Per ací la infanteria aixafant amb pas ferm el dur asfalt madrileny, per aquí l’artilleria esclafant sense por ni vergonya el pobre sòl de la ciutat, per allà la Legió tots apressats com si perderen el tren i fent el mala cabra com quasi sempre, i després la Guàrdia Civil més militar del planeta, tots muntats com intrèpids genets en els seus vigorosos corsers i mirant de reüll probablement per si de cas hi descobreixen algun cotxe mal aparcat… tititiiii-tititiiiii… porrompom-porrompom…
“Viva Ahpanya!”, “Vivalrei!”, crida la tropa amb veu tronadora i viril (sí, les dones militars també, què passa!). El rei, tot i mantenir el seu convenient posat hieràtic i seriós, no pot dissimular l’emoció que l’embarga de tant de sentiment. Unes llàgrimes furtives es vessen pels seus ulls fatigats (els anys no perdonen i ens fem sentimentals). Tothom s’emociona. Fins i tot el lleial cap de l’oposició s’oblida dels “conyassos” que per la pàtria cal aguantar. Algú creu sentir aquella memorable cançó que deia una cosa així com: “prieta la filas réssias marciales nuestras esquadras van, duduà-duduà”. O aquella altra que començava dient: “por dios por la patria i el rei lutxaron nuestros padres, por dios por la pàtria i el rei lutxaremos nosotros también, heeiiii!”. Nyas, tasta!
Ai, quins temps aquells! Ai, quanta emoció! I és que Aspanya és més que un país, Aspanya és un sentiment, una forma d’entendre la vida. És… és… és l’hòstia, tu! Spanish Way of Life.
Doncs bé, era un 12 d’octubre, i una vegada més l’esplendorós exèrcit borbònic, l’host més invencible i cridanera de la vella Europa, va desfilar davant del seu cabdill monàrquic. tititiiii-tititiiiii… porrompom-porrompom…
Per a combatre i guanyar guerres no serviran, que per a això ja tenim la selecció de futbol roja (no color roig comunista, compte, sinó color roig sang de toro bravo), ni per a defendre’ns d’invasions exteriors tampoc, que si no ens ataquen a nosaltres ja podrem estar contents, però la veritat és que quan desfilen ho fan més boniquet, més boniquet. Vaja, que els fallers i els moros i cristians són uns simples afeccionats al seu costat, xe. Au, i d’ací a un any més. Quin “conyasso”, tu!
