Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Lucentum és el nom d’una ciutat iberoromana situada al Tossal de Manises, al barri de l’Albufereta d’Alacant, un lloc privilegiat, amb una excel·lent vista sobre l’antiga albufera, el Tossal de les Basses i la badia. Probablement, és el mateix emplaçament que l’Acra Leuce, esmentat per Diodor de Sicília, i conforma un precedent per l’urbs medieval i moderna.
Història
A Lucentum, l’ocupació humana fou intensa ja a partir de l’època ibera. Si bé al Tossal de Manises no s’han localitzat restes de cap poblat anterior a la primera ocupació, a l’adjacent Tossal de les Basses s’hi troba un poblat iber que data almenys del segle IV aC. Els ibers contestans mantenien estrets contactes comercials i culturals amb grecs i fenicis, i també es coneix que tenien contactes amb la cultura tartessa.
Cap al darrer terç del segle III aC és quan es documenta la primera ocupació al Tossal de Manises, amb la construcció d’una gran fortificació púnica. Inicialment, predominava la funció defensiva, però pocs anys més tard es documenta la urbanització del jaciment, convertit de campament en ciutat fortificada. La nova ocupació comportà l’abandonament del poblat del Tossal de les Basses, de manera que és raonable que els ibers d’aquest poblat s’establiren en el nou assentament púnic. Aquestes dades arqueològiques es relacionen amb les fonts històriques antigues de tal manera que la fortificació del Tossal de Manises es correspon amb la conquesta bàrquida d’Ibèria cap al 230 aC. Segurament, aquesta fortificació es tracta d’Acra Leuce, un campament militar fundat per Hamílcar Barca durant la conquesta púnica de la zona i possiblement el mateix a què fa referència Titus Livi a propòsit de les campanyes de Magó i Hasdrúbal sota el nom de Castrum Album.
L’any 209 aC, en el context de la Segona Guerra Púnica, la fortificació fou destruïda en un enfrontament bèl·lic. Així passà l’assentament tot el segle II aC en estat d’abandonament, fins que fou reconstruïda el primer quart del segle I aC, durant la Guerra de Sertori, en la qual la fortificació degué jugar un paper clau a jutjar per la intensitat de la guerra al sud-oest peninsular. Cap a l’any 30-20 aC es construeix el primer fòrum de la ciutat, que marca l’origen del municipium de Lucentum, seguit de la planificació i construcció de la resta de l’urbs, que s’allargà fins a les primeres dècades del segle I dC.
La decadència de Lucentum
El 197 aC, la zona va passar a estar subjecta a l’administració de la província Hispània Citerior i, des de llavors fins a la conclusió de les guerres càntabres, la fesomia va anar canviant cap a l’estil urbà imperant a la República: una nova muralla a finals del segle II aC, un ampli espai lúdic i religiós al centre de la ciutat (el fòrum), un nou sistema de clavegueres i cisternes, dues termes (com les de Marco Popilio Onixs, un ric llibert que les va finançar de la seua pròpia pecunia), tabernae i altres negocis propis d’una ciutat amb un amarrador natural tan transitat que li va donar la vida i la mort.
Durant el principat d’August, la ciutat va gaudir del seu màxim apogeu en producció agropecuària, pesca, població, infraestructures, comerç i edificis públics, bonança que va començar a decaure ja a finals del segle I i es va accentuar a principis del II, en època dels Antoninos, potser per diversos factors concatenats.
En aquest període es documenten espolis i abocaments a la zona del fòrum, signes de decadència. Al llarg del segle III es produí l’abandonament definitiu de la ciutat i la desaparició del municipium de Lucentum en sentit jurídic, el territori del qual segurament s’integrà al d’Ilici.
Pels estudis arqueològics sabem que a finals del segle I els regidors no podien sostenir les infraestructures públiques, com el clavegueram, amb la recaptació local. La decadència de Lucentum va esdevenir per la perversa conjunció de dues coses: en primer lloc, una nova ciutat amb rang de colònia, i sota la protecció de Tito Estatili Tauro, un dels homes de confiança del prínceps, acaparava el comerç i l’atenció de l’administració provincial. Situada al ramal de la Via Augusta que unia aquesta amb Cartago Nova a través del corredor del Vinalopó, i amb un port secundari a l’abric dels corrents del golf, el Portus Ilicitanus (hui Santa Pola), Ilici era aleshores la ciutat més populosa de les quatre que hi havia llavors en aquestes comarques, seguida per Dianium i Alonis (Dénia i la Vila Joiosa).
Així doncs, el despoblament de Lucentum va tindre a veure amb la llunyania de les rutes comercials més transitades (Via Augusta), juntament amb un altre factor climàtic aliè a les conductes humanes. És molt probable que l’Albufereta començara a dessecar-se per aquells temps, deixant de ser un amarrador segur a l’abric del Benacantil per convertir-se en una marjal impracticable per a les naus de cabotatge, i encara menys per a les corbetes de gran calat.
A aquest canvi cal sumar-hi un dany col·lateral: les febres. Tots sabem que les zones pantanoses no són les idònies per ser habitades, i potser aquesta dessecació gradual va convertir una rada en un pantà. La paralització del trànsit portuari, així com la manca de trànsit comercial per carretera, van sumir la ciutat en el més profund abandonament. Provat està que quan els francs van assolar la regió entre el 260 i 272, l’abans prospera Lucentum ja era una ciutat fantasma.
La troballa arqueològica
Van haver de passar 1.500 anys fins que el Comte de Lumiares, Antonio Valcárcel Pio de Saboya i Moura, el 1780, va indicar que al Tossal de Manises es trobava la perduda Leucante, la Lucentum dels mapes que els àrabs havien anomenat Al-Laqant respectant el topònim anterior. Posteriorment, el jaciment es va excavar per Lafuente i Figueras, que buscaven una ciutat grega i cartaginesa. El 1930 el professor Belda va reprendre els treballs d’excavació i es va començar a destapar aquesta joia de l’oblit, rescatant infinitat de peces extraordinàries que hui es poden visitar a les galeries del Museu Arqueològic de la ciutat.
Malgrat que la zona conservada en l’actualitat correspon al nucli urbà romà delimitat per les muralles, també hi havia barris suburbans -situats a extramurs-, viles –en les quals es produïa oli i vi-, factories de salaons – tenim restes de piscifactories a la platja de l’Albufereta-, necròpoli, port…
El portus del municipium es localitzava a la badia de l’Albufereta, un punt perfecte d’abric per a la navegació, a resguard dels vents de tramuntana i llevant, els més perillosos de la zona. L’Albufera va ser dessecada finalment el 1928, després de diversos intents, per problemes d’insalubritat.
Tot i que la ciutat situada intramurs està dins de la zona protegida, en aquest parc arqueològic encara queda molt per excavar, entorn d’un 60%. Per tant, cada any, en les campanyes d’excavacions que es duen a terme en el jaciment, es continuen fent grans descobriments que ens permeten conéixer, cada vegada més, com era la vida en aquesta urbs erigida fa més de dos mil anys.
