Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
El Palau d’Altamira o Alcàsser de la Senyoria està situat en ple centre de la ciutat d’Elx (el Baix Vinalopó), a l’angle nord-oest de l’antiga ciutat emmurallada. Amb la Calaforra i la torre del Consell formava part del sistema defensiu de la vila i constituïa l’element més significatiu.
En la construcció es distingeixen diverses fases. La primera es correspon amb el període islàmic, entre els segles XI i XIII. Les restes d’habitatges i clavegueram trobades en aquest palau en els treballs anteriors al seu condicionament museístic procedeixen de la segona meitat del segle X o de principis del segle XI. Tot i que es tenen escassos testimonis de l’Elx andalusí, els primers indicis d’ocupació de la madīna(t) Ilš es remunten a aquest període. Els banys i els llocs d’habitació que hui afloren en les intervencions arqueològiques es van bastir en aquest moment i van generar, pràcticament, el que hui coneixem com el centre de la ciutat i que, amb l’arribada del poder almohade, a mitjan segle XII, va permetre que s’erigira en un dels principals centres urbans de Xarq al-Àndalus.
L’any 1147, el poeta ibn Bassīn copia un relat del 1061 de Muhammad ibn Muslin en què s’esmenta Elx, definint-la com un «campament», el que fa pensar que ja tenia un recinte murallat. És a dir, seria a principis del segle XI quan la població, habitada des de mitjan segle X per un reduït nombre d’habitants, es va emmurallar. Posteriorment, en època almoràvit, es va produir una important remodelació del sistema defensiu de la ciutat: es va construir una torre exempta (anomenada de l’Homenatge), una (o dues) torrasses en la muralla i una entrada monumental en colze (o replec), al costat de la torre de l’Homenatge, que dona pas a la medina des del riu.
Segles XV-XIX
El palau erigit el 1557 sobre les restes d’aquesta fortificació anterior va pertànyer als marquesos d’Elx, títol que va passar a la casa comtal d’Altamira, i va servir per a l’allotjament de reis i nobles. El 1470, Gutierre de Cárdenas, comanador de Lleó, va rebre, en recompensa per donar suport al casament d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó, les viles d’Elx i Crevillent, amb els seus termes i habitants, donant lloc a la creació d’un senyoriu, convertit en marquesat després de les Germanies, amb una extensió semblant a l’actual comarca del Baix Vinalopó. La presa de possessió no es portaria a efecte, per oposició de la vila a ser alienada del patrimoni reial, fins al 1481, quan les claus de l’alcàsser i de la Calaforra van ser lliurades als enviats de Cárdenas.
Una bona part de l’edificació que hui observem va ser alçada en maçoneria i amb els cantons de carreu el segle XVI: es va ampliar la torre de l’Homenatge i es va bastir el que hui podem qualificar de castell senyorial gòtic. És a dir, es tracta d’una construcció ben diferent d’una fortalesa d’utilitat militar.
Aquest caràcter de representació del poder feudal es va posar de manifest en les revoltes populars de les Germanies (segle XVI) i en el denominat motí d’Esquilache (segle XVIII), conflictes que suposen fites de la lluita antisenyorial a Elx. En efecte, segons el cronista valencià Martí de Viciana, una de les primeres accions dels agermanats il·licitans va ser la presa de l’alcàsser del senyor, al crit de «Visca el rei Carles i fora Cárdenas i llibertat», facilitada per la fugida del governador i la resta de funcionaris senyorials.
Però el senyor va viure poc al castell d’Elx, ja que els Cárdenas van tindre la residència primer al castell de Maqueda (Toledo), construït el segle XV, i, posteriorment, després de la compra de Torrijos al capítol de la catedral de Toledo el 1482, a l’esmentada vila, on posseïa el seu palau residencial, hui desaparegut.
A finals del segle XVIII, per les males condicions de les presons de la vila, es va decidir utilitzar la torre de l’Homenatge com a presó, funció que compliria fins al 1959, quan l’avançat deteriorament de l’edifici i l’afonament del pas a la torre van impossibilitar continuar amb aquest ús. El 2004, durant les obres de restauració i condicionament de l’edifici per a ús cultural, es va documentar un important conjunt de grafits a la torre de l’Homenatge de l’alcàsser, associat, en part, a aquest ús carcerari.
El palau, segons una descripció del 1829, albergava la residència del procurador, màxima autoritat en l’administració del senyoriu; l’oficina de cobrança dels tributs senyorials; l’escrivania i l’arxiu senyorial; l’habitatge de l’alcaid i del cavaller de la serra, la missió del qual era recórrer a cavall el terme per «protegir» la muntanya i les pastures -per evitar rompudes sense permís-, i també els contenidors d’emmagatzematge de l’oli i del gra procedent de la part que corresponia al senyor en el delme eclesiàstic.
Una sèrie de fets, en el context de la revolució burgesa, van propiciar la desaparició de l’administració senyorial a Elx. El 1811 es va decretar l’abolició dels senyorius jurisdiccionals. A principis del 1812, se cessava els empleats del comte d’Altamira. El 1835, en un nou moment revolucionari, es va suprimir la Universitat de Sant Joan, sota la dependència directa del senyor. En aquests anys s’anul·laren també totes les rendes senyorials. Per fi, el 1837, s’abolia definitivament el règim senyorial i el 1840 se suprimia el delme.
El segle XX
El 1913, per 10.000 pessetes, va comprar el palau l’industrial il·licità Diego Ferrández, qui va muntar, en l’actual pati d’Armes, una factoria de teixits per a la indústria espardenyera. Llavors l’estat de l’edifici devia ser ruïnós i part del pati d’Armes devia estar ocupat per habitatges en règim d’inquilinat.
L’any 1961, concretament el 22 de setembre, un decret va declarar monument historicoartístic el Palau d’Altamira (BOE de 24 d’octubre). Uns anys després, el 1968, la Direcció General de Belles Arts va declarar conjunt historicoartístic la part nord de l’antiga vila murada.
El 12 de juny del 1974, l’Ajuntament va adquirir l’edifici per expropiació i un mes després, va declarar el seu estat de ruïna imminent. Posteriorment, en els anys huitanta del segle XX, es van iniciar obres de reforma, que van restituir la corsera de la torre de l’Homenatge, desapareguda el 1908. S’hi van refer alguns merlets i es va recobrir amb formigó la base de la torre de l’Homenatge.
Una vegada recuperat es va destinar a albergar el Museu Arqueològic Municipal Alejandro Ramos Folqués. Després d’una altra rehabilitació el 2005, que va traure a la llum restes de la fortalesa original (incloent-hi l’altra porta d’accés des del vessant del riu, l’existència del qual es desconeixia), el conjunt es va integrar en el nou Museu Arqueològic i d’Història d’Elx (MAHE).
Aquest centre es va inaugurar el 2006 i va coincidir amb el retorn durant sis mesos de la Dama d’Elx, allotjada a la planta baixa de la torre de l’Homenatge, on actualment s’exhibeix una còpia exacta del bust iber, cedida pel Museu Arqueològic Provincial (MARQ).
