Els Banys de l’Almirall, a València, van ser construïts el segle XIV (les obres es consideren acabades el 1320), després que Pere de Vila-rasa aconseguira la llicència de Jaume II per a construir-los junt amb un complex conformat per un palau i un forn, entre altres immobles, al barri de la Xerea. Van ser utilitzats 650 anys, fins al XX.
És un edifici que, tot i l’arquitectura islàmica –basada en els hammâm o banys de vapor àrabs–, és de construcció cristiana. Dones i homes s’hi reunien en dies o horaris distints. El bany constituïa un exercici d’higiene pràctica i permet conéixer les relacions socials de cadascuna de les èpoques.
Consta de tres cambres amb volta: la sala freda, la tèbia i la calenta. La fàbrica és de murs sòlids i molt gruixuts per a resistir la humitat i mantindre la calor. Les úniques obertures són les xicotetes portes de trànsit i les menudes lluernes estrellades de les voltes, tapades amb vidres de colors. Habitualment, en aquest conjunt, o bany pròpiament dit, s’afegia una sala amb funcions de vestíbul o lloc de repòs, a més dels locals de servei, com ara la sala de la caldera i el dipòsit de llenya.
La primera, la sala freda, és rectangular coberta amb volta de canó, i amb deu lluernes estrelades. S’hi accedia des del vestíbul, que donava al carrer. Era una estança de trànsit que disposava de latrines i d’un espai per guardar els utensilis de bany. També hi havia una pica d’aigua freda perquè els banyistes la barrejaren amb aigua calenta.
D’aquesta, s’entrava a la sala tèbia, on la gent passava la major part del temps. Aquesta sala, la més bella del conjunt, és la dependència de dimensions més grans. De planta rectangular està dividida en tres trams mitjançant tres arcs que reposen en dues columnes. L’espai central està cobert per una cúpula octogonal sobre trompes, i en la cúpula s’obrin lluernes estrelades. Els espais laterals són rectangulars i estan coberts amb voltes de canó perforades amb lluernes estrelades.
Finalment, la calenta, igual que la freda, és de planta rectangular coberta amb volta de canó i amb sis obertures estrelades. A la boca, hi ha una obertura que permet prendre-hi aigua en ebullició; l’aire calent produït pel foc de la caldera s’expandeix, a través d’un hipocaust o cambra de poca alçària, sota el terra de la sala, i després ascendeix per l’interior dels murs que limiten amb la sala temperada a través d’unes xemeneies denominades escalfadors. Aquest espai és el que defineix el bany de vapor. Com que el paviment estava molt calent, la gent abocava poals d’aigua contínuament i en generava vapor. Després de passar-hi uns minuts, els banyistes anaven a la sala tèbia per als massatges i per xarrar.
Actualment, els Banys de l’Almirall són propietat de la Conselleria d’Hisenda, mentre que la gestió és a càrrec de Cultura de la Generalitat i és d’entrada gratuïta des del 4 d’octubre del 2016.
