La xarlotà que no cessa al País i que em recorda les festes del meu poble quan jo era un xiquet i els pares em duien a vore L’empastre o el Bombero Torero (no teníem res més) se supera cada dia. I mentre ha cremat la Vall d’Ebo, cada dia hem girat la vista sense parar a la Costera, a Xàtiva, per saber què ens oferia la colla de comptables d’euros (deu, onze, dotze…dos millons de peles!) en els capítols d’un nou culebrot de la corrupció valenciana. Perquè, en efecte, n’és un més, de nou, el què ens deixa bocabadats i a l’expectativa «del que vindrà».
I em dol tant situar eixos delictes ací, entre els valencians, que em pose de mal humor, m’òmplic d’insatisfacció, de lamentacions i de cabreig .Però també de riures; pel mal gust, la falta de classe i d’educació i les males arts, narcisisme i estil groller dels protagonistes dels robatoris. No només de TelePaRus, tot indignitat i ferit en el seu honor (jo també, i milers de valencians ferits i furtats en les seues butxaques i serveis). Totes les colles, els clans que em vénen al pensament tenen qualitats semblants, siga Gürtel, la ignomínia i l’abandó de les víctimes del metro de Valencia, ara fa nou anys, la visita del Papa i l’ocupació a què fou sotmesa la ciutat i els habitants de València, la degradació, espoli i, finalment, el tancament –encara sense solució final– de la RTVV, Emarsa, Cooperació, Nóos, Brugal, el Pla General d’Ordenació Urbana d’Alacant no nascut, la nefasta i vulgar gestió d’uns alcaldes (i altres polítics que no es guanyen ni el nom) dels quals exemples més que evidents foren el de l’alacantina Sonia Castedo i l’exconsellera, expresidenta de les Corts i alcaldessa de Novelda, Milagrosa Martínez, o el de Rita Barberà a qui veiem escridassada, mercat rere mercat, dia sí i dia també. Per damunt de tots, altres espècies com Camps o Cotino.
La llista se’m queda curta. Molt. Però tot i així, potser ens convinga fer memòria ara que estem a punt de, papereta en mà, intentar fer fora esta tropa de lladres que amb actitud prepotent i de defensa de l’estat de les coses («perquè sempre s’ha fet així», diuen, per a justificar els robatoris i les comissions) .
No tinc ganes de quedar-me en la queixa permanent, ni que els meus veïns, les mestres de les escoles i els instituts a què van anar els nostres fills, hagen de vore cada dia com les mentides sobre els barracons on continuen anys i anys continuen provocant-los. És l’hora de fer un xicotet esforç, molt poca cosa. Votar. A qui es vulga. Fins i tot si alguns vos trobeu en la necessitat de tapar-vos el nas, voteu. Però mai més als botiflers que ens han tret fins a l’últim cèntim d’euro si alguna vegada per error, confiança o qualsevol altre motiu, els heu donat un vot.
I em dol tant situar eixos delictes ací, entre els valencians, que em pose de mal humor, m’òmplic d’insatisfacció, de lamentacions i de cabreig .Però també de riures; pel mal gust, la falta de classe i d’educació i les males arts, narcisisme i estil groller dels protagonistes dels robatoris. No només de TelePaRus, tot indignitat i ferit en el seu honor (jo també, i milers de valencians ferits i furtats en les seues butxaques i serveis). Totes les colles, els clans que em vénen al pensament tenen qualitats semblants, siga Gürtel, la ignomínia i l’abandó de les víctimes del metro de Valencia, ara fa nou anys, la visita del Papa i l’ocupació a què fou sotmesa la ciutat i els habitants de València, la degradació, espoli i, finalment, el tancament –encara sense solució final– de la RTVV, Emarsa, Cooperació, Nóos, Brugal, el Pla General d’Ordenació Urbana d’Alacant no nascut, la nefasta i vulgar gestió d’uns alcaldes (i altres polítics que no es guanyen ni el nom) dels quals exemples més que evidents foren el de l’alacantina Sonia Castedo i l’exconsellera, expresidenta de les Corts i alcaldessa de Novelda, Milagrosa Martínez, o el de Rita Barberà a qui veiem escridassada, mercat rere mercat, dia sí i dia també. Per damunt de tots, altres espècies com Camps o Cotino.
La llista se’m queda curta. Molt. Però tot i així, potser ens convinga fer memòria ara que estem a punt de, papereta en mà, intentar fer fora esta tropa de lladres que amb actitud prepotent i de defensa de l’estat de les coses («perquè sempre s’ha fet així», diuen, per a justificar els robatoris i les comissions) .
No tinc ganes de quedar-me en la queixa permanent, ni que els meus veïns, les mestres de les escoles i els instituts a què van anar els nostres fills, hagen de vore cada dia com les mentides sobre els barracons on continuen anys i anys continuen provocant-los. És l’hora de fer un xicotet esforç, molt poca cosa. Votar. A qui es vulga. Fins i tot si alguns vos trobeu en la necessitat de tapar-vos el nas, voteu. Però mai més als botiflers que ens han tret fins a l’últim cèntim d’euro si alguna vegada per error, confiança o qualsevol altre motiu, els heu donat un vot.
No m’agradaria perdre el sentit de l’humor, la capacitat de parlar de tot i no res, sense que, a la primera de canvi, haja de reprendre els mateixos raonaments que em faran eixir al carrer a manifestar a crits la meua disconformitat. Continuaré fent-ho i protestarem junts contra els que vinguen i ens governen. Perquè els que cauran el 24 ja no tornaran. Espere.
Pere Miquel Campos
Periodista
