La Illeta dels Banyets, al Campello (l’Alacantí) és un jaciment arqueològic situat en una antiga península que va quedar separada de la costa a causa d’un terratrémol, en una data incerta, en el qual es destruiria i erosionaria la part que la unia a terra ferma. El 1943 es va tornar a unir per formar un espigó natural, emprant dinamita i destruint gran part de la necròpoli prehistòrica.
Actualment, és un promontori estret i llarg amb una superfície de 10.000 m², dels quals aproximadament 4.000 m² constitueixen el jaciment arqueològic, que té el punt més alt a 7,8 m sobre el nivell del mar.
Malgrat la reduïda extensió, aquest jaciment és d’una gran importància per l’àmplia seqüència cultural que presenta. Això demostra que va ser un port comercial rellevant, des del qual es dominaven tant les vies marítimes com les de penetració cap a l’interior.
Les primeres evidències d’ocupació es remunten al període Eneolític, en què els seus pobladors vivien en cabanyes de planta ovalada de les quals han quedat algunes restes. Posteriorment, ja a l’Edat del Bronze, es van construir dues grans cisternes parcialment excavades a la roca, al voltant de les quals s’han trobat soterraments i estructures d’habitatges. A les tombes, hi han aparegut punxons i punyals de metall, braçalets, poms i botons d’ivori, i alguns gots de ceràmica.
El següent nivell correspon a un poblat iber (segle IV i part del III aC) del qual únicament s’ha excavat una part. Es pot observar, a una banda i l’altra d’un carrer en el sentit longitudinal de l’illa, dos temples, magatzems i habitatges, alguns de gran complexitat arquitectònica. Aquest nucli, atesa la singularitat, riquesa i varietat dels edificis, es pot interpretar com un «emporium», destacat lloc d’intercanvi comercial. A terra ferma, al costat de la torre d’època moderna, s’ha descobert una terrisseria per a la fabricació d’àmfores amb diversos forns.
En descendir el turó, es reprén l’itinerari a través de «el carrer dels llindars» des d’on es poden veure les restes de cases construïdes amb maçoneria d’aparell i toves, cisternes i un llindar domèstic magníficament conservat. També es poden observar els primers indicis d’ocupació en construccions que confirmen l’existència d’una ciutat constituïda per influència o participació púnica. Al final del carrer i adossada a la muralla de la primera fase, hi ha la «Casa del pati triangular», que revela la influència cartaginesa.
La via urbana més important per la seua longitud, 100 metres excavats, és el carrer de «Popilio», on trobem un edifici públic de grans dimensions, les «Termes de la Muralla», per a la construcció del qual va ser necessari enderrocar un tram de la muralla. Les termes eren uns edificis que conjugaven els banys freds i calents amb massatges, exercicis físics, al voltant de les quals es constituïen els centres de reunió social. Aquests establiments constaven de diverses dependències: el vestuari o «apoditerium», sala calenta o «caldarium», sala freda o «frigidarium» i sala temperada o «tepidarium». L’aire calent que provenia del forn o «preafurnium» passava per davall del pis de les sales calenta i tèbia.
El nivell superior correspon a una vila romana bastida entre els segles I i II dC sobre els fonaments del poblat ibèric abandonat. S’hi pot distingir perfectament la zona de residència del propietari («pars urbana») i una altra relacionada amb activitats agrícoles («pars rustica»). S’ha localitzat també un edifici termal molt simple en una estreta nau en la qual s’alineen el forn, la sala calenta, el «tepidarium» i el «frigidarium-apodyterium». D’aquest moment daten també les restes d’unes basses llaurades a la roca i comunicades amb el mar per mitjà d’unes rampetes corresponents a uns vivers per a peixos, una de les activitats més importants d’aquesta part de l’Imperi Romà.
Es componen de quatre basses comunicades entre si. La més gran, d’unes dimensions de 8,7 per 3,10 metres, rep l’aigua de la mar mitjançant dos canals situats en ambdós extrems; les altres tres, més xicotetes, estan alineades perpendicularment a la gran. La comunicació entre elles es fa mitjançant escletxes verticals tallades en la roca que també servien per facilitar l’obertura i tancament dels portons.
