L’església parroquial de la Nostra Senyora dels Àngels de Castielfabib s’alça estratègicament sobre un promontori rocós que domina la vall, el poble i la via d’accés, aprofitant una part del castell d’aquesta localitat del Racó d’Ademús.
Segons els investigadors l’origen del poble es remunta a l’època ibera, ja que a l’actual «vila vella», al costat de la qual hi ha el temple, hi va existir un assentament del Bronze valencià.
Posteriorment, el període romà està avalat pel nom derivat suposadament de Castrum Fabii i per la troballa de diversos paraments del castell que hi pertanyen a aquelles centúries.
També hi ha referències sobre una fortalesa musulmana inexpugnable, anomenada Qastil a el’Habib, vinculada als reis d’Albarrasí, que el 1210 va ser presa per Pere II després d’un llarg setge. Un fet que no va tindre continuïtat a causa de la primerenca mort del monarca. Jaume I la va conquerir definitivament el 1259 i va integrar el Racó d’Ademús al Regne de València el 1273. El rei, en atenció a l’ajuda prestada, va concedir part dels delmes i primícies del castell a l’Orde de Sant Joan de Jerusalem part dels delmes i primícies fins al 1319, any en el qual es va dissoldre. Els drets van passar llavors a l’Orde de Montesa.
L’edifici
És una construcció d’estructura complicada a causa de les nombroses intervencions i canvis d’ús que va tindre, sobretot, durant el període de transició entre el domini musulmà i el cristià.
L’accés a les dues últimes plantes es fa a través d’un túnel voltat denominat popularment «carrerón«. S’inicia amb un arc de pedra de mig punt, passa per davall del sòl de l’església i ascendeix fins al punt més alt del penyal, des d’on s’accedeix a l’atri.
El temple s’adscriu a la tipologia denominada «esglésies de conquesta», és a dir, es tracta d’un espai únic amb tres arcs diafragma apuntats de pedra i sostre de fusta. L’espai entre contraforts allotja xicotetes capelles cobertes amb volta de creueria, exceptuant-hi l’última crugia, on aquestes capelles van ser intervingudes el 1609 pels dominics.
Al segle XVI s’hi van afegir la sagristia i el campanar, i a finals del segle XVIII i principis del XIX es va revestir l’interior per formar un temple de tres naus. La central, amb volta de canó i llunetes. A més, un dels trams es va decorar amb pintures al fresc al·lusives al Misteri Eucarístic.
En aquest moment també es va ampliar el presbiteri i es va recobrir amb cúpula sobre tambor similar a la situada sobre la capella de la Comunió. Són de destacar les importants mostres de pintura mural gòtica aparegudes després d’iniciar-se les tasques de reconstrucció.
El volteig humà de campanes
El volteig humà de campanes és una impressionant tradició festiva i religiosa, anomenat «bandeo» en castellà, que té lloc al campanar de l’església.
Es duu a terme diverses vegades a l’any, en especial el dia de Sant Guillem, patró de la vila, el 10 de febrer; el matí de la Pasqua de Resurrecció, durant la «processó de la Trobada», i en la festivitat de la patrona, la Mare de Déu de Tejeda, el 8 de setembre. A més, també es fa en moments de celebració, com ara l’arribada d’una personalitat al poble o en algun comiat de solter.
Les primeres notícies escrites del volteig humà procedeixen de la segona meitat del segle XX, de la mà de l’escriptor i periodista valencià Lluís B. Lluch Garín: «Els mossos, per demostrar que ho són, fan el seu bateig a l’aire i agafats a les campanes voltegen sense parar, formant un sol cos amb el bronze que ix i entra per la fornícula, sobre l’abisme, esgarrapant amb els seus braços i cames l’aire quiet d’aquest precipici» (Ermitas y paisajes de Valencia).
Es desconeix l’origen d’una tradició tan insòlita, encara que se sap per testimonis que a principis del segle XX els xiquets ja s’exercitaven en l’exercici del volteig, agafant el batall perquè no sonara i muntant sobre la campana.
Des del punt de vista antropològic, el volteig humà de campanes de Castielfabib podria interpretar-se com un ritual de pas, amb el qual es passa de la vida adolescent a l’adulta, amb la consumació d’un exercici molt arriscat, com és el de muntar o voltejar la campana, que requerix molta perícia i valor.
El volteig humà de campanes va tindre el seu moment àlgid durant la postguerra, trobant-se íntimament vinculat amb les festes religioses de la vila.
A causa de la despoblació de la comarca durant les últimes dècades, la pràctica d’aquesta tradició ha perdut part de la passió que abans despertava entre els veïns, a conseqüència de la falta de xiquets que aprenguen dels adults la tècnica del volteig amb la Guillermina. En l’actualitat, es fa només de forma esporàdica i el futur és incert.
A pesar de ser una pràctica molt arriscada, no hi ha constància de cap accident mortal. El rècord de voltes arriba a més del centenar.
Descobriments arqueològics inquietants
Durant la campanya arqueològica duta a terme el 2006, corresponent a la tercera fase de la restauració de l’església-fortalesa, a prop de l’altar, s’hi va localitzar, jacent, decúbit lateral dret, sense taüt, un individu, amortallat amb una tela que estava lligada amb cordes pels peus. Havia de tractar-se d’un personatge d’alt estatus, ja que la tela estava ricament decorada amb motius geomètrics i fins i tot es podien apreciar clarament traços d’escriptura brodada amb fil d’or.
L’amortallat conservava una bota de cuir en un dels peus. El cos estava articulat, però li faltava el cap. Al costat, hi havia diversos cranis, un dels quals portava cenyida una corona vegetal força ben conservada. A falta d’un estudi forense que ho ratifique, es pensa que aquest crani pertany a una dona molt jove.
Igualment, davant de la capella de la família Espejo, hi van aparéixer les restes d’una vintena de cossos, entre nadons i nens de poca edat. Una zona que anomenen el «cementiri infantil». Tots els esquelets tenen els peus lligats entre si pels dits amb cintes, i les mans entrellaçades en actitud orant. Els més menuts portaven uns vestits de tela blanca amb llacets de color verd, blau i vermell, a manera de mortalla. Alguns duien una espècie de mocador que els cobria el cap. A més, com a amulet, portaven cosides al vestit, bossetes de tela que contenien pinyols d’albercoc.
Una sinistra troballa vinculada a les contínues epidèmies de còlera que van assolar el Racó d’Ademús, entre altres llocs, des de principis fins a mitjans del segle XVII.
Fonts: Concepción López González, Jorge García Valldecabres, «Los orígenes de la iglesia-fortaleza de Castielfabib. Análisis gràficos», Polipapers, UPV / Ajuntament de Castielfabib / Viquipèdia
