Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
El Castell de Montesa (la Costera), actualment en ruïnes, situat sobre una enorme penya, era d’estil gòtic i fou construït per l’Orde de Montesa.
Jaume I va prendre Xàtiva el 1244 i es va comprometre a respectar les possessions, usos i costums dels musulmans, permutant el castell de Xàtiva pels de Vallada i Montesa. Aquest últim es va convertir en focus d’insurreccions i, a causa de la seua importància estratègica, Pere el Gran va decidir prendre’l el 1277 i incorporar-lo a la Corona. El 1289 Bernat de Bellvís va concedir la Carta Pobla a uns 120 veïns.
El castell està estretament relacionat amb l’orde militar de Montesa, ja que en fou la casa mare i l’origen d’aquesta. El 1317, després de la supressió de l’orde del Temple, Jaume II el Just i el papa Joan XXII van crear-ne un de nou, hereu directe dels béns del Temple: l’orde de Montesa, l’únic orde monàstic militar de l’antic Regne de València.
A causa de la necessitat de disposar d’una milícia que poguera protegir la frontera sud del Regne de València, el 1319 el rei va donar la fortalesa a la nova institució, que va ocupar la fortificació anteriorment islàmica i totalment renovada i la va anomenar Sacre i Reial Convent de l’orde de Santa Maria de Montesa i Sant Jordi d’Alfama.
Com es tractava d’un convent de filiació cistercenca, l’abat de Santes Creus o el de la Valldigna eren els encarregats de la formació i elecció del prior del convent de Montesa, i el papa es va reservar el dret de nomenar el primer mestre de Montesa, els successius serien triats per la mateixa comunitat.
El primer mestre va ser Guillem d’Erill, hospitaler, triat per l’abat de Santes Creus, delegat del papa. Al mateix temps, el rei va ordenar al justícia i als habitants de Montesa que prestaren jurament i homenatge com a nou senyor al mestre acabat d’elegir. Aquesta fundació de facto es va dur a terme al Palau Reial de Barcelona, figurant com a testimonis el monarca i la seua cort. Sota el govern del segon Mestre de l’orde es va produir l’assignació definitiva a Montesa de les propietats que tenia el Temple anteriorment.
Durant l’etapa del tercer mestre de Montesa es van dur a terme les obres més importants. Es van bastir la sala capitular, el refectori, l’església, una cisterna, un forn i la muralla que envoltava el convent. Encara hui destaca en un dels murs de la torre l’escut del mestre Pere de Tous.
La distribució del castell seguia el model de convent cistercenc, amb un claustre que articulava les diferents dependències, en què predominava l’església i la sala capitular. Del claustre, construït entre 1388 i 1393, es conserva la base dels arcs. Tenia forma rectangular, amb quatre arcades a les galeries dels costats menors i sis als trams llargs.
Per la seua part, l’església, iniciada el 1338, es va erigir completament amb carreus i es va cobrir mitjançant una volta de canó apuntada sostinguda per arcs faixons. La sala capitular ha sigut reconstruïda recentment i se situa a la galeria est del claustre. Es tracta d’un edifici auster on destaca l’escut de l’orde que encara conté la creu antiga, decorada amb flors de lis, anterior a la fusió amb l’orde de Sant Jordi d’Alfama el 1400.
El terratrémol del 23 de març del 1748
El terratrémol del 23 de març del 1748 va assolar les comarques centrals del País Valencià i va tindre especial incidència a Xàtiva, on va provocar nombrosos danys. Però, possiblement, les conseqüències més conegudes, es van patir a Montesa, ja que el castell es va enfonsar quasi tot junt amb altres cases de la localitat.
A partir d’aleshores es va iniciar la decadència i l’abandó. El rei Ferran VI, com a gran mestre de l’orde, va ordenar que se salvara tot el que es poguera de les ruïnes. Llavors es traslladaren a l’antic palau magistral de València ornaments, gots sagrats, obres d’art i documents; a l’església parroquial del poble, s’hi van quedar objectes útils per al culte. Pel que fa als elements arquitectònics del castell, foren espoliats i els veïns aprofitaren els carreus per construir habitatges, fet encara observable en moltes cases properes al castell (és l’anomenada popularment pedra del castell que en realitat són elements constructius com ara cornises, columnes, claus, capitells, nervis, gàrgoles, bases, etc.).
L’orde es va traslladar a València, on es va construir una nova seu sobre l’antiga casa magistral que tenien a la capital entre 1761 i 1780, el palau del Temple. Aquest nou edifici el va dissenyar l’arquitecte madrileny Miguel Fernández, amb una façana palatina i un gran claustre de pilastres toscanes, i una església amb una façana de pilastres colossals, garlandes i un frontó entre les dues torretes laterals. Ací també es van aprofitar peces arquitectòniques procedents del castell.
Evolució posterior
Quan es va produir el terratrémol la importància estratègica del castell ja havia desaparegut, i l’Orde de Montesa havia estat incorporada a la Corona al segle XVI, motius pels quals l’edifici no fou reconstruït i va patir un continu espoli i deteriorament.
El 1926 la Direcció General de Belles Arts va declarar el conjunt monument històric artístic per tal d’evitar la ruïna. Entre 1945 i 1955 es van dur a terme una sèrie de treballs arqueològics i de desenrunament per iniciativa de la Universitat de València. El resultat va ser el buidatge de restes de la sala capitular i el descobriment de la planta quadrada. A la plaça d’armes es van descobrir diverses dependències i hi van aparéixer materials arquitectònics, com dues nervadures, dues gàrgoles, capitells, fustes de columnes, dues piles i un àngel de pedra gòtic. Des de llavors, s’han fet diversos estudis que han servit per documentar les estructures exteriors, la torre de Homenatge i la torre de la presó.
Ja en l’última dècada del segle XX i a primeries del XXI es van escometre obres importants de consolidació, restauració i fins i tot reconstrucció, i l’obertura al públic. Entre 1996 i 1998 es van consolidar les restes i es va rehabilitar l’accés i la porta principal.
El 1999 i el 2000 es va fer obres d’urgència per evitar la pèrdua de volums per erosió i es va instal·lar llum i aigua. Es va restaurar el perímetre exterior de les muralles i van seguir les excavacions arqueològiques el 2005 i el 2006. L’obra més destacada fins ara és la reconstrucció de la sala capitular entre 2007 i 2008.
