El jaciment arqueològic de la Serreta, a Alcoi (l’Alcoià), format per un poblat i un santuari, està situat en un contrafort de la serra de l’Ull de Moro, a llevant de la ciutat.
Va ser descobert i excavat el 1917 per Camil Visedo Moltó i declarat Monument Historicoartístic el 1931. La dècada del 1950 va ser novament excavat per Visedo i els anys 60 per M. Tarradell. Els principals materials estan dipositats al Museu arqueològic que porta el nom del principal excavador del jaciment.
El poblat va tindre una primera fase (segles V-IV aC), però les restes conservades (cases, carrers) corresponen als segles III-II aC. Fou abandonat pacíficament, segons sembla, durant la primera meitat del segle II aC.
Hi destaca la troballa de diverses plaques de plom («Ploms d’Alcoi») escrites amb llengua ibera, les unes amb l’alfabet grec (jònic) i les altres amb l’alfabet ibèric, i la divinitat de la Serreta. El jaciment també ha proporcionat interessants terracotes i ceràmiques ibèriques, i d’importació (gregues, púniques i campanianes).
S’hi poden observar restes d’habitatges, de planta quadrangular, ordenats en llargues files. A l’extrem occidental, hi ha les restes del santuari, situat per Visedo en la porció més alta, actualment assenyalada per un vèrtex geodèsic. El santuari correspon al tipus de santuari de lloc alt, gairebé sense construccions. És famós pel fet d’haver donat la millor i més abundant col·lecció d’exvots ibers en terracota, representant sobretot figures femenines (potser la Deessa Mare), però també masculines.
Va continuar en època romana, després de l’abandó del poblat, fins al segle IV dC. Llobregat descriu restes d’un edifici situat a 100 m, que podria correspondre al santuari d’època romana.
Des de la zona del santuari, s’albira el cim de la serra d’Aixortà, que assenyala l’eixida del sol en els equinoccis, cosa que per a alguns astrònoms podria tindre alguna significació.
El 1987 va ser descoberta la necròpolis, que ha estat sistemàticament excavada amb el descobriment de 80 sepultures, principalment del segle IV aC. Els aixovars són de gran varietat i riquesa. Cal destacar-ne l’espasa de la tomba 53, amb una treballada empunyadura.
La totalitat del vessant de la solana està coberta de restes d’edificacions que s’adapten als nivells de la muntanya. No hi ha grans restes monumentals, però l’entorn és evocador i les vistes magnífiques.
Els treballs efectuats durant els anys 80 i 90 van permetre revaluar les característiques del jaciment i la seua funció en el poblament iber de la zona. Les dades obtingudes indiquen que en el decurs del segle III aC el poblat va experimentar un gran creixement, cosa que, juntament amb la presència d’un important santuari, un ús habitual de l’escriptura i una important renovació de les fortificacions, indica que era el nucli més important de l’Alcoià.
