Doncs bé, si tenim present aquesta manipulació informativa, sense ignorar els problemes més immediats i la necessitat de generar reflexió en tant que apel·lació a la raó, voldria aclarir quins són, al meu parer, els elements positius i aquells altres que podríem qualificar de dolents. Les urnes no sempre són un reflex exacte de la sensibilitat social, puix les normes electorals i altres factors condicionen l’atribució de representació i, per una simple regla democràtica, cal acceptar els resultats, en tant que instrument −reformable, per cert− de conformació de majories de Govern. Hi ha, però, sentiments, aspiracions, com és la capacitat utòpica, “la qual sempre es troba vinculada a allò real possible” (Agnès Heller, amb Ferénc, El péndulo de la Modernidad). En el cas present veig un canvi qualitatiu envers situacions anteriors que concretaria així: el pes del pensament crític, de la insatisfacció envers el sistema polític o constitucional vigent ha crescut i s’ha convertit en un vot més que rellevant. Allò que seria el camp de l’esquerra o la insatisfacció representa prou més.
Quant a allò que qualificaria com a insuficient, dolent o simplement com a patologia que cal superar, ho situaria a l’espai dels agents, de les persones i de la contradicció entre com es viu el desig de canvi i com es materialitza. La base social que vol un canvi radical continua en un estadi d’adolescència, en la confusió de desitjar-ho tot i la realitat on un conjunt social ample no vota en funció de la indignació, sinó tot el contrari. Per altra banda, si observem als dirigents d’esquerra o del canvi observarem com hi ha messianisme o reafirmació i, tanmateix, poca visió a mig i llarg termini. Sobra dosi de desfogament i d’ego.
En conclusió, malgrat tot, hi ha alteritat amb un suport estimable, i que quede clar, no d’alternança! L’alteritat és quelcom diferent, significa passar de la insatisfacció a la possibilitat governar per modificar o reformar el sistema, segurament en coalició, la qual cosa implicaria una política d’aliances no improvisada, la qual cosa és incompatible amb el permanent somni del “sorpasso”.
