Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
El santuari de la Mare de Déu de la Balma, a Sorita (els Ports), és un edifici religiós d’estil renaixentista, compost d’església i hostatgeria, enclavat en la roca, en un abric natural.
El nom de la Balma és un topònim geogràfic i fa referència a una mena de concavitat allargada produïda per l’erosió que en aquest cas es troba en una immensa mola pètria a la vora del riu Bergantes.
Un llarg tram d’escales condueix a la gran hostatgeria. Al pis superior, on s’estructuren diverses dependències, destaca l’anomenada sala de les danses, de proporcions més grans i amb arcs de mig punt encegats. La cova, estreta i allargada, té mirador a manera de passadís, vorejant el penya-segat, que arriba fins al temple. El conjunt presenta façana amb balcons, balustres i murs de canyís i calç.
Història
Hi ha documentada una ermita al mateix lloc dedicada a Santa Maria Magdalena i Sant Blai des del 1380. Posteriorment, el 1478 la titularitat de l’ermita ja havia canviat a la Mare de Déu, possiblement a partir de la troballa de la imatge narrada per la tradició. Aquest és el motiu que l’altar de la capçalera ha estat sempre dedicat a santa Maria Magdalena, l’altar del lateral del costat de l’Evangeli ha estat ocupat per sant Blai, i l’altar de la Mare de Déu ha estat situat sempre al costat de l’Epístola.
Les primeres obres documentades daten del 1539-40, quan es van efectuar millores a l’hostatgeria i l’església. Entre 1577 i 1580, es va ampliar la primera a càrrec del mestre d’obres Miguel de la Ría. El 1594, es va instal·lar la reixa forjada del cambril de la Mare de Déu. El 26 de març del 1617, un incendi va destruir el retaule de la Mare de Déu, del qual es va salvar la imatge, fumada i amb el braç un poc cremat. Entre els anys 1628 a 1638 es van reforçar els murs d’accés a l’església, i el 1656-1657 es va tornar a ampliar l’hostatgeria, en direcció cap a l’església, a la part coneguda com l’arquet.
L’actuació més important en el temple es va fer entre els anys 1666 i 1670, amb l’ampliació de la nau, la construcció del campanar i la portada. Hi treballaren els mestres d’obres Pau Simó i Pedro Gorrita.
El peiró cobert del camí d’accés, a uns 100 m del santuari, anomenat la Creu coberta, documentat des del 1617, va ser substituït el 1687 per un altre, obra de l’escultor Baltasar Mateo. Alhora Carles Cases va bastir el peu i la coberta. Posteriorment, el 1860, Joan Francesc Cruella va decorar la cúpula del templet. La creu actual, amb pedra d’Ulldecona, data del 1977 i l’autor és Julio Adell Porcar.
La segona meitat del segle XVIII, es va dur a terme una reforma rellevant de l’hostatgeria, on es va bastir un gran pati obert sobre el qual s’alça una planta.
Festivitat i tradicions
La festa gran de la Mare de Déu de la Balma se celebra el 8 de setembre. Comença el dia anterior amb la processó nocturna, amb el trasllat de la Mare de Déu a l’església de Sorita, que quan arriba al poble és acompanyada fins al temple per les danses.
La devoció es va estendre per un ampli territori. Així, durant el segle XVII, va arribar, a Aragó, fins a Alcanyís i Casp; a Catalunya, fins a Gandesa i al Baix Ebre, i al País Valencià fins a la capital.
El 1408 es va establir la romeria des de Castellote, que es va mantindre fins al 1890. El 1409 es va iniciar una romeria triennal des de Morella, que va perdurar fins al 1620. Olocau del Rei també celebrava romeria anual. En els anys 80 del segle XX, continuaven les romeries des de Palanques, el dia de sant Marc; Villores, el dia de sant Vicent ferrer; Xiva de Morella, el diumenge infraoctava de l’Ascensió del Senyor, i Ortells, els dies 8 de maig i 27 de setembre.
Els endimoniats de la Balma
Tenint en compte les característiques espirituals i «màgiques» d’aquests llocs, no és estrany que l’Església catòlica buscara la seua «conversió». Totes les peregrinacions esmentades van fer que es demanaren favors de la Mare de Déu per a problemes d’àmbit més personal. El principal, traure el dimoni del cos d’éssers estimats.
Ho va explicar en primera persona –amb pèls, senyals i fotos– el periodista Alardo Prats i Beltrán que, el 1929, va passar tres dies al santuari. Tres dies just abans de la processó de la Mare de Déu perquè, segons la tradició, eren els dies en què es complien les peticions. Prats va publicar la història al llibre Tres días con los endemoniados, que retrata un país desconegut i tenebrós.
La majoria dels endimoniats eren, segons els testimonis, epilèptics o malalts mentals que la ignorància de l’època feia considerar posseïts. De fet, fins després de la Guerra Civil no es va aconseguir eradicar el costum.
Els malalts, anomenats «malignes» –per la seua suposada condició d’endimoniats–, eren introduïts a la força a la cova entre contorsions, forcejaments i intents de fugir. Una vegada dins, els lligaven llaços als dits de peus i mans amb la intenció que el dimoni abandonara el cos a través d’ells. Es tenia la creença que, si ho feia pels ulls, les orelles o la boca, l’endimoniat quedaria cec, sord o mut. Aleshores, començava la feina de les bruixes que recitaven els seus salms. El senyal que el dimoni sortia del cos era que un dels llaços es desfeia. En aquell moment, la multitud entrava en èxtasi davant del triomf del bé sobre el mal.
Allò que va començar com una activitat controlada pel rector i aprovada per l’Església, se’n va eixir de mare. La Balma es va omplir de bruixes, espiritistes i altres aprofitats que es van apoderar del control dels suposats exorcismes. Es va convertir en un centre de peregrinació contra els «malignes» o endimoniats, per la qual cosa es va fer popular al segle XVIII, i fins i tot posteriorment, per sol·licitar curacions que s’atribuïen a «possessions demoníaques».
Els Dansants
El 8 de setembre es duu a terme la processó nocturna. Veïns del poble porten la Mare de Déu des de la Balma i, en arribar a les Eres de Baix, un pastor li dona la benvinguda amb una lloa. En aquest lloc, les danses de Llauradores, Gitanetes, Negrets i Dansants formen la marxa que porta la imatge fins a l’església del poble, on un altre veí recita una lloa.
L’endemà a primera hora del matí, la tornen a la Balma. Quan arriben a la Creu coberta, apareix el dimoni, que no vol deixar passar la processó, abillat amb el tradicional vestit del qual pengen serps i colobres. En aquest moment té lloc la famosa representació de la Lluita de l’Àngel i el Dimoni, que guanya l’àngel.
