEDENT DE VANESSA

El llibre d’Ester [2] (s. IV aC) és un dels que formen part de l’Antic Testament i que és considerats “històric” tant pels jueus com pels cristians [3].

En ell es narra com una heroïna jueva que viu a Pèrsia salva el seu poble de ser exterminat [4] en temps de l’emperador Assuer (Xerxes) [5]; els fets s’esdevenen a la ciutat de Susa, una de les capitals de l’imperi [6].

Ester 2:5-6 “A la ciutadella de Susa hi havia un jueu que es deia Mardoqueu. […]. Pertanyia als jueus que Nabucodonosor, rei de Babilònia, havia deportat de Jerusalem amb Jeconies, el rei de Judà”.

Ara entra en escena la futura heroïna.

Ester 2:7 “Mardoqueu tenia una cosina, Adassà, coneguda amb el nom d’Ester, una xica molt bonica que feia goig de veure. Els seus pares havien mort i Mardoqueu se n’havia ocupat i l’havia adoptada com a filla”.

Després, ja ho sabeu els qui heu llegit el llibre [7], Adassà-Ester es casa amb el rei, desmunta una conxorxa del primer ministre per eliminar als jueus i tot acaba bé.

I, ara, anem al nom… que ens durà al de Vanessa, el de les papallones de les quals volem parlar.

Ja hem vist que Ester és el nom persa de la heroïna epònima del llibre.

És un nom que substitueix el nom original de la jove que era, transliterat de l’hebreu, Hdssh (les llengües semítiques no inclouen vocals); un nom que més o menys sona com Hadassa/Hadessa/Adassà.

Per què va transformar la jove el seu nom jueu Adassà en Ester?

Sobre això hi ha almenys dues hipòtesis que paga la pena comentar.

La primera suposa que és una adaptació fonètica al persa del nom hebreu Adassà, al·lusiu a una planta fragant i molt bella, la murta (Myrtus communis) [8].

^{Murta, Myrtus communis.}

La segona hipòtesi és que el canvi de nom era un intent de ser acceptada en l’elit persa mitjançant l’adopció d’un nom-homenatge a la deessa mesopotàmica Ixtar o Ištar, deessa de l’amor -com Afrodita i Venus- respectada en el tolerant imperi persa. De fet, en un tàrgum [9] jueu es diu que Ester era “la més bella estrella de la nit”.

I, ara, una sèrie de coincidències, si més no, curioses.

a. La flor de la murta s’assembla a les estrelles.

b. Ištar, que també significa “estrella”, era una deessa tan reputada que tenia dedicada la quarta porta d’entrada a la ciutadella interior de Babilonia. La Porta d’Ištar, ara reconstruïda, pot ser admirada al molt recomanable Pergamon Museum de Berlín.

^{Porta d’Ištar. Pergamon Museum, Berlín. Font: Internet.}

La planta origen d’aquest article és una Aster, nom que també significa “estrella” i que s’assembla, ¡ves per on!, a les de la sanefa que hi ha sota el lleó de la Porta d’Ištar.

^{Aster tripolium, que figura al quadre Pan i Syrinx de Brueghel i Rubens.}

Pures coincidències, ja ho sé, però no per això menys curioses.

VANESSA, ARA SÍ, DE LA MÀ DE JONATHAN SWIFT.

Després del cisma protestant (s. XVI), l’impuls que va donar la nova religió a la lectura de la Bíblia va fer que els noms personals de l’Antic Testament prengueren auge entre les poblacions adscrites a les noves variants religioses que van sorgir (luterans, anglicans, etc.). Concretament, el d’Ester va gaudir d’un gran predicament.

Ester/Esther, sí, però també l’equivalent jueu Adassà/Hadessa i sobretot l’hipocorístic Essa que es feia servir com a diminutiu afectuós i familiar per a les Esther més joves.

Situem-nos ara a començaments del segle XVIII.

L’escriptor satíric irlandés Jonathan Swift (1667-1745), degà [10] anglicà de la catedral de St Patrick’s de Dublín (Irlanda), ha passat a la història de la literatura pel llibre “Els viatges de Gulliver”.

Però no va ser eixe l’únic escrit que li va donar fama, almenys en el món anglòfon. Algunes de les dones amb qui va mantindre bona relació van ser adequadament homenatjades en els seus poemes, tot i que previngudament amagades sota pseudònim.

A una d’elles, Esther Vanhomright, li’n va dedicar un el 1713, que va intitular Cadenus and Vanessa.

Els noms no eren casuals; estaven en clau.

Com que l’autor, Swift, era el Decanus (degà) de la catedral es va autoanomenar Cadenus, per metàtesi o canvi posicional de síl·labes.

I com que a la seua musa, Esther, era coneguda familiarment amb l’hipocorístic Essa, va fer una contracció seguida de metàtesi amb la síl·laba inicial del cognom: Essa-Van > Vanessa. I va inventar el nom de Vanessa [11] .

^{Portada de l’edició de 1726 del poema dedicat a Esther Vanhomright}

Sí, el poema Cadenus and Vanessa va ser l’origen d’eixe antropònim femení [12].

NIMFES I NIMFÀLIDS

Recordem com hem arribat ací?

A partir d’un mite relatiu a la nimfa Syrinx i de l’anàlisi del quadre que descriu la seua captura pel déu Pan, hem trobat una planta, Aster tripolium, que serveix d’aliment a unes papallones del gènere Vanessa, de la família nimfàlids.

