La granja de Sinyent, a Polinyà de Xúquer (la Ribera Baixa), és un edifici medieval situat a prop d’Albalat, a la vora dreta del riu Xúquer. Des de fa uns anys pertany a l’Associació Valenciana d’Agricultors (AVA), que el va comprar per convertir els terrenys en un centre d’experimentació i l’edifici principal en una seu.
La principal particularitat és que a l’edat mitjana fou una de les diverses granges que van pertànyer al monestir de Santa Maria de Valldigna. De fet, és una de les poques granges cistercenques que hi va haver al Regne de València, ja que només hi va haver dos monestirs cistercencs valencians i tenien un nombre molt limitat de granges. A més, fins on sabem, és l’única de les granges originals del segle XIV que encara resta en peu actualment, tot i que transformada al llarg dels segles. Aquests establiments monàstics no tenien res a veure amb una granja tal com l’entenem nosaltres ara.
L’orde del Cister va nàixer al final del segle XI a l’abadia de Cîteaux, a la Borgonya, i es va estendre per tota l’Europa occidental al llarg del XII. Seguidors de la regla de Sant Benet, com unes altres ordes, una de les seues principals característiques inicials (que més tard es diluiria fins a desaparéixer) fou el rebuig a l’explotació camperola del sistema senyorial feudal, de manera que defensaven la necessitat que els monjos treballaren amb les seues pròpies mans per a aconseguir el seu aliment. De seguida es van adonar, però, que això era impossible sense desatendre les obligacions religioses, així que a principis del segle XII van idear una institució intermèdia que fou la dels «germans llecs» o «monjos conversos».
Els conversos s’encarregaven dels treballs manuals i seculars del monestir, però no podien ser explotats. Formaven part de la comunitat com a monjos amb els mateixos drets que els «monjos de cor», que eren sacerdots, excepte els drets derivats dels oficis religiosos i en els actes electius per una qüestió de dret canònic. Per fornir d’aliments la comunitat, els llecs van ser els encarregats de treballar les terres pertanyents als monestirs, obtingudes per compra o per donacions pietoses, i per fer-ho es crearen les «granges» com a explotacions agropecuàries a les terres més llunyanes als centres monàstics. Així, si bé inicialment no podien estar més lluny d’una jornada de camí, perquè hi haguera contacte contínuament entre uns i altres monjos, molt prompte el capítol de l’orde va alçar la prohibició que, de fet, ja s’incomplia quasi des del principi.
Al segle XIII, quan es va fundar el Regne de València, als monestirs europeus del Cister ja no es respectava la quasi igualtat entre monjos de cor i conversos imaginada pels fundadors de l’orde. En aquell moment els conversos vivien pràcticament tot l’any a les granges, i quasi mai no es barrejaven amb els monjos de cor a les abadies, els quals els consideraven uns simples camperols vinguts a més.
En el moment de la conquesta cristiana del segle XIII, Sinyent era el nom d’una alqueria andalusina.
Estructura
L’edificació principal està formada a la planta baixa per dues naus, obertes a les dues direccions per arcs apuntats, creant una estructura de llotja. A la planta alta, se situaven les estances senyorials i es completava amb una galeria que comunicava dues torres als extrems. La coberta actual és a dues aigües fruit d’una transformació posterior, la primigènia era plana. La granja cistercenca està bastida amb murs de tàpia que presenten als buits, cantons i altres punts febles fàbrica de maó. Els forjats primitius eren de fusta. Hi destaca la porta d’entrada amb arc de mig punt amb dovelles.
El conjunt el completen quatre volums adossats, els orígens dels quals són més tardans (segles XVII i XVIII), que responien a les necessitats dels diferents usos (alqueria, fonda, magatzem…). Són doncs edificacions d’estructura composta per murs de càrrega que suporten jàsseres de fusta i forjats de bigueta i revoltó. Tot plegat tancat per un mur que completa el pati d’aparell irregular.
Fonts: Ferran Esquilache, «Sinyent: una granja cistercenca del segle XIV», El Blog d’Harca, 2017 | Ajuntament de Polinyà de Xúquer | «Granja de Sinyent», Lista Roja del Patrimonio, Hispania Nostra
