L’ermita de Sant Vicent, a Llíria (el Camp de Túria), està integrada en un paratge natural que envolta una petita llacuna i alberga una variada i valuosa vegetació i fauna i és un centre d’esbarjo molt visitat i estimat pels veïns de la zona.
Una prova que ja des de l’antiguitat es concedia a aquest lloc certa rellevància és que a l’època romana hi va haver un temple dedicat a les nimfes de les aigües, les restes del qual encara es podien observar a principis del segle XIX. Encara que el pas del temps no ha deixat pràcticament cap rastre, un altre fet en confirma l’existència: una làpida amb una inscripció, trobada al segle XVIII, que dona a conéixer l’origen.
El 1410, els jurats de Llíria van anar fins a Albaida en cerca del dominic Vicent Ferrer, que gaudia de gran fama, amb el prec que viatjara fins a la vila per beneir les aigües que s’estaven esgotant. Així ho va fer, i aquestes van tornar a brollar amb força. A més, va prometre que no en tornarien a faltar mai més. Per això, la font rep el nom del sant. Pròxim al temple, hi ha una olivera nascuda del brot de l’arbre sota el qual, segons la tradició, va predicar Ferrer el 30 d’agost d’aquell any.
Per commemorar el cinquantenari de la canonització, els habitants de la comarca van construir al voltant del 1.500 una primitiva ermita sota l’advocació de la Mare de Déu de la Font. També es va crear el 1562 un monestir franciscà, que degué ser abandonat per les febres palúdiques. Posteriorment, els trinitaris es van fer càrrec del monestir, que va tornar a ser abandonat el 1723. Finalment, el 1751 i amb l’assistència de l’almirall Berwick, duc de Llíria, es col·locava la primera pedra de l’actual santuari, que va ser conclòs el 1762 i que va substituir l’anterior, enderrocat perquè amenaçava ruïna.
L’edifici combina elements barrocs i neoclàssics. L’interior, d’una sola nau rectangular, està cobert per volta de canó amb llunetes suportada per arcs que arranquen des de pilastres, llevat de l’absis poligonal que es cobreix amb cúpula.
