L’aqüeducte dels Arcs, a Manises (l’Horta Sud), situat a la partida dels Arquets, sobre el barranc del Salt de l’Aigua, és una construcció medieval, anterior a la conquesta de València per Jaume I el segle XIII.
Un document de la Cancelleria reial del 1264 indica que la construcció patia bastants deficiències per l’antiguitat i el monarca va manar que es reparara. Per això, és raonable que l’origen siga islàmic i estiga relacionat amb el disseny i construcció de la Séquia de Quart, al voltant del segle X o abans. Alguns autors consideren que podria ser una construcció d’època romana reutilitzada, però la tècnica constructiva no és l’habitual del període.
És un element arquitectònic únic en el conjunt del patrimoni hidràulic de l’Horta, per les característiques tècniques, però també per les grans dimensions. De fet, és la construcció més gran del conjunt del patrimoni hidràulic de la comarca.
Té la funció de permetre el pas de l’aigua de la séquia comuna de Quart-Benàger-Faitanar, superant un accident geogràfic de dimensions considerables com és el barranc del Salt de l’Aigua.
Mesura 230 metres de longitud i consta de vint-i-huit arcs de grandària i alçada irregulars, disposats en una planta, dels quals els centrals arriben als tres metres i mig d’alçària. No tots estan construïts iguals i, si bé la majoria tenen una fàbrica de maçoneria, amb pedres calcàries de grandària mitjana verticalment disposades, sense tallar, unides per argamassa i amb una tècnica molt diferent de la tradicional del món romà, també hi ha alguns arcs de mig punt als extrems de clara traça i tècnica baixmedieval.
Hi ha evidències materials de reparacions amb rajoles els segles XVI, XVII i XVIII, per la qual cosa el conjunt arquitectònic ha esdevingut actualment una suma de reconstruccions de diverses èpoques.
Cal ressenyar que als buits de les arcades s’han format gegantesques concrecions de calç, algunes de les quals s’han convertit amb el pas dels segles en pilars. En la dècada del 1960 es va fer un nou caixer per a la séquia per la part superior de l’aqüeducte, totalment de formigó i dotat d’una barana metàl·lica, que a hores d’ara continua en ús per la comunitat de regants.
Fonts: Càtedra L’Horta de València: Territori metropolità. Universitat de València
