La Cova del Parpalló, a Gandia (la Safor), és una de les grutes més importants del Paleolític Superior a Europa, ja que s’hi va trobar una col·lecció de més de sis mil plaquetes i fragments de pedra gravats i pintats, el conjunt d’art moble més gran de la prehistòria europea.
El que més freqüentment s’hi representa són signes geomètrics (4.022); també hi ha animals (760) i figures humanes (només 8). El bestiari no és gaire ampli, però plasma de manera molt fidedigna un catàleg de les espècies que es movien al voltant del massís del Mondúver, amb poblacions estables al llarg dels mil·lennis d’ocupació de la cova. En l’inventari, hi destaquen notablement el cérvol, el cavall, la cabra salvatge el porc senglar i un peix.
La cova va ser explorada el 1872 per Juan Vilanova, qui la visitaria dues dècades després acompanyat per Eduardo Boscà, que la va descriure amb més detall en una publicació del 1893. El 1913 la va examinar parcialment Henri Breuil. Entre 1929 i 1931 va ser excavada per Lluís Pericot. Els materials es conserven al Museu de Prehistòria de València i al Museu Arqueològic de Gandia.
La zona on es troba va ser de les primeres habitades pels Homo Sapiens que van arribar a l’àrea mediterrània peninsular. S’estima que la cova va comptar amb presència humana de manera contínua entre 29000 aC. i 11000 aC.
És un abric natural format per la dissolució de les roques calcàries del massís del Mondúver, situat al Paratge Natural Municipal Parpalló-Borrell, un espai natural protegit, que té una superfície de 560 hectàrees.
Es pensa que va poder ser un espai ocupat durant l’època hivernal amb una economia diversificada i poc dependent de la migració faunística. És possible que aquesta cavitat no responga a un hàbitat ocupacional pròpiament dit, sinó que siga un dels santuaris prehistòrics més importants de la regió mediterrània de la península Ibèrica. Això se suposa a partir de la mateixa morfologia de la cova, que és una bretxa vertical a la muntanya de poca profunditat, i de la troballa de les de 6.000 plaquetes.
Així mateix, corrobora aquest ús religiós de la cova la relació especial que té el Parpalló amb el sol, ja que el solstici d’hivern és l’únic moment de l’any que l’interior més profund queda totalment il·luminat.
La hipòtesi més acceptada sobre la gruta és que, una vegada descartat que es tractara d’un lloc d’ocupació consecutiva, fora un lloc d’intercanvi entre els diferents clans que habitaven la comarca. Ací les tribus no només intercanviarien objectes i coneixements, sinó que s’acordarien enllaços entre els homes i les dones de les diferents agrupacions per impedir l’endogàmia. Però encara que aquest ús fora el més important, cal dir que també va poder ser utilitzada com a refugi puntual o estacional pels grups de caçadors-recol·lectors que perseguien les manades dels animals que caçaven.
Així doncs, la Cova del Parpalló ens informa de l’alta capacitat artística i simbòlica d’aquelles poblacions del passat.
