Qui escriu aquestes línies no devia anar a Catalunya el cap de setmana de l’1 d’Octubre de 2017. Però surts d’una reunió dissabte de matí a València, uns amics et conviden a anar a Barcelona amb ells, dius que no, muntes al cotxe del company que et portava de tornada al teu poble i quan estàs a prop de l’Estació del Nord de València saltes del cotxe sense saber molt bé per què, compres el bitllet i sense adonar-te’n ets a Barcelona el cap de setmana de l’1 d’Octubre del 2017.
Afers personals a banda, que només els expose per advertir el nivell d’improvisació amb què es van configurar les circumstàncies que envolten aquesta història, el meu primer contacte directe amb el procés d’autodeterminació fou eixa nit del dissabte 30 de setembre a l’escola Josep Maria Jujol, al carrer de la Riera de Sant Miquel del barri de Gràcia. Fins que hi vaig arribar, els espais senyera de la Barcelona més famosa que havia transitat –passeig de Gràcia, plaça de Catalunya, Rambles, plaça de la Catedral, del MACBA– se m’havien presentat amb tota la normalitat que pot haver-hi en aquesta ciutat metamòrfica: turistes desficiosos en busca d’un altre bar o tenda, el trànsit tens d’un eixam treballador que vol tornar a casa, skaters revoltosos, barreja de músiques pels màrgens… Només a barris més residencials (tot i que cada cop ho són menys), com Gràcia o parts de l’Eixample, es notava un ambient divers que t’apropava a tot allò que té a veure amb el procés català. Gràcia era un macramé complex de cartells demanant participació i/o independència, banderes, pintades i pancartes fetes a mà amb missatges revolucionaris.
Tancat al Jujol hi tenia un amic de quan estudiava a Barcelona i per això em fou còmode poder entrar i compartir part de la nit. Hi havia gent del barri que havia romàs tancada als col·legis des del divendres, en un ambient festiu i reivindicatiu, per impedir que la policia poguera tancar els centres i tallar la participació al referèndum. A l’entrada del Jujol, entre la tanca de ferro d’accés i la primera porta de les instal·lacions del centre, hi havia una cinquantena de persones equipades amb sacs de dormir, aïllants i roba còmoda. A dins de les instal·lacions del centre, hi havia una trentena de pares i mares d’alumnes. Fora, a la plaça, també hi havia unes quantes desenes de joves que anaven i venien.
Darrere de la primera tanca, on vaig estar amb el meu amic, les gents conversaven distesament i en veu baixa per no despertar aquells que intentaven dormir. Un periodista del The Guardian, tan jove i d’un estil tan casual que ningú no hauria pensat que estava treballant, estava tancat amb nosaltres i preguntava als presents les seues opinions sobre el procés català, amb les dificultats usuals que sol provocar una situació comunicativa en anglès. A prop de la tanca de ferro, hi havia una pila de cadenats rígids del Decathlon que servirien per tancar del tot eixa porta quan fora necessari. Una desena d’assistents començaven a provar-se els cadenats que sobraven i se’ls enganxaven als colls amb la intenció de poder lligar-se amb ells a la tanca de ferro si fóra necessari. «Quan vinguen a tancar el col·legi, d’ací no ens treuen», comentaven alguns assistents, en uns visos que barrejaven la burla airada del resistent i la inseguretat de qui no sap com amaneixerà demà.
Encara que imperava el bon humor i la complicitat, hi havia una preocupació latent en l’ambient. No se sabia què passaria unes hores més tard, ja que milers de policies havien sigut portats de tots els indrets de l’Estat espanyol per aturar el referèndum. Per això, la consigna era clara: «Hem d’estar el màxim de gent possible durant tot el dia als col·legis; si en som molts, no ens podran treure. Ho tenim quasi, hem de resistir un dia més». Enunciacions com eixa es repetien constantment per encoratjar els presents. Passades les tres de la matinada, ens van dir que s’anava a tancar definitivament la porta de ferro amb els cadenats i que ja no s’anava a poder eixir «fins que ens treguin com siga». Jo vaig ser un dels qui en eixe moment van eixir per descansar unes hores i tornar a trenc d’alba, entre altres coses perquè no tenia cap equipament més que el que portava a sobre.
