La Torre de la Calaforra és una fortalesa d’origen islàmic concebuda com a torre de vigilància dins del seu emplaçament com a part de la muralla defensiva del període andalusí de la ciutat d’Elx (el Baix Vinalopó).
De planta quadrangular i tipologia almohade, va ser erigida a la fi del segle XIII, per custodiar, juntament amb una altra talaia més xicoteta situada enfront, la porta més important de la vila, la Lucentina, que encarava el camí d’Alacant. En el bastiment es van utilitzar murs de maçoneria revocats, amb carreus a la base i als cantons.
Als segles XV-XVI, s’hi va adossar fora dels murs una casa senyorial, amb dues plantes i un soterrani, per aprofitar l’almodí (magatzem de gra), del qual hi ha notícies des del 1442, quan el Consell municipal va acordar bastir-lo. Sembla que, en un principi, aquest magatzem seria un pòrtic amb arcs que, posteriorment, va ser tancat i es va dividir en diverses habitacions.
El terratrèmol del 1829 va causar greus desperfectes als dos cossos superiors, que van haver d’enderrocar-se. Les nombroses reformes dutes a terme pels senyors d’Elx van modificar per complet l’estructura. Tant les finestres d’estil neoàrab de ponent com l’acabament emmerletat de rajola són del segle XIX.
La Sala Maçònica
El 1470, Gutierre de Cárdenas, comanador de Lleó, va rebre, en recompensa pel seu suport al casament d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó, Elx i Crevillent, donant lloc a la creació d’un senyoriu, convertit en marquesat després de les Germanies, amb una extensió semblant a l’actual comarca del Baix Vinalopó. A la Calaforra, hi residia el comptador senyorial i s’emmagatzemava el gra procedent del delme eclesiàstic fins al seu repartiment entre els beneficiaris, fonamentalment el senyor feudal, el bisbe i capítol catedralici d’Elx, i el clergat de Santa Maria i Sant Salvador.
Ja al segle XIX, els últims senyors de la ciutat van vendre l’edifici, que va passar, el 1870, a les mans de Rafael Brufal Melgarejo, marqués de Lendínez, qui va habilitar la construcció com a residència, obrint finestres a la façana septentrional i al costat de la plaça de Santa Isabel. Lendínez també va rehabilitar l’antic almodí de blat com a saló de ball, però, a més, com a centre de reunions de la lògia il·licitana, de la qual era membre.
La sala va ser decorada per l’erudit local Pere Ibarra amb motius egipcis sobre la vida i la mort. El redescobriment d’Egipte per Napoleó va alimentar l’imaginari europeu huitcentista d’una saviesa amb tints esotèrics de la qual en realitat poc o gens no se sabia. Al sòl de la sala, hi ha símbols maçònics, un dels quals està situat sobre una trapa, que facilitava la fugida dels congregats pel soterrani en cas de ser sorpresos en una de les reunions secretes.
El 1909, va comprar la casa José Revenga (terratinent procedent de Cabdet) i li la va oferir a la seua dona, Asunción Ibarra, filla d’Aurelià Ibarra i Manzoni i vídua del doctor Campello (propietari de l’Alcúdia), com a regal de noces. Es va rehabilitar l’edifici, especialment la decoració de les parets, amb motius neoàrabs, i la van convertir en casa senyorial d’alta burgesia. La decoració del vestíbul de la torre, com la de la resta de les dependències, remet al corrent historicista i romàntic huitcentista.
El 1909, el muralista alcoià Agustín Espí Carbonell (Alcoi, 1881–Madrid, 1940) va dur a terme la decoració neogòtica del santuari de la Mare de Déu de Gràcia de Cabdet, en què s’inspiraria la de la Calaforra. Per la seua banda, Pere Ibarra, a instància de José Revenga, va idear, suggerir i guiar aquestes decoracions murals.
