Unitat de classe i unitat d’acció; allò que la burgesia sembla tenir molt més clar que els i les treballadores. A les antípodes d’aquesta trobem l’obscur panorama sindical amb un esqueixament preocupant i amb un desarrelament nacional o, directament, com a representant de la “nació espanyola”. Els diferents sindicats no es mouen per la unitat d’acció i per tractar d’emplaçar la classe treballadora, aquella anomenada pels moviments antiglobalització com el 99%.
Agafem aire, fem una retrospecció del que ha estat el corpus de l’estat espanyol, aquell frau democràtic sobre el qual s’assenta la nostra classe i els nostres pobles. Aquells que van rebentar les esperances i van diluir l’ebullició contestatària mitjançant falsos representants de la classe treballadora. Aprenem del nos equivocamos perquè l’oportunisme (1) va donar per bona l’obertura d’un règim al qual donaren legitimitat, traçant unes línies ingènues i panxacontentes que van fer perdre la batalla social i cultural a favor dels garants de la unitat d’Espanya: els capitalistes.
Ara parlem del passat recent, concretament del passat diumenge i la tristor de veure com el moviment sindical s’apaga a la mateixa velocitat que baixa el pes dels salaris en l’economia…
El diumenge vam veure ben clarament les discrepàncies dins dels diversos sindicats. Sabem que no es fàcil unir lluites amb diferents idearis en un mateixa manifestació, però no és la mateixa lluita la que compartim? La lluita per recuperar l’hegemonia, superar el sindicalisme buròcrata i apoderar la classe treballadora mitjançant les nostres organitzacions sindicals. Hi hagueren reunions prèvies on pareixien més importants els galons que la lluita de les treballadores, fent així impossible una bona resolució. Vam veure com la manifestació del matí acabava en tres manifestacions diferents. Un any més, els sindicats alternatius van apostar per una mostra conjunta de forces, però amb una clara separació dels sindicats reformistes. Finalment, a la vesprada, un altra manifestació recorria València fent latent la poca voluntat de fer del sindicalisme una ferramenta aglutinadora. Un altre any perdut en un nou acte d’autoconsum.
Fem autocrítica i sabem que no devem permetre eixe trencament mai mes, ja que si no visualitzem la unió de les forces sindicals en la població, no podrem fer mai del sindicalisme una eina de transformació i d’apoderament. Al contrari, i una contra l’altra, tan sols seran algunes resistències locals i les xicotetes victòries tàctiques el que alguns brandaran com a victòria; eixe no és el nostre objectiu. Aconseguim la llibertat del nostre poble i lluitem per la transformació social. La revolució la farà el poble i no cap partit. Mentre això no quede clar, continuarem vivint la vergonya del passat 1 de maig.
No podem deixar passar més temps i reeditar la disgregació viscuda el diumenge passat. Cal treballar per emplaçar el conjunt de la classe treballadora i per això necessitem aquells que la defenem i treballem amb un programa concret per recuperar la democràcia: Dret a Decidir.
La nostra utopia és viure bé i, per tant, ens cal un marc democràtic, igualitari i just per a tots, i això inclou el dret a decidir que l’estat ens nega. Necessitem l’organització i la mobilització com a eines imprescindibles per a assegurar que la classe treballadora esdevinga l’escriptora, la narradora i la protagonista de la seua pròpia història. No podem deixar passar més temps i reeditar la disgregació viscuda el diumenge passat. Cal treballar per emplaçar la classe treballadora conjuntament i per això necessitem aquells que la defenem i treballem amb un programa concret per recuperar la democràcia: Dret a Decidir.
(1) “És oportunista aquell qui, cercant un xicotet triomf hui, compromet les possibilitats d’un gran triomf revolucionari demà o demà passat”, Arturo Van den Eynde.
Enric Terrones i Frederic López
Joves pel Dret a Decidir
