La Moleta dels Frares, al Forcall (els Ports), és un jaciment arqueològic que es correspon amb la població iberoromana de Lesera, coneguda per una inscripció trobada al mateix lloc i per una menció del geògraf Claudi Ptolomeu, qui esmenta Lassira i la situa entre les poblacions dels edetans. Aquesta població va romandre sense identificar fins que al jaciment va aparéixer una inscripció dedicada a Júpiter Conservator per part de la Res Publica Leserensis, és a dir, el municipi de Lesera, un fet que va permetre identificar la Lassira ptolemaica amb la Moleta dels Frares i corregir-ne el nom.
Segons les diferents investigacions dutes a terme, la zona va estar habitada des de l’edat del ferro fins a l’antiguitat tardana. Les restes trobades permeten deduir la importància que en època romana va haver de tindre l’assentament, que pot considerar-se com un important nucli de població, i més encara atenent la situació estratègica en les comunicacions entre el Mediterrani i la Vall de l’Ebre.
Durant el període iber, la Moleta dels Frares fou un oppidum fortificat, però les excavacions no han pogut aportar gaire informació sobre aquesta època. A partir de la conquesta romana, cap al 200 aC, la població va experimentar un auge notable, gràcies al paper rellevant que va prendre com a centre d’administració local a la província. En cert moment entre el 10 aC i la mort d’Augsut, el 14 dC, Lesera va rebre l’estatus de municipi. A partir de llavors, va començar un programa de renovació i monumentalització edilícia que va reformar tota la ciutat, i que representa el període més ben documentat arqueològicament. A la bonança de la població degué contribuir el fet que estava situada a la via romana que unia Contrebia amb la via Augusta, a l’alçada d’Intibili.
Els primers signes de decadència s’identifiquen amb l’ensorrament d’edificis al llarg del segle II dC, però la ciutat va continuar habitada fins que a mitjan segle III, després de la crisi que hi va haver, va començar el procés d’abandonament. Al segle IV, la freqüentació de la Moleta ja és esporàdica i, per tant, es considera definitivament despoblada.
Es va descobrir el 1876 de manera fortuïta pel propietari del terreny, Vicent Molins, i, Nicolau Ferrer membre fundador de la Societat Arqueològica Valenciana. En un primer moment pensaven que podia tractar-se de Bisgargis, l’antiga capital dels ilercavons citada per Ptolomeu, però aquesta teoria va ser rebutjada atés que no es trobaren proves que l’acreditaren.
El 1960 es van dur a terme les primeres excavacions a càrrec de Domingo Fletcher, director dels Serveis d’Investigacions Prehistòriques de la Diputació de València, i d’Enrique Pla, que va ser subdirector. En aquesta primera campanya es va aconseguir identificar les restes amb una ciutat iberoromana, que podria datar-se entre final de la República Romana fins al segle IV aC, i que es va erigir sobre les restes d’un assentament anterior de l’edat del bronze. Les excavacions dirigides per la Universitat de València han portat a noves teories que indiquen que la ciutat va tindre l’època d’esplendor al segle I, després que Cèsar August li concedira l’estatus de municipi romà.
A conseqüència del pas del temps i pels successius espolis i als actes vandàlics a què s’ha vist exposada, les restes de l’assentament estan en mal estat de conservació. Malgrat això, encara és possible distingir algun llenç de la muralla que fortificava el nucli poblacional.
