El Reial Convent de Santa Maria de Benifassà (el Maestrat), fundat per l’orde del Cister, va ser el primer monestir cristià que es va fundar en terres valencianes arran de la conquesta de la Tinença el 1230. Actualment, està ocupat per monges cartoixanes.
Abans de la presa d’aquest territori per Jaume I, el 1195 Alfons II va prendre el castell que els musulmans anomenaven de Beni-Hazà i el dona a Ponç, prior de la catedral de Tortosa, per tal de repoblar la zona. Tanmateix, el 1208 Pere el Catòlic el va tornar a donar al cavaller Guillem de Cervera, que el va cedir al monestir de Poblet després de fer-se monjo. Més tard, Jaume I va confirmar l’abat fra Vidal, Guillem de Cervera i tota la comunitat la donació del castell i terme de Benifassà i va ordenar la construcció de l’establiment cistercenc sota l’advocació de la Mare de Déu. La donació incloïa prats, pastures, boscos, caça, aigües, forns, molins, homes i dones, poblats, etc.
Els monjos s’hi van traslladar des de Poblet el 1233 al castell esmentat, a la muntanya de Santa Escolàstica. El nou edifici es va construir a càrrec del rei per imposició d’Innocenci IV. Una imposició causada per l’afer amb el bisbe de Girona, Berenguer de Castellbisbal, a qui el monarca havia tallat la llengua per haver revelat secrets de confessió relacionats amb el repartiment de les possessions reials als seus fills, segons consta en l’acta d’absolució de l’excomunió en què havia incorregut, datada el 1246.
Després de dèsset anys, el primer de novembre del 1250 els monjos es van instal·lar a les noves dependències. L’església fou acabada el 1276. Així, consolidada la comunitat, es va procedir al repoblament, a l’augment del patrimoni i a la defensa dels seus drets.
Durant el segle XIV es va donar un nou impuls al monestir: l’abat Ponç de Copons va bastir la sala capitular (a la galeria oriental del claustre), el templet i la font, al claustre enfront del refectori. L’abat posterior, Bernat Pallarés, va alçar el palau de l’abat, la torre de la porta Reial i el pòrtic. Pere de Torres, abat, va fer construir els claustres i hi va posar les seues armes (una torre amb dos bàculs abacials a cada costat).
El segle XV va suposar una època d’esplendor per al cenobi, amb els abadiats de la família Llorens (del 1430 al 1518), tres abats procedents de Tortosa. Construïren la nau major de l’església, substituint el primitiu sostre de fusta per voltes de creueria. També van construir el locutori, des de la porta de la Galilea fins a les cambres abacials. Les construccions monacals estaven acabades.
L’any 1554 el monestir es va regir per abats triennals, després de 28 abats perpetus en 321 anys, i a partir del 1620 per abats triats cada quatre anys. Els abats pertanyien al braç eclesiàstic de les Corts Valencianes, per això tenien allotjament adequat a València.
El segle XVIII, després de la pesta i la guerra de Successió, el monestir estava bastant malmés: el 1708 només hi restaven tres monjos, que triaren com a abat Robert Forner. Quatre anys més tard el nou abat Raimon de Reverter va refer la comunitat, va ampliar el palau de l’abat i va afegir el creuer a l’església.
Amb la guerra del Francés va començar el declivi definitiu de Benifassà. La proximitat de l’exèrcit va fer que s’evacuara l’arxiu, que va passar a custòdia dels pares predicadors d’Eivissa. Poc després, el 1810, Josep Bonaparte va suprimir els ordes religiosos. La comunitat va tornar el 1814 amb l’arribada de Ferran VII, però el 1835, amb la desamortització, Santa Maria de Benifassà va deixar d’existir com a comunitat de monjos cistercencs. Tot això va ser la causa de la dispersió i pèrdua dels tresors que posseïa, com ara el primer manuscrit del Llibre dels Furs de València.
Les guerres carlines van contribuir al deteriorament dels edificis del monestir: el general Cabrera va establir-hi una presó i un hospital de sang. L’església es va cremar quan les tropes isabelines es van apoderar del cenobi.
