Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
La casa de la Sirena o de la Serena està situada al terme municipal d’Alfara del Patriarca (l’Horta Nord), però just al costat de Benifaraig, pedania de València. També és coneguda pel nom de les famílies valencianes propietàries del conjunt: els Ferragud, Pallarés, Alegret i Perelló.
Aquest municipi té els seus orígens en una antiga alqueria musulmana que va ser conquerida per Jaume I el 1249 i donada a Ximén Pérez de Tarazona. Posteriorment, va pertànyer a Guillén Jáfer i, més tard a Bonifaci Ferrer, qui la va elevar a categoria de senyoriu. El 1396 va ser venuda a Bartomeu Cruilles, a la família del qual va pertànyer fins a finals del segle XVI, quan va ser venuda a l’arquebisbe de València, Juan de Ribera. Alguns anys més tard, va ser cedida al Reial Col·legi del Corpus Christi de València, qui va exercir el seu senyoriu fins al 1819, quan es va independitzar com a parròquia de Montcada. Durant les guerres carlines va ser escenari d’alguns episodis d’armes cruents.
Un palau rural
La Casa de la Sirena és una construcció renaixentista que complia la funció d’alqueria i vila d’esbarjo senyorial. El nom de la Sirena prové de l’escut de marbre que coronava la porta principal perquè l’emblema amb les armes de Ferragud, Pallarés, Alegret i Perelló està envoltat per una serp amb un cap femení que recorda aquesta figura mitològica, a l’estil de l’escut dels Corella que es troba al palau de Cocentaina. També hi apareixen inscrits el lema Omnia tempus habent i la data 1553. Tanmateix, es pensa que és de factura posterior, ja que els Perelló i Pallarés van ser propietaris a partir del segle XVII i els Ferragud a partir del segle XVIII. Actualment, aquesta singular peça es conserva a l’ajuntament.
La casa està edificada sobre una anterior. Això s’observa perfectament a la planta baixa per les diferències de tècniques constructives de tàpia i pels buits encegats, sobre els quals s’eleven els murs de l’actual. Possiblement es tractava d’una propietat del terme d’Alfara, a tocar del lloc de Benifaraig, d’un tal Andrés Castellano, de la qual parla un document del 1414. Utilitzant parts d’aquesta construcció antiga es va bastir al segle XVI la que es pot veure hui dia segons la tipologia d’un palau rural renaixentista.
Un exemple singular, on s’han abandonat les antigues maneres, i apareixen potents, uns esquemes nous a la planta, uns temes nous de composició i unes fàbriques rejovenides pel manierisme i les tècniques depurades de construcció. Juntament amb això hi ha elements classicistes molt purs que usen la pedra com a vehicle i s’insereixen en un llenç llis de maó. Alhora, el tipus d’habitatge amb torre recull una herència de simbologia gòtica, que associa el poder feudal amb la torre.
Estructura
El conjunt, casa principal i annexos, posseeix un valor extraordinari, ja que constitueix un dels pocs exemples d’arquitectura palatina del segle XVI en aquest espai.
La planta es desenvolupa al voltant d’un pati, amb un traçat incomplet, de manera que només es van acabar dos costats, tancant-se la resta per un cos d’una sola planta, que el relaciona amb els cossos annexos, l’hort-jardí, que se situa a la part de migdia, i els edificis d’ús econòmic o d’habitatge dels administradors de les terres.
L’edifici principal presenta tres altures. La planta primera, on se situa l’habitatge principal, està molt desfigurat per les diverses variacions de distribució de l’espai intern dutes a terme al llarg del temps.
Mijançant una escala de caragol estreta s’accedeix a l’última planta, on l’existència d’uns bancs adossats al perímetre indica que va tindre finalitats purament lúdiques, enllaçant amb la idea de mirador, com altres torretes de l’època que es van popularitzar amb el triomf del romanticisme decimonònic. Una coberta, amb influència flamenca i relació amb els casalots barrocs de València, remata la torre i n’accentua l’esveltesa.
A la façana, hi destaca una elegant galeria que remata les fàbriques llises i serveix de suport a un ràfel potent que limita el volum. Aquesta galeria renaixentista està dins del més pur estil d’arcades a l’aragonesa, com podem veure a multitud d’exemples de la ciutat de València: Col·legi del Patriarca, Palau de Valeriola, etc.
El jardí, emplaçat en un lateral del conjunt, i amb accés indirecte a través de l’horta, ens indica que no va ser concebut simultàniament al palau. Sembla una aportació decimonònica en què es prioritza el disseny del mateix jardí romàntic respecte a la relació espacial amb la casa, ja que s’ubica al lloc menys incòmode per a les tasques agrícoles de la propietat.
Es compon d’una sèrie de passadissos estrets entre parterres que conflueixen a un espai central on se situa la pèrgola. Fins fa poc mantenia certa esplendor, però ara només hi sobreviuen algunes coníferes, palmeres i canyes de bambú. També va posseir una plantació de tarongers. Està limitat de l’exterior per un mur de maçoneria d’uns dos metres d’alçària, per tal de protegir-lo i de disposar d’un lloc íntim i idíl·lic d’esbarjo. Recull així la mil·lenària tradició de recreació del paradís, és a dir jardí tancat; concepte persa que es transmet al llatí com a paradisus, i que es representa ací, com en anteriors cultures a través de l’hortus conclusus, és a dir, el jardí clos.
Aquest edifici, un dels edificis més nobles i més valuosos de l’Horta Nord, de propietat particular està abandonat. La Direcció general de Patrimoni de la Conselleria de Cultura hi va efectuar obres de consolidació en els anys 1989-1990. Va ser declarat Bé d’Interés cultural el 2004.
