Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
El palau dels Milà i Aragó és l’edifici més emblemàtic d’Albaida (la Vall d’Albaida). Abans de la seua construcció, segurament n’hi va haver un altre del qual se sap poc. És probable que l’almirall Conrad Llança, després d’haver acumulat les baronies d’Albaida i Carrícola (1279) i Montaverner (1286), en bastira un.
El senyoriu d’Albaida fou expropiat per concedir-lo a Berenguer de Vilaragut, llinatge que va ostentar la senyoria fins al 1471. Els problemes econòmics dels Vilaragut acabaren amb el segrest i subhasta al millor postor de la vila i baronia d’Albaida per part de la corona. El comprador fou el cardenal Lluís Joan del Milà, nebot de Calixt III i cosí germà del futur Alexandre VI. El seu fill Jaume del Milà es va casar amb Elionor d’Aragó, neboda de Ferran el Catòlic i cosina germana de Carles V. Aquest fet va comportar la concessió del títol de comte per als titulars de la senyoria d’Albaida i l’addició del llinatge d’Aragó al de Milà (1477).
El cardenal del Milà es va retirar el 1477 a les seues propietats, primer a Albaida i després a Carrícola, adquirides el 1471. En el document en què fa donació de la baronia d’Albaida al seu fill, consta que li atorga el «fortalitio seu dominali hospitio» de la vila, és a dir, la fortalesa o residència senyorial, que es correspon amb la fase inicial del palau actual.
La nissaga dels Milà i Aragó fou la propietària del comtat, després marquesat, durant tota l’edat moderna, fins que s’extingí la branca principal de la família. El títol va recaure en la família dels Orense el 1841. El palau va ser ocupat temporalment per aquesta família fins que José María Orense, titular del marquesat entre 1865 i 1880, es va traslladar de València a Madrid per presidir les corts constituents de la I República espanyola i dedicar-se a la política.
L’any 1896, el palau va ser adquirit per un terratinent i fabricant de cera d’Albaida, batejat pel poble com el marqués del Corbellot. Des de l’any 1912, l’amo i resident del palau, Tomàs Monzó, va convertir parts de l’edifici en habitatges de lloguer, fonda i casino. L’hereva d’aquest marqués, Marieta Monzó, va acollir al palau des del 1918 una associació catolicoburgesa, la Dominical, consagrada a la instrucció de les filles dels obrers. Després d’ingressar monja al convent de les Esclaves de Benirredrà, la propietària el va cedir a aquesta associació. La resta de la família va aprofitar l’avinentesa per a saquejar els béns mobles i una paperera alcoiana va reciclar la massa documental de l’arxiu del marquesat d’Albaida.
Durant la Guerra Civil, entre 1938 i 1939 el palau va allotjar el Centre de Reclutament i Milícies de València, fugint de la capital assetjada per l’exèrcit del dictador Franco. Acabada la guerra, va ser emprat com a presó comarcal temporalment, i, en acabant, va tornar a ser gestionat per la Dominical, amb funcions d’escola i centre d’exercicis espirituals.
El 1986, durant la nit del 26 de desembre, el palau va sofrir un incendi que va afectar l’ala de ponent, la més antiga. La manca de fons per a les obres d’emergència, consistents en la consolidació de la coberta, feren que el novembre del 1987 (a causa d’una DANA) s’esfondrara aquesta part de palau, i en quedaren només en peu els murs exteriors. Des del 1994, s’hi duen a terme treballs de consolidació i restauració.
L’edifici
El primer palau, construït a finals del segle XV, tenia ja l’aparença de residència nobiliària i s’estructurava al voltant de la torre de ponent, al costat de l’accés principal del recinte emmurallat.
La gran façana dona a la plaça Major, però no va ser en origen la façana principal, sinó simplement la façana lateral meridional, ja que la principal quedava a l’interior del pati d’armes, del qual només resta com a testimoni la Vileta, una placeta on hi ha l’accés lateral de l’església. En la seua extensa façana, destaquen les tres torres en talús cúbiques en bateria, obrint-se entre la torre de ponent i la del mig una gran arcada de mig punt, feta amb carreus i maó, alçada el segle XVIII. El segon arc, situat entre la torre del mig i la de llevant i que condueix directament al vestíbul del palau, és el de més recent obertura, i es pot datar a finals del segle XIX, quan el palau havia deixat de pertànyer als marquesos.
A la part superior de la façana, hi ha la característica galeria d’arquets de mig punt. El tram situat entre la torre del mig i la de llevant, d’estil renaixentista, obert des de la cambra i visible des de la plaça, fou demolit el 1997 i refet posteriorment.
L’edifici està unit amb l’església de Santa Maria de manera que una porta de la planta noble permet passar del dormitori del senyor a una llotja reservada que mira al presbiteri. Fer de la litúrgia una cosa domèstica és un tret característic de l’època del barroc, que també es pot observar en altres palaus valencians, com ara el palau dels Aguilar a Alaquàs, el d’Onil i al palau comtal de Cocentaina.
Decoració
A l’interior del palau dels Milà i Aragó, molt transformat, destaca la concepció decorativa establerta al segle XVIII, dividida entre sales d’hivern i sales d’estiu. Les primeres es corresponen amb l’entresòl, amb murs gruixuts i finestres menudes; les d’hivern es corresponen a la planta de dalt, el pis noble, on s’obrin els balcons que recauen a la plaça. Les estances de la torre i l’ala de llevant foren decorades amb una gamma de color distinta per a cada nivell: ocres i vermells per a les sales d’estiu; blaus, verds i anyils per a les d’hivern.
Aquestes pintures van ser executades per Bertomeu Albert, en la dècada del 1690, abans de traslladar-se a Oriola (el Baix Segura). De les cambres estivals, destaquen el rebedor, la de la torre, la gran sala d’estiu, l’antesala, la sala de l’escut i la sala del cantó; de la planta noble, en destaquen la sala de la música, la sala del tron (la més espectacular), la sala blanca, el dormitori marquesal i el vestidor. El cicle pictòric projectat per Albert té una temàtica pagana, amb representacions de vegetals estilitzats, figures d’àngels, dimonis, animals, monstres, humans, centaures i temes heràldics, tot d’un gust plenament barroc.
En l’actualitat, aquest edifici està ocupat per una oficina de turisme i el Museu Internacional de Titelles d’Albaida.
