Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
El castell de Bunyol, assentat sobre dos massissos rocosos, domina la ciutat i tota la Foia de Bunyol. S’estén de nord-oest a sud-est i mesura uns 400 m de longitud.
Bastit al segle XIII pels comtes d’Urgell, tenia una gran importància estratègica perquè estava a l’antiga frontera entre el Regne de Castella i el Regne de València.
El 1382, Guillem Ramon de Montcada va intercanviar amb Pere II d’Urgell la baronia de Cervelló i les viles de Sant Vicenç dels Horts i Piera a canvi de la meitat de les baronies de Bunyol, Xiva i Xestalgar. El 1413 fou expropiat, amb la resta dels dominis de Jaume II d’Urgell arran de la seua revolta, que va suposar el setge del castell.
Alfons el Magnànim el va vendre més tard a Berenguer Mercader i la família Mercader, una de les més representatives de València, es va vincular a la Foia de Bunyol des del 1425 fins al 1836, quan el senyoriu va passar definitivament a la Corona.
Amb Felip III de Castella, Bunyol i la comarca es van convertir en comtat. El primer comte, Gaspar Mercader i Carrós, en va prendre possessió el 3 de maig del 1604.
En la Guerra de la Independència va albergar una guarnició francesa que va saquejar i va destruir la població. El 1835 va passar a pertànyer al poble, la indiferència del qual per la fortalesa va fer que acabara en ruïnes. Va ser casa per a captaires i fins i tot presó. Les famílies pobres van construir-hi habitatges, alguns dels quals encara es conserven. El 1911 es va esfondrar part de la muralla, la qual cosa va suposar la destrucció de díhuit cases.
La fortificació
L’arquitectura del castell és relativament unitària i de bona factura. Combina repetidament els llenços de tàpia i de fàbrica de carreus, el que unit a les contínues reformes i ocupacions fa difícil l’ordenació cronològica dels diferents elements i fases constructives. Al mateix temps, el caràcter de residència senyorial, primer, i la intensa ocupació que va ser objecte des de la seua emancipació, han contribuït a mantindre i enriquir la sòbria imatge.
El conjunt està format per dos recintes situats sobre una cresta rocosa entre el riu de Bunyol i el barranc de Borrunes, separats per fossats artificials que se salven mitjançant ponts defensats per torres que fan la funció de portes.
Un primer fossat separa el recinte militar de la zona de les Vendes, des de la qual d’una altra manera podria accedir-se a peu pla. El segon aïlla la zona residencial, reforçant la posició defensiva.
El primer recinte és un polígon format per un llenç recte, flanquejat per dues torres als angles i una torre central d’accés que defensa la porta, i una muralla que corona les escarpes de la penya. Queda així defensat un espai ampli i pla, l’antiga plaça d’armes, dotat d’un cos de ronda perforat per sageteres. Actualment, està ocupat per modests habitatges adossats a les muralles, que emmascaren de manera eficient el caràcter militar del lloc. Aquests habitatges són, en tot cas, posteriors al 1845.
Al centre, s’hi troba la torre de l’Homenatge, la més destacada del conjunt, que domina el pont i el fossat, i serveix de comunicació amb el segon recinte, al sud. La forma i disposició del pas, és una simple mina perforada al nucli massís de la torre. A l’única cambra, s’hi accedia per una porta des de les plantes altes del palau gòtic, hui desaparegudes.
El recinte sud alberga les instal·lacions residencials de la fortalesa. Es conserva part del palau gòtic -la sala de l’Oscurico-, un espai rectangular, adossat per un dels costats a la cara oest de la torre de l’Homenatge. Pel que sembla originàriament estava dividida en dos pisos, però hui és una sola nau restaurada que alberga exposicions i esdeveniments culturals. L’únic vestigi de l’antiguitat del recinte són els arcs ogivals que recorren l’interior.
L’antiga dependència-palau dels comtes és l’estructura de la façana sud, adossada per la seua capçalera al capdavant oriental de la muralla, actualment en reconstrucció.
El carrer del Castell, una costera pronunciada, permet l’accés meridional al barri antic del poble, el carrer de Mallorquins, després de travessar la porta fortificada denominada «la Torreta», a la cota més baixa de la fortalesa.
L’Església del salvador
L’església del Salvador, que alberga el Museu Arqueològic, va ser construïda, com la majoria de les dependències que coneixem, entre la segona meitat del segle XIII i la primera meitat del segle XIV. És una nau amb volta de mig punt, llunetes i dos arcs que la divideixen en tres trams.