Després d’haver dormit unes poques hores a una casa propera, vaig tornar i la visió fou colpidora: tot i ser un diumenge plujós de bon matí, la plaça de davant del Jujol estava plena de gom a gom i ja s’havien format dues cues per votar que no te les acabaves. El meu amic que havia romàs tancat el grapat d’hores que jo havia estat fora em va contar com, a partir de les quatre i mitja, havia començat a sumar-se a la protecció del col·legi un degoteig constant de gent: «La consigna era que tot el món començara a vindre a partir de les cinc del matí, ja que semblava que a eixa hora anava a començar la policia a treure la gent fora dels col·legis. El primer que va vindre sobre eixa hora fou un iaio que portava la seua cadireta. Va arribar, es va asseure davant de la tanca agafat al seu garrot i allà s’ha quedat».
A la plaça del Jujol, a eixes hores, a banda de gent del barri de totes menes, hi havia desenes de periodistes internacionals, incloent-hi un dispositiu fix d’una famosa cadena de televisió estrangera que retransmetia en directe minut a minut. No era difícil escoltar llengües diverses i, en aquest aspecte, era destacable la presència reiterada, però discreta, dels bascs, distingibles no només per parlar una llengua incomprensible per a aquells que parlem llengües romàniques, sinó perquè davant la pluja que començava a refermar de bon matí i que constrenyia les gents sota els paraigües, solien romandre impassibles i amb aire estranyat de veure el personal tan recelós de l’aigua.
En eixa primera observació vaig poder confirmar que això del referèndum no era qüestió de quatre gats. I no ho dic només per la quantitat de gent que va romandre tot el dia protegint els col·legis, sinó per la diversitat de la mateixa: al Jujol, de bon de matí, hi havia gent gran, famílies amb xiquets, algunes ulleres de sol de rafter, jovent “cupaire” amb crestes, “pijos convergents” amb mocassins i polo de marca… Tots els tipus de persones que em podia imaginar a un barri com eixe estaven allà i tots parlaven entre ells, col·laboraven i compartien paraigües.
El col·legi trigava a poder-se obrir, ja que la Guàrdia Civil estava hackejant el sistema. L’ambient era festiu i encoratjat, però també es respirava tensió: a eixes hores començaven a arribar als mòbils les imatges i vídeos de càrregues policials en col·legis: «És una barbaritat, si està tot ple de premsa estrangera! Com ho han pogut fer?»; «Han pegat a dones majors i tot, no tenen vergonya»; «Volen que tinguem por i tornem a les nostres cases. Ara hi serem més, no tenim por!». Tots els comentaris que vaig escoltar s’expressaven en termes semblants. Per animar-se, els assistents de vegades cantaven alguna consigna i a tres quarts de deu, aproximadament, el col·legi Jujol es va poder obrir perquè els milers de persones concentrades pogueren anar passant, a poc a poc, a votar: «Los catalanes hacen cosas», va començar a corejar la plaça recordant amb humor les famoses declaracions de Rajoy d’uns dies abans.
Una vegada anunciada l’obertura de portes, explicades les dificultats amb el sistema per les maniobres dels serveis secrets espanyols i reiterada la necessitat que la gent no marxara a les seues cases per garantir la protecció del col·legi, els presents van començar a cridar: «La gent gran! La gent gran!». Ràpidament, es va obrir un corredor perquè la gent major que estava esperant passara en primer lloc. De fet, mentre s’estava esperant, ja havien arribat cadires de totes bandes perquè els més majors es pogueren seure i esperar tranquil·lament. De la mateixa forma, apareixien ampolles i marraixes d’aigua i hi havia taules amb menjar que la gent anava baixant de les seues cases per totes i tots els qui esperaven als col·legis.