Doncs bé, el poema que va instituir el nom de Vanessa comença referint-se a… ¡unes nimfes!

The shepherds and the nymphs were seen
Pleading before the Cyprian queen.

^{[Els pastors i les nimfes van ser vistos / suplicant davant la reina de Xipre]}

Però, què té a veure tot açò amb les papallones Vanessa que s’alimentaven de la flor que vam veure al quadre?

Doncs més del que ens pensem.

Però, com diria Moustache, el taverner de la pel·lícula Irma la douce (1963; Billy Wilder), that’s another story.

Tot i que, per a ser més exacte, -i com que l’acció transcorria a París- hauria d’haver dit Mais ça, c’est une autre histoire.

Siga com siga, això de les papallones Vanessa “és una altra història”.

Sí, la de la setmana vinent.

[1] En la família nimfàlids abunden els gèneres i les espècies dedicats a nimfes, però també a deesses i personatges femenins de la mitologia grega: napees, Dànae, Pandora, Niobe, Selene, Daphne, Hecate, Ino, Libythea, Io, Melitaea, Arethusa, Circe…

[2] El nom personal Ester no té res a veure amb els compostos químics coneguts com èster i resultants de la reacció entre un àcid i un alcohol amb eliminació d’aigua. Aquest nom químic és una generalització del proposat pel químic alemany Leopold Gmelin (1788-1853) per denominar-ne un èster particular, l’acetat d’etil. Aquest producte rebia en alemany el nom d’Essig-Äther, “aroma de vinagre” a partir d’Essig (vinagre”) i Äther (del grec aether, “aire pur”, metafòricament “aroma”). La contracció de les síl·labes inicial i final va donar lloc al neologisme “èster” que ha perdurat en química. L’acetat d’etil és el producte que, en els vins joves, contribueix al gust afruitat, però que si n’hi ha massa el vi passa a fer gust de vinagre. Altrament, i ara tornem als insectes i, per tant, a les papallones Vanessa, l’acetat d’etil es fa servir com insecticida entomològic, per conservar els cossos dels insectes de col·lecció, les Vanessa incloses. Sí, en ocasions les digressions permeten tornar al punt de partida.

[3] Per “històric” entendrem que conté elements d’arrel històrica tot i estar amplament nodrit d’uns altres de caràcter llegendari. Sobre el llibre d’Ester hi ha diferències entre els catòlics i els ortodoxes, d’una banda, i els jueus i els protestants, d’una altra, en allò referent a la inclusió o no de determinats afegits (Ester 2) al llibre original hebreu.

[4] Els jueus commemoren els fets narrats al Llibre d’Ester en la festa de Purim (febrer-març).

[5] Xerxes I és l’emperador que els europeus associem a la II Guerra Mèdica, amb batalles com les de Termòpiles, Salamina i Platea.

[6] De Susa, una de les capitals de l’imperi persa. Ja en vam parlar en un article anterior en relacionar el nom de Susanna amb el de les assutzenes, Susanna.

[7] També els qui coneixen l’obra de Salvador Espriu Primera història d’Esther (1957).

[8] Sí, el fragant i bell Myrtus communis, la planta d’Afrodita i Venus deesses de l’amor en les mitologies grega i romana. Els defensors d’aquesta hipòtesi afirmen que en medopersa i en kurd la paraula amb què designen la murta s’assembla a ester. No ho he pogut comprovar, però sí que he pogut arribar al nom que en una llengua molt influïda pel persa, l’azerí (de la rama turcomana; idioma d’Azerbadjan) apliquen a la murta, Adi mersin.

[9] Un tàrgum és una traducció a l’arameu de fragments de la primitiva Tanakh o Bíblia hebrea, formada per la Torà (“la llei”, el nostre Pentateuc), Nevi’im (Profetes) i Ketuvim (Escrits).

[10] A l’Església d’Anglaterra el degà de la catedral és el funcionari eclesiàstic de rang immediatament inferior al bisbe.

[11] Per això, les Vanessa celebren l’onomàstica o bé l’1 de novembre, festivitat de Tots Sants, o bé el 8 de desembre, Santa Ester.

[12] Amb noms tan coneguts com les actrius Vanessa Redgrave (Júlia, Isadora, Un home per a l’eternitat, etc.) i Vanessa Williams (Eraser, La Odisea, Dance with me, etc.), entre altres.
[13] La meua professió ha sigut la de docent. Una sort i un privilegi. I entre els components d’eixe privilegi figura haver tingut alumnes que amb el seu entusiasme, ganes de saber i forma de ser t’han estimulat a traure el millor de tu mateix, a voler-te superar per estar a l’altura de les seues expectatives. I n’he tingut molts, d’eixos alumnes, afortunadament. I recorde el nom d’alguns fins i tot passats molts anys, molts. Esther Paredes, ara metgessa a l’Hospital General d’Elda “Virgen de la Salud”, en va ser una. I en començar l’article m’ha vingut de seguida al cap aquell somriure desbordant amb què s’admirava d’allò que aprenia i aquells ulls que et demanaven saber més. Sí, aquest article li’l dedique a Esther Paredes Aracil. Amb agraïment per haver contribuït a estimar la que ha sigut la meua professió i la meua passió.