L’Ermita de Santa Anna, a Xàtiva (la Costera), està situada al cim del turó homònim al qual s’accedeix des de la Llosa de Ranes o Castelló (la Ribera Alta), prenent el camí dels Banys de Santa Anna.
La ubicació proporciona unes vistes increïbles que, en dies clars, abasta des del desert de les Palmes fins al Benicadell. Conta la tradició que des d’aquest punt Jaume I va albirar per primera vegada el Castell de Xàtiva.
La construcció actual data del segle XVI, encara que es tenen notícies, no documentades, d’una construcció prèvia alçada el segle XIV, possiblement anterior al 1377. De les restes només s’aprecia un capitell al vessant sud-oest, que es conserva al museu etnogràfic.
L’enclavament, en una zona extremadament elevada, es podia deure a la necessitat cristiana de remarcar els seus nous dominis. Va ser erigida pel Cardenal Roderic de Borja el 1456, imitant el seu oncle, el papa Alfons de Borja, Calixt III, que havia bastit una capella dedicada a Santa Anna a la Seu de Xàtiva. Per aquest motiu, l’ermita, construïda en estil gòtic flamíger, conserva els escuts de la ciutat de Xàtiva, el Regne de València i la família Borja.
De planta rectangular, presenta, a l’exterior, murs i contraforts, encara que sense obertures, i una coberta dentada formada per voltes de creueria, i, a l’interior, una sola nau de tres trams, presbiteri i absis poligonal. L’accés es fa mitjançant una porta de mig punt que estava precedida per un pòrtic que actualment ha desaparegut. Tampoc es conserven altres construccions auxiliars que completaven el conjunt, com ara la sagristia o les cavallerisses.
La decoració gòtica es concentra en les claus de les voltes, entre les quals destaquen l’escut dels Borja-Gil d’Oms, la Verge amb el Nen, Sant Miquel, l’escut de la Ciutat de Xàtiva i les armes d’Aragó. Davant de l’altar, es pot veure un petit canal sobre el qual es recolzaria la reixa que protegia el retaule de Santa Anna.
Poc després de la construcció se li va afegir un cor elevat sobre un sòlid arc carpanell de guix i volta estrellada, tancat per un ampit flamíger del mateix material. El cor, atés que no pertanyia a la construcció original, no va ser reconstruït en la darrera restauració.
Després del terratrémol del 1748, es van reparar els arcs, voltes, contraforts, teulades i dependències annexes, hui desaparegudes, però encara es poden veure les restes dels estables i de la porta que donava accés al recinte.
A la dècada dels 80 de segle XX l’edifici va ser restaurat, restituint el caràcter arquitectònic singular. L’ermita de Santa Anna va estar a punt de desaparéixer per ser substituïda per un repetidor elèctric, però, afortunadament, la pressió popular i mediàtica va aturar aquesta iniciativa.
No es conserven documents sobre l’ermita a l’Arxiu Municipal per la seua destrucció en l’incendi decretat per Felip V el 1707.
