El sepulcre dels Vallterra, situat dins de la capella de Sant Salvador, en un dels angles del claustre de la Catedral de Sogorb (l’Alt Palància), és una obra funerària gòtica de l’últim decenni del segle XIV.
La capella i la seua fundació està estretament vinculada a la figura d’Ènnec de Vallterra (mort el 1407), un important promotor de les arts. Era descendent d’una noble i antiga família navarresa establida al Regne de València, i va ser bisbe a Sogorb el 1370. No obstant això, l’encàrrec del prelat es va executar mentre ocupava la seu de Tarragona, però mantenia forts vincles amb la seu sogorbina.
És un recinte privilegiat per al descans etern dels pares d’Ènnec: Elvira Sánchez d’Heredia i un membre dels Vallterra. L’edificació de la capella pot fixar-se entre 1380 i 1401, aproximadament. Va ser consagrada el 1401, el mateix any que la capella de Sant Martí a la Cartoixa de ValldeCrist, a Altura (l’Alt Palància).
La capella presenta una planta trapezoidal i està coberta per una gran volta complicada, estrellada de quatre puntes amb tercelets i contratercelets, potser una de les primeres al Regne de València.
El sepulcre s’encaixa al mur de la capella a manera de nínxol. De fet, s’acull sota un arcosoli d’escassa profunditat. Exteriorment, és una estructura amb un plantejament purament gòtic: columnetes amb nervis, capitells foliats, un arc motlurat i lleugerament apuntat, amb traceries, que enquadra tot el conjunt.
En el traçat de l’arc, hi ha tres escuts pertanyents a l’heràldica dels pares d’Ènnec enterrats en el sepulcre. A la dreta quedaria el d’Elvira Sánchez d’Heredia, i a l’esquerra el del seu espòs, un membre dels Vallterra de nom desconegut fins ara.
Dins de totes aquestes formes arquitectòniques gòtiques descansa el sarcòfag, elevat gràcies a tres lleons amb diferents actituds. Es pensa que aquests estan carregats d’un fort simbolisme. Es parla d’ells com a símbol de la doble naturalesa de Crist, divina i humana, i de la seua victòria sobre la mort: la resurrecció. També es poden veure com a símbol de vigilància. L’urna queda adossada al mur, decorada en frontal i laterals, la forma més habitual de sepultura a la València gòtica.
Al frontal de l’urna, hi destaquen una sèrie d’arqueries, un total de cinc amb traceries i cresteries separades per pilars rematats amb pinacles. A l’interior de cadascun, ressalten una altra vegada els motius heràldics dels propietaris del sepulcre, i s’alternen amb dues figures de planyívols, amb hàbits i espasa. D’altra banda, i ocults a la vista des de davant, els laterals del sarcòfag es disposen escuts romboidals dels soterrats.
Una de les parts més interessants és la tapa del doble sepulcre. Està inclinat cap als espectadors, per a facilitar la visió de les figures jacents de la parella. La manera de tractar els seus rostres és idealitzada. Als peus, hi ha uns gossos, símbol de la fidelitat i una de les virtuts més preuades a la societat feudal. El membre dels Vallterra apareix recobert per una complicada armadura: cota de malla que li cobreix des dels malucs fins al cap, protegit per un casc, peto, cames cobertes per calces de ferro, sabates metàl·liques articulades i guants. Els braços es disposen sobre l’empunyadura de l’espasa. Quant a la dama, el vestit és producte d’una gran faena escultòrica, només cal veure els plecs.
Darrere de la parella, s’albira un fris adossat al fons, que s’emmarca en set arqueries que alhora funcionen d’espai arquitectònic per a l’escena del soterrament: una processó amb bisbe i clergat. Un motiu freqüent per a l’època, potser per l’influx de tallers lleidatans a València. El seguici fúnebre és presidit possiblement per Ènnec de Vallterra, que també assisteix al soterrament dels difunts. A l’extrem dret un conjunt, tanquen l’escena un conjunt de familiars que per la seua rica vestimenta donen notícia del seu estatus. A l’altre extrem s’obri l’escena amb grup de personatges masculins encaputxats i en senyal de dol, són els planyívols. Cadascun, en actituds diferents. Al centre queda el seguici del bisbe, en actitud de beneir, flanquejat per dos monjos amb el Llibre d’Oficis i bàcul, sostenint els tres un llenç amb les flors de lis dels Vallterra. Juntament amb ells, una gran comitiva d’acòlits, també clergues, resen l’ofici de difunts. Dos xicotets escolans porten una creu processional i un encenser. Podria ser una imitació fidel de l’acte mateix del soterrament del qual es pretén deixar memòria. Es tracta d’una iconografia recurrent des d’inicis del segle XIV, que es repeteix en altres obres funeràries dins de l’àmbit valencià
Malgrat que alguns sepulcres es van llaurar amb materials nobles i luxosos com ara el marbre, la gran majoria estaven policromats amb colors vius i llaurats amb materials més econòmics. Així succeeix en el dels Vallterra, elaborat en pedra calcària on predominen els rojos.
L’escultura del sepulcre s’ha atribuït al taller de Pere Moragues, un centre operatiu procedent de Catalunya, o bé a un dels seus continuadors.
