El Palau d’Aielo de Malferit (la Vall d’Albaida) va ser construït el segle XV amb una doble utilitat, residencial i defensiva. Des de llavors ha patit nombroses reformes. La que es va dur a terme el segle XVIII va afectar significativament l’estructura i el va transformant en un edifici al gust de l’època. Després d’una rehabilitació, es va convertir en la seu de l’Ajuntament.
Amb una superfície total de 971,29 m², està organitzat al voltant d’un pati central al qual donen tres ales de l’edifici, a l’est, nord i sud, i una tàpia situada al cantó sud-oest.
El bastiment original tenia una base poligonal de quatre costats, d’uns 18 metres de longitud. Se suposa que estava dotat de torres defensives, tot i que no existeixen ni documents ni restes que ho certifiquen. El marqués Jaume de Malferit s’encarregà personalment de dirigir la decoració inspirada en els palaus renaixentistes italians.
Els murs són de tàpia de calç, arena i terra aixafada. Les zones exteriors es troben reforçades per fileres de rajoles. Els angles nord-est i sud-est, que coincideixen amb la façana principal, són de carreus.
La primera evidència de l’existència d’un edifici primitiu la proporciona el pas existent entre els forats del costat nord a la part més occidental, al nivell de l’entresol. Les excavacions van traure a la llum una porta amb arc de mig punt format per dovelles de pedra de gran envergadura.
La Sala Noble conserva els murs primitius de tàpia, exceptuant-hi el costat corresponent a la façana principal, i estava decorada amb frescos a les parets que representaven escenes de caça, festes i amors cavallerescos. Lamentablement, només es conserven a la part superior algunes restes de les pintures originals i una inscripció perimetral: «Bé haurà qui aquestes entenga: mal senta qui aquestes no conte; més no pas les que l’ànima senta». Aquests versos, que són una reflexió moral destinada fonamentalment a aquells que serien jutjats a la sala, es distingeixen d’altres inscripcions contemporànies per la tipografia utilitzada. La tipografia utilitzada és la romana de l’antiguitat clàssica que havien rescatat els renaixentistes italians per la seua passió per l’art clàssic. Tot i això, podem apreciar en algunes lletres certs tocs gòtics. És de les poques inscripcions del País Valencià amb aquestes característiques tipogràfiques.
En la reforma del segle XVIII es van bastir nous soterranis, fet que va obligar a elevar el nivell del sòl de tot el palau des de la cota original a la que té actualment.
A finals del segle XIX es va dur a terme una nova reforma que va consistir en una reestructuració interior, la remodelació dels forats exteriors i la renovació d’alguns elements. També es va elevar l’alçària de la façana mitjançant una balustrada i una terrassa. Es va fer la gran escala coberta del pati central i la galeria que comunica l’ala nord amb l’ala sud, el suport de la qual és una llarga biga de ferro (un material molt innovador aleshores). A l’exterior, es va donar al palau l’aspecte que presenta ara.
Pel seu caràcter emblemàtic, l’any 1996, la Corporació Municipal d’Aielo de Malferit va decidir comprar el Palau Malferit per a convertir-lo en seu de l’Ajuntament.
