En la nostra producció literària recent no crec que hi haja cap publicació que presente una conjunció tan encertada de llengua popular, competència narrativa i elements patrimonials com la novel.la de Jesús Moncada Camí de sirga.
Hom ha intentat definir les històries de la Mequinensa moncadiana com la visió enyoradissa d’un món que ja no te cabuda al segle XXI (ni al XX potser). ¡Que error!, ¡Que gran error!. El dia en que les persones renunciem a les arrels esdevindrem simplement uns morts en vida o els cadáveres andantes que batejava Dámaso Alonso en els seus versos sobre la postguerra espanyola.
Camí de sirga és, per mi no hi ha dubte, l’aportació lingüística (d’una llengua lliure perquè si no és lliure és imposició estèril) més rica dels darrers cinquanta anys de la nostra narrativa. A més de recuperació d’una memòria intrínseca amb les arrels que ens han conformat. També podria esmentar que el seu humor natural o el retrat de personatges que podem transvasar a tants que estan o han estat al nostre costat ens permet fer personal la narració i, al mateix temps, gaudir d’unes formes poderoses però singulars.
L’impacte de Camí de sirga ha anat més enllà de l’estricta literatura. Fins i tot molts pobles (entre ells alguns valencians de les riberes del Xúquer) han encetat programes de recuperació dels camins que vorejant els rius servien abans per endreçar les barques que solcaven les corrents fluvials. Camí de sirga més que un nom literari ja s’ha convertit en espai físic (el que sempre ha estat) de la vida personal o col.lectiva riberenca.
En aquest 25é Aniversari de la novel.la de Jesús Moncada no tinc cap missatge més adient que recomanar a tots aquells que no la coneixen que se li acosten i als qui ja han llegit Camí de sirga que tornen a revisar-la perquè és un tresor literari i social.
Secretari del Consell Valencià de Cultura
