L’Alqueria del Duc, també anomenada Alqueria del senyor Alfons, a Gandia (la Safor), està situada a la partida de la Font de Montaner, al peu del Castell de Bairén i al costat de l’Ullal de l’Estany, que s’alimenta de tres naixements d’aigua provinents de les muntanyes properes. A l’època d’esplendor comptava barquetes per a navegar per l’estany.
És una alqueria fortalesa construïda segurament al segle XV sobre una torre anterior, ja que a l’angle nord-oest hi ha restes de maó que contrasten amb el conjunt d’argamassa i pedra. Al costat, també hi ha vestigis d’una necròpolis visigoda.
En un principi, va tindre un caràcter militar com a lloc avançat de vigilància on efectuar el relleu de les patrulles costaneres davant les freqüents incursions de pirates i barbarescs.
El 1568 era propietat de Domingo Aleixandre, veí de Gandia, fins que el 1590 va ser venuda mitjançant un acte verbal a Alfons de Borja i Castro, el fill menor del duc Francesc de Borja, encara que no es va escripturar fins al 1592.
Aquest va iniciar les obres necessàries per convertir-la en una alqueria senyorial per a l’esbarjo i la caça, però la seua mort el 1593 li va impedir veure-la acabada. Dues sentències del Reial Consell de Madrid del 1506 van atorgar la propietat de l’immoble a la seua vídua Elionor de Noroña en contra de la Companyia de Jesús, que la va retindre entre els anys 1593 i 1596. La vídua la va cedir en arrendament juntament amb les seues terres quan es va traslladar a Madrid.
El 1600 els marmessors testamentaris de Leonor de Noroña la van vendre al duc Carles II de Borja per 1.700 lliures.
El 1666, quan va arribar a Gandia l’emperadriu Margarida d’Àustria, la duquessa de Gandia, Maria Ponce de León, va preparar un recorregut per la marjal que envolta l’alqueria amb set barques acompanyat per un grup de música.
A mitjans del segle XVIII, els ducs van abandonar l’explotació directa de la finca, i la van arrendar fins a la primera meitat del segle XIX. Posteriorment, va pertànyer a la Cambra Local Agrària i, quan aquesta va desaparéixer, va revertir a l’Ajuntament, que la va habilitar per a escola d’hostaleria amb ajuda de fons europeus als anys 90. La rehabilitació va consistir en el buidatge de l’interior l’edifici, i la modificació dels buits exteriors.
L’edifici
Presenta una planta quadrada amb un pati central de proporcions semblants al perímetre exterior, de manera que el sostre es recolza sobre els quadrilàters intern i extern del bastiment a base de murs de càrrega. Consta de dues plantes, la baixa es destinava a cavallerisses, graner, magatzem, servei, etc., i el pis superior a l’ús dels ducs, que disposaven d’un saló, capella i cambres
Els murs són de pedra irregular, unida amb argamassa, excepte a les cantonades, marcs de portes, cornises i les quatre torrasses, que són de carreus. La coberta és de teula àrab, sustentada amb estructura de fusta. Les finestres altes són espaioses, amb bancs de pedra a ambdós costats.
Des del punt de vista defensiu, a més de les torrasses angulars de pedra que sobresurten al pis alt, hi ha altres elements característics, com ara les troneres i els buits de la planta baixa.
En l’actualitat està cedida a la Conselleria de Turisme i és seu del Centre de Turisme de Gandia dedicat a la formació en hostaleria i turisme. Al costat de l’Ullal de l’estany, se situa l’Aula de la Natura, centre d’interpretació de la marjal, des de la qual parteixen sendes per recórrer la zona. També és seu del Centre Espanyol d’Aiguamolls.
