El castell de la Vilavella (la Plana Baixa) s’ubica sobre un turó de 148 metres d’altitud. Ocupa una posició estratègica sobre la Plana, circumstància que juntament amb l’existència d’abundant aigua, ha propiciat l’ocupació continua des del neolític. Va ser una fortificació concebuda, no com a residència, sinó com a refugi dels habitants de la població, ubicada als peus.
Presenta planta irregular i molt allargada, a causa de l’adaptació a la morfologia del pujol. Les excavacions han demostrat que es va construir sobre anteriors construccions d’èpoques ibera i romana. La torre de l’Homenatge, de planta quadrada, i alçada damunt d’una cisterna musulmana (de la qual es conserven restes), se situava al centre de la plaça. Actualment, malgrat l’estat ruïnós, poden veure’s part de les muralles i torres
La Vilavella és la Noulas o Nubles esmentada als itineraris de les vies romanes, un assentament del qual es conserven les restes d’un santuari hispanoromà. Al llibre dels Fets de Jaume I, hi apareix una de les primeres referències documentals sobre Nules (l’actual la Vilavella) i es relata la capitulació del castell. El succés es va produir la Quaresma del 1238, quan després de prendre possessió del castell d’Almenara, el rei va rebre missatge dels «d’Uxó i de Nubles i de Castro», que volien pactar la rendició de les fortaleses. Les negociacions es van efectuar en un camp de figueres situat a prop d’una torre «la qual havia anomenat Mencofa en temps de sarraïns».
Tretze anys més tard, el 16 de setembre del 1251, el monarca, estant a Tamarit de Llitera, va donar a Guillem de Montcada el castell i la vila de Nules, segons el costum de Barcelona. De Guillem, el castell va passar al seu fill Guillem Ramon i d’aquest al seu fill Ramon. En temps de Guillem Ramon de Montcada residien al castell almenys deu homes, encarregats de la neteja i manteniment.
La segona meitat del segle XIII van ser fundades, dins del terme, les viles de Moncofa i Nules, continuant l’antiga vila com la població més important. El castell va ser el punt de referència per designar el territori on s’assentaven les quatre poblacions que configuraven la baronia: la Vilavella, Moncofa, la Pobla de Nules i Mascarell.
Es desconeix la data de construcció de la fortalesa musulmana. A partir de fragments ceràmics d’època califal conservats al Museu d’Història de Nules i de monedes de l’època (algunes corresponents a Abderraman I, 731-788), es pot aventurar el segle IX com a probable data de bastiment del recinte primitiu. La muralla perimetral posseïa set torres i, en aquest període i més tard sota la denominació cristiana, s’hi van afegir altres construccions. Així, al segle XIV es va habilitar com a residència senyorial i, a més de les estances on habitaven els senyors, consta que hi havia una capella dedicada a Santa Maria i Sant Jaume.
El 1316 Gilabert prestava homenatge davant del rei com a senyor del castell, concedint-li el monarca l’autorització per recuperar totes les possessions i drets que tenia d’antany. El 1321 Guillem Ros va tornar a exercir el càrrec de batlle per mandat de Jaume II.
El 1364 el castell va ser arrasat per Pere el Cruel. Al testament de Gilabert de Centelles II, protocol·litzat a València el 14 de novembre del 1365, s’esmenta que la capella del castell estava «quasi tota derruïda, destruïda i cremada».
Al llarg del segle XV es va procedir a la reconstrucció i es va instal·lar a la torre central, probablement la torre «Grossa» que apareix al testament de Gilabert de Centelles II, una nova capella, així com un interessant paviment d’alfardons i manisetes, decorats amb l’escut dels Centelles i les llegendes «Cent dol·lors a un plaer» i «Comtes vells, baralla nova», del qual es conserven restes en l’actualitat. El 1481 consta com a inhabitat i amb les portes obertes.
Les restes del primitiu paviment califal i algunes monedes musulmanes estan dipositades al Museu d’Història de Nules. Les restes de paviments del segle XV es custodien en diversos centres, entre els quals hi ha el Museu de Belles Arts de Castelló de la Plana, el d’Onda, el de la Vilavella, l’Etnogràfic de Vila-real i l’Arqueològic de Borriana, i en dues col·leccions particulars.
