Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
El palau d’Herbers (els Ports), situat a la part més alta del poble, des d’on domina tota la vila i gran part del terme, va pertànyer al baró d’Herbers.
Cinc famílies van ostentar aquest títol. La primera els Garcés, després els Centelles, per matrimoni, i els Cubells per la pèrdua del títol dels anteriors el 1380. Van arribar més tard per matrimoni els Valls, que es van trobar finalment amb els Ram de Viu, últims senyors. Destaca entre aquests últims Rafael Ram de Viu i Pueyo, alcalde-corregidor de la ciutat de València i important militar en la Guerra del Francés i la Primera Guerra Carlina.
Els Garcés hagueren de construir molt prompte la seua casa forta, encara que només fora com a símbol de senyoria i residència quan els senyors es trobaven al lloc. El 1325 els vassalls van intentar destruir-la, després de la reunió tinguda al porxo de l’església parroquial de Sant Bartomeu, on normalment residia l’alcaid. Per l’Índex de l’Arxiu Municipal de Morella del segle XVIII, se sap que moltes fortificacions van sofrir enderrocaments o intents d’enderrocaments en diferents èpoques així com reconstruccions. El document fa referència a aquest edifici, així com als d’altres pobles de la comarca com Cinctorres, Sorita, Castellfort, la Todolella, Forcall, Vilafranca o Ortells, encara que aparentment la majoria de vegades aquestes disposicions no es van complir, o es van acatar només en part. El baró Esteve de Cubells, per exemple, va mantindre a principis del segle XV durs plets a València amb el poble de Morella, perquè aquests van fer derrocar el castell del lloc.
L’edifici
Es tracta d’un edifici palatí d’estil gòtic de planta rectangular amb merlets a la part superior dels murs del pati d’armes i finestrals ogivals. La fàbrica és de maçoneria i carreus en els cantons. S’accedeix al recinte fortificat per un camí que puja des de la plaça de l’Església; una muralla emmerletada defensa la casa-fortalesa i dona pas al pati d’armes, encara que reduït per a tal menester.
Es conserven interessants dependències interiors com el saló del delme, la nevera medieval, un impressionant celler, diverses sales renaixentistes i el saló noble. Disposa de dues plantes i la coberta és a dues aigües amb teula àrab.
Sobre la porta, de mig punt, hi ha una balconada del segle XVI i a la dreta d’aquesta dos amplis finestrals gòtics bessons amb rosassa calada. Al costat esquerre de la balconada, una finestra quadrada amb reixa de trama forjada, també del segle XVI, i damunt una altra més xicoteta de mig punt. A la part més elevada, tres finestres idèntiques que anuncien una clara influència de l’arquitectura aragonesa. Entre la porta i la balconada, es troba un escut nobiliari amb huit casernes i corona perfilada corresponent a l’estirp dels senyors que van fundar la noble casa.
A la resta de façanes, hi ha nombroses finestres, moltes modificades i una, a la façana posterior, convertida en balcó de fusta tornejada. La façana dreta, en la qual destaquen unes finestres de tipus aragonés, té adossades les dependències que feien funció de graners, llagar i dipòsits. S’hi accedeix per una magnífica porta del segle XIV o XV anomenada dels delmes, per ser allí on els vassalls lliuraven al seu senyor la part que li corresponia dels mateixos i que representava la meitat de la collita, una vegada descomptada un lliura pel lloguer del graner. A la part posterior, descobrim, al costat del dipòsit dels delmes, la nevera amb una esplèndida columna central de pedra. Una intacta porta de mig punt del segle XIV condueix a l’interior de l’edifici.
El vestíbul, pavimentat de còdols, dona a una escala principal en forma d’angle que ocupa tot el front. A la dreta, hi ha un ampli celler amb gegantescs tonells encaixats i a l’esquerra, l’escala que puja a les estances. Al primer i únic replà s’uneixen dos llindars de pedra llaurada: el primer dona pas a una habitació que reflecteix els molt variats usos que va tindre; el segon, després d’una gruixuda porta d’ennegrida fusta, es penetra en la masmorra del castell, on es poden apreciar moltes inicials i noms amb dates i creus, destacant una per la seua grandària corresponent al dia 29 de març de 1762.
Al final de l’escala principal, s’accedeix a un espaiós saló en el qual destaquen dues arques de filigranada tallada que recorda els fins traços ogivals persistents en l’edifici. En aquest saló, destinat a recepcions, recauen diferents portes que condueixen a les nombroses dependències. Vestigis i retrats pintats recorden la nissaga dels antics habitants en ambients de segles passats.
L’octubre de 2009 la propietat el va cedir a l’Ajuntament d’Herbers.