La gent gran va començar a entrar a votar al col·legi del Jujol, entre abraços, crits d’ànim i llàgrimes dels presents. «Noranta-sis anys, noranta-sis anys», repetia amb els ulls humits un home acabat d’eixir i que a penes podia caminar. Una altra dona sortia mostrant la foto del mòbil que li havien fet ficant la papereta: «He vota! He votat!», repetia tremolant d’emoció. Una altra, quasi sense poder parlar per la manera com se li amuntegava tot el que estava sentint, encoratjava els pressents: «Vam lluitar molt perquè arribara la democràcia i ara tornen a repetir-se escenes que créiem oblidades. Jo no era independentista fins fa cinc anys, que ja no vaig poder aguantar més de veure com prohibien les nostres lleis i es burlaven de nosaltres. Heu de seguir, pels que hi som, pels que vindran».
Després de la gent gran, es va fer una crida a les dones embarassades i, després, a les famílies amb nens menuts. Acabades totes les tandes de gent amb preferència, va seguir el lent degoteig de l’alternació de les dues cues que s’allargaven carrers i carrers. Quan tot pareixia més estabilitzat, vaig sortir de la plaça del Jujol i em vaig apropar, acompanyat, a altres col·legis propers com l’Univers o el Centre Cívic La Sedeta. El panorama era semblant: entorns dels col·legis plens de gent, cues de votants que es perdien pels carrers, avis, joves, dones, homes, emblemes de tot tipus pels carrers de trànsit, des d’estelades fins a banderes d’Espanya. Rostres de tota condició esperaven les hores que calia amb una barreja de paciència i tensió per les imatges de repressió que arribaven de molts indrets, juntament amb notícies de nous tancaments de col·legis i el so i la presència propera de tanquetes i helicòpters rastrejant la ciutat.
Per la vesprada, vaig estar en companyia d’uns altres amics a l’entrada de l’escola Cervantes, al carrer de Sant Pere, més cap avall del Gòtic, on hauríem de romandre concentrats fins que acabara el recompte. El del Cervantes era un cas singular, ja que era una de les escoles que més vots estava recollint de tota Barcelona i es trobava a pocs metres de la comissaria de la Policia Nacional de Via Laietana. Per això, la quantitat de gent concentrada era molt nombrosa i, a la vegada, molt perillosa: els carrers del Gòtic són molt estrets i una càrrega policial amb tanta gent es podria convertir en una tragèdia per l’amuntegament i la pressa ansiosa que et supera quan veus que no pots avançar i sents els cops de porra cada cop més prop. Un fet que ja ha ocorregut altres vegades a Barcelona perpetrat per tot tipus de policia, com ocorregué, recorde, a les manifestacions estudiantils contra el Pla Bolònia ja fa quasi deu anys.
Pel que fa al dia del referèndum, el perill semblava concentrar-se en la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Els Mossos d’Esquadra no van tocar en eixa ocasió la població civil. Aquests últims, al Cervantes, van passar un moment, en parella, i van protagonitzar una escena que vaig poder veure també altres vegades eixe dia: arribaven, demanaven el nom d’un responsable i, després d’uns segons de silenci, ocorria com en la pel·lícula La Vida de Brian, quan pregunten «Qui és Brian?», la gent començava a contestar «jo, jo». Al remat, acabaven cridant que tots eren responsables. Els Mossos se’n tornaven per on havien vingut.
No obstant això, la presència tan propera de la comissaria de la Policia Nacional i de les seues tanquetes, que per Via Laietana es contaven per desenes, feien inserir moments de tensió a l’ambient festiu generalitzat. Quan s’apropava el moment crític de tancar els col·legis amb les urnes farcides de vots, quan els qui eren vigilant l’inici del carrer informaren que les tanquetes s’havien parat i posicionat a l’entrada del carrer, es va fer un silenci esfereïdor. La gent va mirar les cares dels qui eren més a prop, ens vam lligar els braços com teníem indicat i vam permanéixer sense dir res. La gent que era als balcons, alçava els seus mòbils amb la llanterna encesa perquè la veiérem i sapiguérem que si venien a carregar, ho anaven a gravar tot i s’anava a saber el que havia passat. Però eixa vesprada no vam haver de lamentar cap incident. Les imatges de les càrregues policials a civils que esperaven per votar havien fet la volta al món, en part per la viralitat de les xarxes socials i, en bona mesura, per la infinitat de periodistes internacionals que eren als col·legis i que col·locaren la notícia a les principals capçaleres informatives. Això feu que l’acció policial directa s’anés apaivagant a mesura que avançava la jornada.
