El Molí de Montcada (l’Horta Nord), situat a l’entrada actual del municipi per la carretera de València, és un dels més antics del conjunt de la Reial Séquia de Montcada, ja que està documentat al Llibre del Repartiment de la ciutat i regne de València (1237-1248).
Per tant, era un molí d’època andalusí, lligat al procés de construcció d’aquesta séquia els segles XI i XII, i va ser donat el juliol del 1240 per Jaume I a Sanxo de Bolas. Per aquest document també sabem que era gran, amb quatre moles.
Però en el marc de la inestabilitat dels repobladors del primer moment, quasi de seguida una col·lecció de pergamins datats entre els anys 1240 i 1247 demostren que fou tornat a repartir de forma col·lectiva en porcions entre els primers repobladors de l’aleshores alqueria de Montcada, gent pertanyent a la milícia del consell aragonés de Calataiud. I que es van produir diverses compravendes d’eixos drets entre particulars.
Tanmateix, tot va canviar el 1247 quan el monarca va canviar i donar Montcada i part de Benifaraig i Massarrojos a l’Orde del Temple a canvi del terme de Russafa. A partir de llavors, el molí va ser gestionat per vassalls seus com era habitual en aquest orde.
El 1319 va passar a propietat del nou orde de Santa Maria de Montesa arran del procés i dissolució del Temple. Durant poc més de cinc segles, se’n van fer càrrec moliners professionals que l’arrendaven periòdicament als montesians.
Finalment, fou embargat per l’estat espanyol el 1833 en el marc del procés de Desamortització dels béns eclesiàstics. Poc després va ser tret a subhasta pública i comprat per la família Donderis, de rellevant activitat molinera a l’Horta durant el segle XIX.
Segons la Guía Fabril y Industrial de España de l’any 1862 era propietat de Manuel Olmos, qui el va convertir en una de les primeres fàbriques farineres de València en introduir una màquina per classificar la farina. Estava dotat de quatre moles i hi treballaven deu obrers.
El molí continuaria en funcionament com a molí fariner fins ben entrat el segle XX, quan, als anys cinquanta, seria convertit en fàbrica de borra tèxtil i, en els darrers anys del segle XX, en un taller de marbres.
El complex moliner
El casal moliner que ha arribat a la nostra època no és el d’època medieval, amb l’excepció de la part inferior hidràulica probablement. L’actual complex està format per diversos cossos, només un dels quals, el que resta edificat sobre la séquia, correspon com a tal al molí i aquest té les característiques dels bastiments del segle XVIII. A aquest cos, s’hi va afegir prompte un altre d’adossat, amb funcions més clares d’habitatge i magatzem, i encara a finals del segle XX una nau industrial. Al voltant també hi ha algunes altres petites edificacions contemporànies que formen part del conjunt del taller de marbres.
El casal històric, per tant, consta de dos cossos de planta lleugerament rectangular, de dos altures tot i que un poc més elevat que l’altre, i coberta tradicional a dos aigües i teules àrabs. Els vans són rectangulars, xicotets i enreixats, i algun té l’aspecte formal de balcó. La façana principal ha quedat modernament absorbida dins la moderna nau industrial, i el portal d’accés ha estat remodelat els darrers anys. Igualment, hi ha rastre d’una garita de vigilància.
L’interior està prou transformat per l’activitat del taller i no queda rastre de la maquinària molinera, llevat de dues moles encaixades al terra de l’antiga sala de moldre.
Els carcaus estan construïts en rajola i pedra, amb la tradicional forma de volta de canó. La fàbrica dels murs és de mamposteria de terra i pedres irregulars amb un enlluït contemporani de ciment.
Un informe facultatiu del 1867 indicava que pocs anys abans s’havien fet obres al casal, en concret la nova construcció dels murs que donaven a la séquia i a les quadres perquè havia desaparegut el carreu que tenia les marques corresponents per assenyalar el nivell que havia d’assolir l’aigua abans d’entrar al molí.
Fonts: Càtedra L’Horta de València: Territori metropolità. Universitat de València
