La Casa de la Vila d’Alzira (la Ribera Alta) és un edifici d’estil renaixentista, bastit entre els anys 1547 i 1606. Està situat a l’eix de l’antiga vila, entre el carrer de Sant Roc i la plaça de Casassús. En l’actualitat, és seu de l’ajuntament.
L’artífex principal va ser Jaume Piquer, amb la col·laboració d’altres mestres pedrapiquers, com ara Guillem Torres i Joan Lemosin, a més dels mestres de tàpies Miquel Joan i Cosme Rodríguez, i el fuster Cosme Castany.
És una construcció quadrangular, amb la coberta a tres aigües amb teula àrab. Les estances s’organitzen al voltant d’una galeria rectangular.
La façana, simètrica, presenta a la planta baixa una portada central amb un arc de mig punt, flanquejada per dues finestres de llinda. Els motius renaixentistes estan ordenats a la clàssica amb pilastres corínties i dentell a les finestres. A la segona, hi ha tres finestres coronelles. El tercer cos, que es duria a terme el 1603 pel Guillem Torres, hi afegeix una galeria oberta formada per catorze arquets de mig punt continus, fets de rajola de fang buit a cordell. Un arquitrau s’encarrega de sustentar la cornisa a la qual dona l’aiguavés de la teulada.
A la planta baixa, hi destaca el vestíbul, dividit en dos espais per un arc carpanell (típic dels palaus valencians). Al primer pis, hi ha el Saló Noble o Sala Nova, un espai rectangular i paral·lel a la façana, il·luminat per tres finestrals. Té un sostre de teginat de fusta fet per Pere Girabo, un sòcol negre, parament que imita la pedra, i una cornisa de fusta dividida en tres franges (a la intermèdia es repeteix l’escut de la vila i a l’última hi ha uns petits permòdols que sembla que sostenen el teginat). L’accés a aquesta estança es fa per una porta barroca, ricament decorada amb elements al·legòrics: dos angelots sustenten un grapat de fruits, flanquejant els escuts de la Vila i de la Corona d’Aragó, i, per últim, un medalló com a símbol del testament deixat per Jaume I.
L’edifici barreja una portalada articulada en un estil «a la moderna» o renaixentista, i una segona altura que remet a un llenguatge de tradició gòtica valenciana. Finalment, mostra un remat propi del segle XVI. Aquesta mena d’hibridació era una pràctica.