Trencava el capvespre al Cervantes i s’aproximava l’hora de tancar els col·legis. Les cares que m’envoltaven traspuaven un cansament de segles, però, tot i així, se seguia amb la mateixa empenta: es cantaven cors com «els carrers seran sempre nostres», «no tenim por», «hem votat» o cançons com L’estaca o Els Segadors. Les cues s’havien acabat i quan venia algú a votar, amb el DNI a la mà, es començava a cridar «votant, votant» i se li deixava passar.
El tancament del col·legi es va rebre amb un compte enrere, ja que era un moment perillós perquè es creia que en eixe moment la policia podria intentar entrar als col·legis per emportar-se les urnes amb els vots. El col·legi va tancar i va començar un recompte que es va notar molt lent pel cansament general. Els qui eren dins, sortien de tant en tant per comunicar quina proporció del recompte portaven feta: «Ja hem fet tres meses; ens en falten quatre». «Encara?», responia alguna veu desesperada. La gent reia i continuaven cantant i xarrant per matar el temps. Al remat, va arribar el moment en què al Cervantes es va anunciar el recompte definitiu i els pressents van aplaudir tots els resultats, tant els dels vots del sí, com els del no i els blancs. La gent es va abraçar, van riure alguns, van plorar d’altres, van cridar, van cantar Els Segadors i es van anar arrossegant fins a les seues cases, cansats.
Alguns, no obstant això, es van apropar a les principals places dels seus pobles i barris per celebrar la realització final del referèndum, malgrat tots els entrebancs externs, i a esperar un primer resultat global. A la plaça de Catalunya, on em vaig arrossegar amb un amic, hi havia un llençol de gent que es va acabar asseient o tombant, centrats en l’enorme pantalla connectada a TV3. Es veien banderes d’altres pobles peninsulars i europeus: Còrsega, Venècia, Bretanya, Andalusia, Euskadi, Galícia, el País Valencià… Els primers resultats generals van arribar vora les dotze de la nit i són els que ja sabem.
Al dia següent, abans que me’n tornara cap a Elx a seguir amb la meua rutina, vaig voler fer un tomb pel centre, entrar a diversos establiments i parar en diferents places per escoltar els comentaris. Només s’escoltaven expressions de ràbia, indignació o decepció davant la repressió violenta del dia anterior i conviccions sobre la vaga del dia següent.
Fins ací, les paraules maldestres de qui no havia de transcórrer eixa Giornata Particolare (per acabar de centrar la referència al film d’Ettore Scola) i que tampoc havia pensat escriure res, però que ha accedit a fer-ho, empentat subtilment per una amiga periodista: «Tu has estat allà, hi ha hagut massa manipulació i tu pots contar el que vas veure», i la seua paraula ha pesat com una llosa. Això he intentant, simplement narrar el que vaig viure en eixes poc més de vint-i-quatre hores tan particulars. Hi haurà visions i matisos que no he relatat perquè no hi vaig poder accedir. Aquest no ha pretés ser un text global sobre un fet històric, sinó el relat de primera mà d’una experiència personal, com totes, parcial. He volgut fer-ho intentant que la meua interpretació sobre el tema intercedisca el mínim –que ho faça en grau zero és impossible– i que així puga quedar el màxim marge possible per escoltar i comprendre, procés cognitiu que està resultant prou difícil en un tema saturat d’informació i opinions per totes bandes. Procés de comprensió sense el qual no s’activa la cura i el respecte amb què poder bastir ponts.
