Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
La torre de telegrafia òptica del tossal de la Talaia, a Requena, és un edifici que formava part de la línia de telegrafia que connectava València amb Madrid. Va començar a construir-se el 1848 i va entrar en funcionament un any més tard amb trenta torres. Aquest sistema permetia que un missatge es transmetera en només trenta minuts.
La primera estació era a Madrid, a l’edifici de la Duana, actual Ministeri d’Economia i Hisenda al començament del carrer Alcalá i el final, al convent de Sant Francesc de València, hui desaparegut. Dins del País Valencià les torres, en total nou, se situen a Villagordo del Cabriol, Fuenterrobles, Requena, Bunyol, Godelleta, Xiva i València.
També se’n van alçar altres en la línia València-Barcelona al Puig, Sagunt, Almenara, Orpesa, Torreblanca, Alcalà de Xivert i Santa Magdalena de Polpís.
La telegrafia òptica
El primer enginy òptic, fabricat a França per l’abat Chappé el 1794, enviava senyals telegràfics entre diferents torres disposades en cadena a una distància visual suficient. Cada semàfor tenia dos braços articulats de senyals amb set diferents posicions cadascú; el suport dels braços admetia quatre posicions diferents, amb les quals podien ser generades un total de 196 figures diferents que representaven, segons el codi utilitzat, lletres, números, paraules i fins i tot frases.
Per tant, la telegrafia òptica és un invent que es remunta al segle de la Il·lustració. Va ser un avanç tecnològic de gran importància que va facilitar la ràpida transmissió de notícies. A l’estat espanyol les línies de telègraf òptic no es van bastir fins a la dècada del 1840, època que ja a Europa començava a funcionar la telegrafia elèctrica. Per motius de seguretat es va rebutjar aquest últim tipus de telegrafia, atés el perill de tall de cables per bandolers o insurgents
Els telegrafistes
Els telegrafistes van ser principalment militars llicenciats els quals es consideraven preparats per a aquesta missió. Molts excombatents de la Primera Guerra Carlista van entrar en el servei per considerar-se els més indicats per les penalitats que haurien de suportar. L’organització que es va donar al cos de telègrafs va ser paramilitar, amb un nivell superior (facultatiu) amb accés al codi secret i un altre inferior compost per operaris.
Les línies s’organitzaven militarment en divisions amb direcció en cada capital de província i cada divisió en quatre o cinc seccions composta al seu torn de cinc o sis estacions. El personal reclutat, entre oficials de l’exèrcit, el componien els inspectors de línia, de 1a i de 2a classe. La dotació teòrica de cada estació era de dos operaris, més un auxiliar. Els torrers s’alternaven entre si per torns. Perquè un servei així funcionara amb diligència s’exigia una rigorosa disciplina que exigia una organització paramilitar.
Tipologia dels edificis
Els edificis construïts per servir de suport a aquest nou avenç tecnològic van ser dissenyats com torres defensives, com ara la que hi ha a Bunyol o es van ocupar altres edificis prou fortificats. Per ordre ministerial del primer de març del 1844 s’assenyalaven les condicions que havien de complir els llocs on es col·locaren les estacions repetidores del telègraf òptic:
-La distància entre les estacions seria com a mínim de dues llegües i màxim de tres, tenint en compte els accidents geogràfics.
-Haurien de seguir les carreteres existents per tal d’obtindre més seguretat de les zones transitades.
-Les estacions es fixarien en poblacions sempre que fora possible.
-A les capitals de província, s’havia de procurar col·locar les estacions al mateix edifici que les autoritats civils o militars.
-Eren preferibles edificis fortificats de l’Estat, torres d’esglésies o ermites, castells o cases fortes que pogueren defensar-se en cas de necessitat.
-S’havia de mantindre l’alineació sempre que fora possible procurant un radi visual de la línia perpendicular al capdavant de cada torre,.
Per tant, totes les torres són idèntiques i segons l’estàndard fixat per Mathé, mesuraven uns 7 metres de costat, a la part de la base que estava atalussada, i el quadrat interior, menys de 5 metres de costat i 8,5 metres d’alt.
Les parets tenien un gruix d’entre 0,95 metres a 0,70 metres, segons l’altura en què es trobaren, disminuint l’amplitud amb l’alçària. Constaven de 3 plantes cobertes, i sobre la coberta superior, que era plana, se situava el telègraf. Des de la tercera planta es manipulaven els controls del telègraf situat damunt.
Es construïen essencialment de maçoneria i maó, i de vegades estaven emblanquinades o arrebossades i pintades d’ocre. L’accés a la torre es feia des del primer pis, a través d’una escala exterior, que podia retirar-se com a mecanisme de defensa, i que solia estar orientada al sud-oest amb una finestra a la paret oposada.
